Talleu, no és bona

No anem bé quan els responsables de Polònia, un dels programes televisius de més audiència del país, el buc-insígnia de TV3 pel que fa a llibertat i tolerància a l’hora de tractar en clau d’humor l’actualitat política, hagi decidit prescindir d’un dels seus còmics més populars, contradient així la raó bàsica que justifica la seva emissió i justificava fins ara el seu èxit entre el públic.

En un rampell molt poc propi de mi, jo també vaig decidir fer boicot (paraula i pràctica que no m’entusiasmen) al Polònia de dijous passat, engrescat per multitud de piulades i comentaris a la xarxa que instaven a fer-ho amb tots els matisos a l’ús, des del raonament i l’educació fins a la frase concisa o l’insult. Em vaig guardar prou d’haver de penedir-me’n, tot aclarint en xarxes que aquella negativa al visionat del programa era “de moment”, facilitant la tornada a una volguda normalitat. I, efectivament, el protagonista central del conflicte, el gran Toni Albà, ben aviat va demanar que es tornés a veure Polònia, malgrat els perjudicis personals que està patint, amb un incontestable argument: deixar de veure el ja veterà programa televisiu i, per tant, la programació de TV3 afavoreix les intencions de la caverna del 155, que s’ha proposat com un dels seus principals objectius arrasar la cadena catalana, amb tot el què això comporta. Seguiré gaudint setmanalment per tant, i espero que molts més també, de les caracteritzacions i els enginyosos gags i números musicals, rient-nos sanament de tot l’arc parlamentari i de les diferents maneres de defensar idees, governar societats i sentir territoris diversos.

Deixo pel final l’origen de tot l’enrenou: el famós tuit d’Albà sobre el viatge-llampec d’Arrimadas a Waterloo a fer el numeret de rigor, en el qual el còmic de Vilanova efectuava un molt desafortunat comentari sobre unes insospitades i alternatives laborals per a la líder de Ciutadans. Quatre idees sobre la qüestió. Primerament, com sempre he fet en casos com aquests (i en van molts), cal defensar la llibertat d’expressió. Sempre. Còmics, cantants, artistes de tota mena, polítics, intel·lectuals, tertulians, es passen la vida dient-ne de l’alçada d’un campanar disparant contra tothom, desqualificant altres polítics, ridiculitzant la monarquia, burlant-se de les religions, agredint verbalment tota mena de col·lectius socials. Ningú queda a cobert. Agradarà o no, estarà o no justificat, tindran raó o no, però cal inevitablement assumir-ho i aquesta tolerància és una sana mostra del termòmetre democràtic d’una societat, una tolerància que, malauradament, molts països no en poden gaudir prou o ni tan sols la coneixen.

En segon lloc, la relació establerta entre la política de Jerez i el que es dedueix del tuit en qüestió és una mostra de masclisme, mal gust i un insult, per molt que el seu autor ho hagi volgut disfressar. No, Albà, en aquest cas no hi ha “manca de comprensió lectora”: quan algú parla d’una professió tradicionalment femenina i exercida a Amsterdam, tothom té clar a què ens estem referint i, per tant, l’intent del còmic de treure ferro a l’assumpte (més enllà del suat “perdó si algú s’ha sentit ofès”) no ha reeixit.

Tercerament, fan molta gràcia certs comentaris sobre el perillós exercici de relacionar conceptes que practica Albà. Hi ha qui s’ha indignat perquè el tuit és, en realitat, un insult a les prostitutes al relacionar-les amb la política catalano-espanyola (ben aviat només això segon), fent una engrescadora revisió de la consideració ètica de les diferents professions, cosa que em recorda allò del periodista que dissimulava la seva activitat dient que, en  realitat, era un pianista en un club d’alterne. Si tothom té dret a picar-se amb aquest tuit, dic jo que també el tindran els ciutadans d’Amsterdam, amb el seu alcalde (o alcaldessa, ep!) al capdavant, per ser alegrement relacionats no sabem si amb la dirigent d’un partit polític espanyol demagog i cada vegada més dretà o bé amb la professió, diuen, més antiga del món.

Quart, i acabo. Encara que la piulada d’Albà sigui del tot lamentable, parlo específicament del seu to masclista, no acabo de compartir els desaforats esgarips dels sectors progressistes (o no tant progressistes) de la nostra societat. Hem tocat pel que sembla la fibra més sensible de totes, el sector més inqüestionable de la societat: les dones. Toni Albà ha gosat fer un desagradable comentari contra una política que representa un partit (i un conjunt de partits) que no ha parat de menystenir i insultar els catalans, que menysprea les nostres institucions muntant pollos, com es diu ara, que espera en candeletes la victòria electoral per anorrear la ja minsa autonomia de què disposem… Segueixo? Arrimadas l’ofesa contra els soferts catalans. Posats a la balança, guanya la primera i perden els segons. De debò importa més un insult aïllat a una dona que les desqualificacions permanents a tot un col·lectiu nacional com perque justifiquin la presa de posició de certs sectors de la nostra societat? La pluriubiqua  perspectiva de gènere ha entrat també en el debat social i nacional imposant les seves regles i considerant la causa de la igualtat de sexes (molt noble i desitjable, d’altra banda) com la més important, i de vegades l’única, causa a tenir en compte. I això no. Talleu, que aquesta no és bona.

[Imatges: Viquipèdia, elnacional.cat, deia.eus; * la solució de l’enigma, aquí]

Final de curs

Ja tenim la foto de l’any. El clic oportú en el moment oportú. Tota una senyora cap de l’oposició (tant en el sentit parlamentari com nacional) escarrassant-se en aturar les decisions històriques que, mica en mica, va prenent el Parlament, mentre tot un president de la Generalitat adopta un posat a mig camí entre pacient i irònic, com volent dir: “el que s’ha d’aguantar”.

Amb l’aprovació de les 10 conclusions de la Comissió del Procés Constituent (més l’onzena, una ridícula per innecessària apel·lació a la perspectiva de gènere, m’imagino que imposició de la CUP), el procés supera un nou escull i avança unes quantes caselles en el joc de l’oca en què entre tots l’hem convertit. El proper dau es tira a Madrid i consistirà en veure quina mena de reacció político-jurídica suscita la valenta mostra de desobediència a un tribunal desacreditat, en un context de provisionalitat governamental i període vacacional que no els ajudarà gaire.

Per part nostra, aprovades les conclusions, embastat l’Onze de Setembre (dit sigui de passada, no em sembla malament la proposta que se’ns ha fet) i agendada la moció de confiança al president Puigdemont, podem fer les maletes (qui tingui el valor de viatjar en tren o avió aquest agost) i esperar amb un punt de nerviosisme un setembre que s’espera trepidant.

[Imatge: foto M. Minocri, www.elpais.com]

En campanya (5: ‘Perdoni, jo no l’he interromput’)

M’encanten els debats electorals televisats. Més n’hi hagués, més en veuria. Parlo dels catalans. És de lamentar que, mica en mica, vagin degenerant, i el que abans eren posades en escena formals amb candidats oferint propostes a ritme de cronòmetre, ara cada vegada més són olles de grills que no desmereixerien massa en un plató de televisió privada espanyola. De fet, un dels tres darrers que hem tingut l’oportunitat de visionar va ser emès per un dels canals espanyols que més s’han significat per la seva parcialitat contra l’independentisme català. Considero, tot i això, una fita destacable que els senyors de La Secta es decidissin a organitzar un debat entre els caps de llista. Almenys en aquella ocasió no vam poder acusar-los d’amagar veus sobiranistes, com tenen per costum (2,5 entre 7 és una pica en Flandes, perquè m’imagino que el debat va ser retransmès a tot l’estat).

Sigui com sigui, aquí tenim els nostres candidats abocant missatges, interrompent-se (com els agrada a ells, i que poc que ens agrada a nosaltres!) i brandant les inevitables làmines amb algun gràfic de barres blaves i vermelles, i tots ells moderats (o no) pel periodista de torn que no sempre afina en la seva delicada tasca.

Aquest paper va correspondre ahir a Mònica Terribas, a TV3. Llunyana l’època de la professional incisiva, que clavava les seves afilades ungles, a joc amb els tacons d’agulla, en el sofert entrevistat, ahir Terribas ens va semblar com si estigués de tornada de tot, confraternitzant amb els candidats com si en fos un més.

Raül Romeva va estar fluixet. Tot s’ha de dir: li correspon el pitjor paper, l’enemic a abatre, el que ha de respondre tothom i amb dos talons d’Aquil·les com són el fet de no ser ell el candidat a president i el fet d’haver de donar compte d’una administració de la qual no ha format part. Els altres ho sabien i s’hi van abraonar. Romeva (a qui no crec que li afavorís excessivament el vestuari que va triar) va fer el que va poder però no va estar brillant. En un moment determinat li va començar a brillar la calva per la suor. Miau! Al final del debat va semblar sobreposar-se: va saber mig acorralar Albiol (“respectarà el resultat de les urnes: la millor notícia de la nit”) i va fer un bon minut final adreçat als espectadors, amb l’inevitable esment dels fills i (futurs) néts.

Antonio Baños va estar, de nou, impressionant. Potser perquè representa una formació sense lligams ni compromisos que no siguin amb el seu teòric electorat, va estar irònic, planer, brillant. No és un polític a l’ús i això s’agraeix. Fins i tot perdonem la insòlita combinació de camisa marró, corbata vermellosa i sabates clares amb que vestia qui, segons sembla, és considerat un dandi [sic], no sé si per la seva gent o pels seus enemics.

De la resta d’intervinents, què voleu que us digui. Inés Arrimadas em va semblar el que m’imagino que és, una noia repipi i maleducada, de missatge previsible: és un calc, en dona, d’Albert Rivera. La mateixa misteriosa simbiosi que succeeix entre Ramon Espadaler i el seu pare polític Duran i Lleida: mouen igual el cap de costat cada vegada que parlen de seny i de diàleg mentre imploren un espai polític que la realitat s’ha encarregat de superar. García Albiol, en su línea, defensant l’indefensable amb aquella pinta de ganàpia d’escola, que va un curs retardat. Va recorre de nou al corralito, amb gran alegria de la Terribas, que no sabia com ficar cullerada en la tertúlia televisiva. Miquel Iceta semblava el més despreocupat de tots, com si no li importés massa el resultat de les urnes, i mira que té un paper galdós representant un partit amb fugues cap a l’independentisme, Podem & friends i C’s. I finalment, Lluís Rabell, que per no ser tampoc un polític diguem-ne professional se’n surt bastant bé del fregao on s’ha ficat. Amb aquella pinta que té de carnisser (un se l’imagina amb davantal blanc i un ganivetot de fulla ampla), va saber transitar durant tot el debat amb prou cintura.

No crec que els debats televisius condicionin gaire el vot dels ciutadans. De fet no crec que el condicionin tampoc el gruix d’anuncis, blocs i notícies que hi fan referència, de manera que tot aquest zel que hi posen les candidatures (i que ha ocasionat penoses decisions de la Junta Electoral, completament fora de lloc) és producte d’una lectura antiquada del fet comunicatiu: avui mana la xarxa, no els tubs catòdics. Però com voleu que entenguin això els mateixos partits que pretenen aconseguir vots amb arguments tan casposos com la procedència geogràfica dels nostres avis?

[Imatge www.naciodigital.cat]

En campanya (3: tertúlies de Whatsapp)

Avui, animada tertúlia al grup de Whatsapp. Alguns dels seus membres estan un punt indecisos sobre què votar el proper diumenge 27. El cor els acosta a la CUP i el cap els dicta ser més freds i calculadors i votar Junts pel Sí. Així estan les coses. Després dels esforços que va costar confegir una llista unitària entre les dues grans formacions, de convèncer independents de primera categoria i de pactar un full de ruta per als propers mesos, l’altra candidatura mostra la seva cara més amable i atractiva davant cert independentisme que mai no acaba d’abandonar el sentimentalisme: que si la CUP és més honesta, que si ho ha fet molt bé al Parlament, que si penja uns vídeos fantàstics… Jo opino, i així ho he expressat, que entenc perfectament aquesta postura però que de cara a ser mínimament pragmàtic, cal que la candidatura Junts pel Sí obtingui una victòria clara. Qualsevol altre resultat no serà interpretat a l’exterior com volem que ho sigui (que és el que importa), a banda de crear un escenari difícil de gestionar: algú s’imagina una majoria absoluta formada per, posem per cas, 55 diputats de Junts pel Sí i 13 de la CUP?

Un altre tema apassionant ha ocupat els darrers minuts de debat al Whatsapp. Algú ha proposat votar la Inés Arrimadas (o “Arrecerades”), a l’altre extrem de l’arc parlamentari. A parer d’alguns tertulians, arguments no li’n falten, a la noia.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]