Ara en trec una, ara en poso una altra (i 2)

Intentava explicar ahir que la confusió entre la defensa dels drets civils i les llibertats polítiques i la construcció de la República està en l’origen de la desorientació en què va entrar el procés sobiranista català des d’aquell 27 d’octubre d’alegries i emocions però també d’incògnites i paradoxes. Treia també a col·lació l’editorial de Vicent Partal (“Farts”) com a exemple d’aquesta falta de delimitació clara entre aquells dos grans reptes que tenim plantejats com a poble, detectable en tota mena d’informacions, anàlisis, fòrums, articles d’opinió, tertúlies, etc. Partal també diu no entendre moltes coses, però les barreja totes: investidures, batalles de partit, vagues de fam, el Consell de la República… Si no comencem per encasellar cada cosa-que-no-entén-Partal (ni jo, ni molts altres), no serem capaços d’avançar amb decisió en cap dels dos objectius.

La lluita contra la deriva repressiva de l’estat, concretada, però no només, en l’esplet d’accions judicials disparades contra els nostres polítics, representants, alcaldes i contra qualsevol que es signifiqués, d’alguna manera, en la consecució del referèndum de l’1 d’octubre, ha de ser objectiu central i immediat de tothom, per radicalitat democràtica, per dignitat com a poble, perquè una gran majoria de la societat així ho sent i perquè apel·la també la resta de l’estat. Aquesta lluita té molts fronts oberts, i tots han de ser eficaços i compatibles. Idees no en falten. I si no són eficaços, respectem-los perquè tota pedra fa paret. Ja n’hi ha prou d’acusacions de “llirisme” contra totes les manifestacions que, amb tota la bona voluntat del món, expressen la seva solidaritat cap els que estan patint les urpes de l’estat. Des de concentracions, sopars grocs o xerrades a convençuts fins a guarniment de balcons o bufandes grogues. El sol fet de que, un any després de l’inici de l’etapa més dura, continuïn amb persistència tantes i tantes mostres de solidaritat ajuda molt més del que es pugui pensar. La comèdia de l’altre dia al balcó de la Generalitat no té res a veure amb tot això, és clar.

L’altra front que tenim obert, el de construcció de la República, va per llarg, mal que pesi al sector que, de forma desconsiderada, és conegut com “independentisme màgic”. Cal seguir jugant les cartes amb la lliçó ben apresa l’octubre de 2017. Sabem què es pot fer i què no, de moment. Cadascú té el seu paper assignat i convindria que, amb la màxima coordinació possible (estratègia comuna, on ets?), tothom es dediqués al que li toca. El govern del president Torra és un govern, al cap i a la fi, autonòmic i hauria de limitar-se a un paper més de gestió. Si no està en condicions de sortir-se del guió (i no ho està, la prova és el sainet de la pancarta), millor que es dediqui a administrar les escorrialles autonòmiques, que no deixen de ser una parcel·la de poder (que bé prou que vam trobar a faltar durant el 155, per cert): hi ha molt camp per córrer. Els esforços per construir la República han d’anar a càrrec de l’exili (magnífica política d’internacionalització, per cert) i el Consell per la República, un organisme que amb el temps haurà d’anar donant fruits, però cada cosa al seu temps. Ara ja no tenim tanta pressa, vist el panorama.

Acabo aquesta llarga perorata, redactada una mica a raig, amb dues aportacions de dos intel·lectuals d’ideologies ben allunyades però que sempre dona bo de llegir o escoltar, com ho han fet a les darreres hores:

Salvador Cardús: “Menys tertúlies i més experts. Menys safareig i més fets. Menys opinió i més informació. Menys demagògia i més arguments. Menys adhesions i més autocrítica. Menys propaganda i més veritat.

L’altre, Antonio Baños: “Ara ens cal més organització, en tots els fronts, també l’institucional, i una certa cordialitat entre nosaltres”.

CUP: un dia per desfogar-se

Després del que ha decidit avui l’assemblea (o consell polític, o politburó, o com collons es digui) de la CUP, toca desfogar-se una mica contra aquesta patuleia. Fins ahir vaig ser molt comprensiu amb aquesta formació i amb la seva manera de fer i desfer (em remeto al darrer apunt sobre el tema); a partir de demà tocarà tornar a ser responsable i no regalar a l’enemic de sempre notícies sobre divisions, enfrontaments i trastos pel cap al camp independentista.

Ahir responsabilitat, demà també, però avui toca desfogar-se. Per alguna banda ha de sortir la ràbia i la frustració de veure com tot un procés (recordem-ho: catalanista, progressista, revolucionari fins i tot, participatiu, transversal, democràtic i pacífic) se’n va en orris, potser de forma definitiva, en bona part per culpa d’aquesta tropa d’arreplegats anomenats CUP. No estic gens d’acord amb els ex-abruptes que alguns els estan regalant a la xarxa (des de feixistes fins a traïdors), però bé cal qualificar-los, des de la radical desaprovació amb el què han decidit avui, amb algun adjectiu. Se m’acuden diversos, però potser el que més els escau és “immadurs”. Els cupaires són una espècie que no han entès que s’han fet grans i ara han de jugar a una altra divisió: la de la política en majúscules, amb les seves inevitables transaccions, contradiccions i empassades de gripau. You are in Army, now, nois. Si volen anar rollo assemblea, política alternativa i anti-sistema, d’acord, perfecte, però llavors que no es presentin a unes eleccions marcades encara per les normes de la vella política i, sobre tot, que no facin un plantejament de política autonòmica. Perquè a això han estat jugant tot aquest temps d’estira-i-arronsa: en la més pura lògica del marc a superar, negar-se a investir un president (autonòmic) perquè el programa de govern (autonòmic) no els agradava. I si no els agradava perquè no casava amb el seu model de societat, és a dir, si han fet prevaler el model de societat sobre el model de país es pot entendre, però també tenien que haver sabut llegir correctament els resultats de les eleccions, les inquietuds de l’electoral de Junts pel Sí i, especialment, del seu propi electorat. En definitiva, calia una maduresa per interpretar, decidir i actuar en conseqüència que no han tingut.

Per alegria d’Aznar, Societat Civil Catalana i Podem & friends, la CUP ens ha destarotat el procés sobiranista i ha tornat a frustrar momentàniament les nostres expectatives. Felicitats. El CNI no ho hagués fet millor. S’ho trobaran el març i jo que me n’alegraré. Ara lamento haver-los donat suport indirectament durant la campanya, d’haver assistit al míting de Tarragona i d’haver contemporitzat amb ells en alguns punts tant programàtics com estratègics, però veig que, com molts altres, vaig tenir una visió errònia del que era (i és) la CUP. Vam veure un Baños fresc, marxós, irònic, sí a tot, però no vam veure una Anna Gabriel, granítica i tenebrosa (no parlo del seu pentinat), no a tot. No la vam saber veure perquè potser no hi ha una CUP sinó moltes CUP. Les CUP. L’escup.

[Imatge: www.racocatala.cat]

 

En campanya (5: ‘Perdoni, jo no l’he interromput’)

M’encanten els debats electorals televisats. Més n’hi hagués, més en veuria. Parlo dels catalans. És de lamentar que, mica en mica, vagin degenerant, i el que abans eren posades en escena formals amb candidats oferint propostes a ritme de cronòmetre, ara cada vegada més són olles de grills que no desmereixerien massa en un plató de televisió privada espanyola. De fet, un dels tres darrers que hem tingut l’oportunitat de visionar va ser emès per un dels canals espanyols que més s’han significat per la seva parcialitat contra l’independentisme català. Considero, tot i això, una fita destacable que els senyors de La Secta es decidissin a organitzar un debat entre els caps de llista. Almenys en aquella ocasió no vam poder acusar-los d’amagar veus sobiranistes, com tenen per costum (2,5 entre 7 és una pica en Flandes, perquè m’imagino que el debat va ser retransmès a tot l’estat).

Sigui com sigui, aquí tenim els nostres candidats abocant missatges, interrompent-se (com els agrada a ells, i que poc que ens agrada a nosaltres!) i brandant les inevitables làmines amb algun gràfic de barres blaves i vermelles, i tots ells moderats (o no) pel periodista de torn que no sempre afina en la seva delicada tasca.

Aquest paper va correspondre ahir a Mònica Terribas, a TV3. Llunyana l’època de la professional incisiva, que clavava les seves afilades ungles, a joc amb els tacons d’agulla, en el sofert entrevistat, ahir Terribas ens va semblar com si estigués de tornada de tot, confraternitzant amb els candidats com si en fos un més.

Raül Romeva va estar fluixet. Tot s’ha de dir: li correspon el pitjor paper, l’enemic a abatre, el que ha de respondre tothom i amb dos talons d’Aquil·les com són el fet de no ser ell el candidat a president i el fet d’haver de donar compte d’una administració de la qual no ha format part. Els altres ho sabien i s’hi van abraonar. Romeva (a qui no crec que li afavorís excessivament el vestuari que va triar) va fer el que va poder però no va estar brillant. En un moment determinat li va començar a brillar la calva per la suor. Miau! Al final del debat va semblar sobreposar-se: va saber mig acorralar Albiol (“respectarà el resultat de les urnes: la millor notícia de la nit”) i va fer un bon minut final adreçat als espectadors, amb l’inevitable esment dels fills i (futurs) néts.

Antonio Baños va estar, de nou, impressionant. Potser perquè representa una formació sense lligams ni compromisos que no siguin amb el seu teòric electorat, va estar irònic, planer, brillant. No és un polític a l’ús i això s’agraeix. Fins i tot perdonem la insòlita combinació de camisa marró, corbata vermellosa i sabates clares amb que vestia qui, segons sembla, és considerat un dandi [sic], no sé si per la seva gent o pels seus enemics.

De la resta d’intervinents, què voleu que us digui. Inés Arrimadas em va semblar el que m’imagino que és, una noia repipi i maleducada, de missatge previsible: és un calc, en dona, d’Albert Rivera. La mateixa misteriosa simbiosi que succeeix entre Ramon Espadaler i el seu pare polític Duran i Lleida: mouen igual el cap de costat cada vegada que parlen de seny i de diàleg mentre imploren un espai polític que la realitat s’ha encarregat de superar. García Albiol, en su línea, defensant l’indefensable amb aquella pinta de ganàpia d’escola, que va un curs retardat. Va recorre de nou al corralito, amb gran alegria de la Terribas, que no sabia com ficar cullerada en la tertúlia televisiva. Miquel Iceta semblava el més despreocupat de tots, com si no li importés massa el resultat de les urnes, i mira que té un paper galdós representant un partit amb fugues cap a l’independentisme, Podem & friends i C’s. I finalment, Lluís Rabell, que per no ser tampoc un polític diguem-ne professional se’n surt bastant bé del fregao on s’ha ficat. Amb aquella pinta que té de carnisser (un se l’imagina amb davantal blanc i un ganivetot de fulla ampla), va saber transitar durant tot el debat amb prou cintura.

No crec que els debats televisius condicionin gaire el vot dels ciutadans. De fet no crec que el condicionin tampoc el gruix d’anuncis, blocs i notícies que hi fan referència, de manera que tot aquest zel que hi posen les candidatures (i que ha ocasionat penoses decisions de la Junta Electoral, completament fora de lloc) és producte d’una lectura antiquada del fet comunicatiu: avui mana la xarxa, no els tubs catòdics. Però com voleu que entenguin això els mateixos partits que pretenen aconseguir vots amb arguments tan casposos com la procedència geogràfica dels nostres avis?

[Imatge www.naciodigital.cat]

En campanya (1: tarda de cabaret)

He assistit al míting que ha fet la CUP avui a Tarragona. No són els meus, però són dels nostres (bé, jo ja m’entenc), i per tant tenia interès a viure l’experiència.

* L’esdeveniment ha estat un èxit complert. La sala del Palau de Congressos ha quedat absolutament desbordada, amb molta gent sense poder-hi entrar. Tot s’ha de dir: he saludat més d’un i més de dos que sé positivament que la papereta que dipositaran el dia 27 no serà la de la formació anticapitalista sinó la de Junts pel Sí. M’agradarà saber si el mateix fenomen es produirà a la inversa en el seu moment.

* A les escales d’accés al Palau hi ha publicitat d’un espectacle de cabaret a celebrar properament a Tarragona. El míting d’avui també ha tingut alguna cosa de cabaret. Res de quatre intervencions amb les proclames de sempre. Les intervencions hi han sigut, però barrejades amb tota mena de disciplines artístiques que han fet més agradables les dues llargues hores que ha durat l’acte. Una mena de dansa al principi, un cantautor valencià, una coral…

* Però sens dubte, el número més esperat de la vetllada ha consistit en un diàleg més o menys humorístic protagonitzat pel duet Antonio Baños & David Fernández. El de la sandàlia (que avui anava calçat) ha apadrinat, per dir-ho així, el de la camisa blanca (que avui anava amb samarreta negra). El segon substituirà el primer en la seva no sé si agraïda tasca al Parlament. En tot cas, ja li calen bons consellers perquè, com ell mateix ha confessat, només porta tres setmanes en política. M’agrada el Baños aquest: desprèn una humanitat i una proximitat que no tots els membres de la CUP tenen. Sense anar més lluny, algunes de les intervencions d’avui feien una mica de por, començant pel to de veu emprat.

* D’entre tots els oradors de l’acte, ha cridat l’atenció un zelador del Joan XXIII que, tot i ser anarquista, ha demanat el vot per la CUP encara que ell “no creu en les democràcies” (sic). Això és fer trampa: o s’està a dins o s’està a fora, o tots frares o tots canonges.

* Ha clos la vetllada l’actuació de la coral, que abans hem esmentat. Una de les peces interpretades ha estat “La gallineta”, de Lluís Llach. S’adonen els organitzadors que, subliminarment, han estat fet campanya a favor d’un candidat de la competència?

[Imatge: Baños i Fernández, donant-se la rèplica mútuament; foto de l’autor (no massa bona, la veritat)]