Tot arriba en aquesta vida

Ha arribat el canvi a Tarragona. El que semblava impossible (que les quatre forces d’oposició sobiranista i progressista a Ballesteros assolissin la majoria absoluta i que es posessin d’acord entre elles) ha estat possible i des d’ahir Pau Ricomà (ERC) és el nou alcalde de Tarragona.

Estic content per diversos motius. No sé si ho havia dit en aquest bloc, en tot cas ho dic ara: vaig votar la llista d’ERC, malgrat que ideològicament i per estratègia nacional sóc d’uns altres, com és públic i notori. Potser hi té a veure que el candidat a alcalde Ricomà fos company meu d’estudis; potser la meva militància en el veterà partit en uns anys polítics ben diferents als actuals; potser perquè, en conseqüència, tinc bons amics, coneguts i saludats (les tres coses) a Esquerra; potser, en fi, perquè era l’oferta més atractiva i amb més possibilitats per ser una alternativa a dotze anys de govern socialista, sinònim d’ineficàcia, paràlisi, unionisme mal dissimulat i alguna corruptela (que sapiguem).

Tarragona té, vuitanta anys després, un alcalde i una majoria republicans. El darrer fou, fins l’ocupació franquista de la ciutat, Jaume Castelló Pena, un desconegut que potser caldria recuperar per a la memòria ciutadana. El nou govern municipal inicia el seu camí ple d’il·lusions, de reptes i de feina per fer. No faltaran els obstacles: el primer, l’heterogeneïtat dels components de la majoria. El segon, la inevitable interferència de la repressió de l’estat i del procés sobiranista en la vida municipal. Primer exemple: sembla que el nou alcalde no té previst instal·lar cap pancarta de suport als presos polítics a la façana de l’Ajuntament, amb el comprensible enuig de bona part de qui ahir mateix celebrava el gran canvi polític a la plaça de la Font. Opino, malgrat tot, que no deixa de ser un tema simbòlic que no mereix excessives discussions; en tot cas, agraeixo la sinceritat de Ricomà i el seu equip anunciant la seva decisió, enfront a episodis d’arrancada de cavall i frenada de somera d’altres latituds. Penso tant en la plaça Sant Jaume com en Berga.

Desitjo tota mena d’encerts a l’amic Ricomà i a la seva tropa. Feina no els en faltarà. Aquest és el meu brainstorming: la Tabacalera (amb més anys que vidres sencers), la neteja (el carrer Smith fa fàstic), el patrimoni (Ricomà és del ram de la història com jo, a veure si es nota) o la festa major (menys dies de saraus i més actes als barris de Ponent). Ah, i treure de l’oblit l’alcalde Castelló. Molta sort.

[Imatge: tarragonaradio.cat]

Les super-illes del super-Ajuntament

L’Ajuntament de Barcelona ha tingut a bé implementar, a títol experimental (ai, els experiments!) una super-illa al Poblenou. Resumint molt, es tracta de delimitar nou illes de l’Eixample, restringir-ne el trànsit rodat i alliberar espai per posar-lo a disposició (retornar-li, de fet) del vianant. El rodatge dels primers dies d’aquesta provatura ha estat diguem que molt millorable.

Millor que no jutgem aquesta idea i la seva aplicació de forma precipitada. No es tracta de cap “colouada” ni d’una ocurrència del Partit Comunita, perquè qui va posar en consideració les super-illes com a possible solució a problemes de mobilitat, contaminació i recuperació ciutadana de l’espai urbà va ser l’alcalde Trias (en honor a la veritat, cal dir que, al seu torn, la primera idea és de tècnics de l’època maragalliana, si no vaig errat).

Deixats de banda els prejudicis, doncs, cal dir que l’objectiu que anima la implementació de les super-illes és molt positiu: estic completament d’acord a limitar al màxim la circulació de vehicles privats pels carrers no principals de les grans ciutats i que les voreres i altres zones destinades a la mobilitat personal siguin àmplies i expedites d’obstacles o elements molestos. La super-illa oberta aquests dies , ja anava amb aquesta intenció ja, però… Aquí comencen els problemes: resulta que ha donat ben bé la impressió de que s’ha pres la decisió d’un dia per l’altre. Potser diumenge a la nit l’alcaldessa Colau va trucar a la regidora competent (és una regidora, el que no sé és si és prou competent) i li va dir: “demà a primera hora talla els carrers tal, tal i qual, posa-hi quatre senyals indicant-ho i avisa la premsa per la foto”. No va anar així, naturalment, però un intens aroma a provisionalitat i descoordinació sembla detectar-se en tot l’operatiu. Proves? Un autobús, que se suposa que estava avisat del canvi de recorregut de la línia, va quedar atrapat en una cantonada, de la qual va haver de sortir no sense dificultats. Més proves? Ningú no havia pensat en les operacions de càrrega i descàrrega en els comerços i serveis de la zona, els responsables dels quals estan més aviat indignats pels problemes que tenen els repartidors per trobar amb celeritat els seus negocis. Quan la regidora va anar al lloc dels fets a supervisar el muntatge es va trobar amb les queixes corresponents (i justificades) dels afectats.

I el vianant? Oh, sí, el vianant. Els vianants tenen ara uns quants carrers mig desangelats, amb menys vida que abans i envaïts per ciclistes que, com que s’han eliminat els carrils-bici, tenen (encara més) patent de cors. Sort que és un experiment i que l’Ajuntament està a temps d’introduir-hi totes les correccions necessàries, que no són poques a la vista de com està funcionant l’invent. Barcelona, més que mai.

[Imatge: foto Oriol Duran, www.elpuntavui.cat]