Col·lapse a la fiscalia

“I la fera embogirà…”. Com si d’una cita de l’Apocalipsi es tractés, més d’una vegada havíem llegit aquest vaticini per pronosticar la reacció de l’estat espanyol davant l’imparable procés sobiranista quan ja el considerés definitivament inevitable. Em pregunto si la fera ha embogit precisament ara, amb la darrera, enèsima i gruixuda resposta d’una de les seves instàncies jurídico-represores: la crida a capítol de 700 alcaldes, acusats de donar suport al referèndum del proper 1 d’octubre. Execrable crim el dels batlles nostrats, com es pot veure. Sense bromes: la mesura és tant esperpèntica i tant fora de lloc que ja només queda concloure que l’unionisme i l’estat que li dona amplíssima cobertura han perdut els papers irremissiblement.

Les xarxes socials, òbviament, van plenes de l’afer, com ara un que ha proposat que els alcaldes vagin amb temps a la fiscalia, no fos cas que haguessin d’esperar hores i hores… Si tots els batlles acudeixen a la cita, el col·lapse pot ser tant significatiu com divertit, però no tots tindran aquesta idea: ja sabem d’un, del sector del mambo, que ha contestat el requeriment a la manera cupaire. Aquí veig jo l’únic problema que ens planteja aquesta enèsima atzagaiada dels poders de l’estat, i és que cada edil, atesos el seu tarannà i la seva filiació partidista o ideològica particulars, reaccioni de forma diferent. No fora mala cosa una certa unitat d’acció: o que es presentin tots i a la mateixa hora (amb càmeres al davant, clar) o que passin ostensiblement de l’afer. Serà possible que es posin tots d’acord?

[Imatge: www.esquerra.cat]

Amb l’alcaldessa de Berga

La detenció aquest matí de l’alcaldessa de Berga (pel gravíssim delicte de no treure una estelada que ja es va trobar penjada quan va accedir al càrrec) ha originat una persistent pluja d’opinions i reflexions per una banda i mostres de suport a l’encausada per l’altra.

Sobre les segones, m’hi afegeixo de totes totes, malgrat la discrepància ideològica. La decisió política que ha acabat precipitant aquesta detenció mai no hauria de ser objecte de qüestionament legal.

Sobre les primeres, crec que l’editorial d’urgència del director d’aquesta casa expressa bastant bé el que personalment penso sobre el cas. Resumidament, que la unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP serà fonamental en els propers mesos, que s’endevinen trepidants. De manera que sobren les crítiques cupaires al govern per l’actuació policial (els Mossos complien una ordre judicial, i punt) i encara més les mostres de rebuig que han rebut alguns representants de Junts pel Sí quan s’han solidaritzat amb Montserrat Venturós.

Finalment, cal lamentar l’absoluta manca de coordinació de totes les parts implicades en el procés, partits i entitats, en les respostes immediates al cas. L’episodi de la retirada de la bandera espanyola a Sabadell, així aïlladament, no té cap sentit: ho fa tothom o ningú, això ha de sortir de l’Associació de Municipis per la Independència, no d’un Ajuntament en concret, perquè al final queda una acció ridícula.

[Imatge: www.aquibergada.cat]

 

Resumint: no a la independència

A l’hora de la veritat, tota l’esbravada revolucionària i rupturista d’aquestes forces que han irromput a l’escenari polític català i espanyol queda en no res en el moment que tenen l’ocasió (i, per coherència, l’obligació) de posar-ho en pràctica. Barcelona en Comú tenia avui l’oportunitat de votar a favor de l’adhesió de la capital a l’AMI, cosa que hagués comportat un notable avenç, ni que fos simbòlic, en el procés que es vol culminar el proper 27 de setembre. Una adhesió a un objectiu, aquest sí, autènticament revolucionari i rupturista (en el sentit de tenir l’oportunitat de transformar des de zero la nostra societat, que és el que ells proclamen contínuament).

Doncs no. S’han abstingut. Com els seus germans ideològics, la Catalunya sí que podem (o així), tot és plantejar-los la independència de Catalunya i respondre amb evasives, condicionants (sí, però) o dilacions (ara no toca, ves per on…). Quan no és l’exigència de lligar alliberament nacional i social (cosa que la CUP sí que fa de veritat, sense més problemes) és el recurs a carregar totes les culpes del que passa al president Mas. Tot és culpa de Mas (y Mas y Mas, pero mucho Mas…).

Semblava que ja ho havíem sentit tot en el notable art de la confusió i l’ambigüitat que practica la nostra estimada esquerra neo-post per no acabar d’aclarir mai si realment vol la independència per Catalunya (tampoc ens diran mai que “no” clarament), però els arguments que ha deixat anar avui el portaveu a l’Ajuntament, Jaume Asens, m’han deixat de pedra. Resulta que la seva formació no s’adhereix a l’AMI perquè és una entitat que promou una idea de la Catalunya de Cambó, Verdaguer o Torras i Bages i no de la Catalunya de les classes populars. Ara resulta que el gran obstacle és Mossèn Cinto. Qui ho havia de dir. De debò creu que l’AMI representa només certa Catalunya? I si és així, no creu Asens que una bona manera d’evitar-ho és, precisament, incorporar-hi Barcelona, amb tota la pluralitat ideològica i riquesa social que la ciutat representa?

Poden donar-hi tots els tombs que vulguin però avui Barcelona en Comú s’ha comportat igual que els partits tradicionals que tan critiquen. La seva abstenció és la mateixa que la d’Unió Democràtica i equival al “no”, a efectes pràctics, del PP i de Ciutadans. Tres partits defensors de les classes populars, com és ben sabut.

[Imatge: www.ccma.cat]