Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Arxiu de la categoria:

Hauré d’anar a un míting a Puigcerdà

0

La possibilitat d’assistir a mítings electorals, saltant-se el confinament municipal, ha aixecat una considerable polseguera a afegir a moltes altres polèmiques que ha originat la pandèmia de mai acabar. Una interpretació rigorosa de la llei (en aquest cas el respecte al dret a l’activitat política) xoca amb el que tant les autoritats sanitàries com el bon sentit comú estan dictant: s’haurien d’evitar sempre que es pugui tant els desplaçaments entre nuclis de població com les activitats que comportin concentracions de gent.

Des del punt de vista legal res a objectar. L’assistència a un míting polític ve emparada pel mateix principi que la celebració d’aquella famosa missa a la Sagrada Família: és un dret constitucional diferent però de la mateixa entitat. Per als que facin marrameus amb aquesta comparació (ja se sap, per segons qui, el que faci l’Església catòlica no té mai presumpció d’innocència), els recordaré que per la mateixa regla de tres durant aquests llargs mesos de mesures restrictives s’han realitzat innombrables concentracions i manifestacions a les vies públiques, per les causes més diverses, des de reivindicar la llibertat dels nostres presos fins a les queixes del més insospitat dels col·lectius tocats econòmicament per l’actual estat de coses. I sempre ho han fet aixoplugats en el principi de la llibertat de reunió i manifestació.

Per tant, no hi hauria res a discutir en aquest sentit. Les conyetes fàcils que ara s’estan llegint a les xarxes socials (“anar” a un míting per trobar-se amb familiars o amics per fer la birra) són només el reflex dels innombrables contrasentits que han generat les recurrents, contradictòries i a vegades difícils d’entendre decisions de les nostres autoritats; conyetes que podríem etiquetar amb aquell acreditat principi de “feta la llei, feta la trampa”. Res de nou. ¿O es que algú ha oblidat el primer i més sever confinament amb aquelles llargues passejades de gent traginant un carret de la compra o arrossegant el gos de la família per fer veure que s’anava a la compra (que no) o l’animal necessitava estirar les cames (que tampoc: ja ho havien fet tots els membres de la família)?

Si l’opinió general és, com s’està veient, bastant contrària a la celebració d’actes amb públic, potser que la solució més elegant per demostrar consciència del que està passant (i de passada fer cas als consells de la nostra molt meritòria classe mèdico-sanitària) fóra, per part de tots els partits, renunciar a celebrar les esmentades reunions presencials. És un fet que aquest format de míting ja no persegueix l’objectiu tradicional de convocar ciutadans anònims que no tenen el vot decidit per tal de convèncer-los de la bondat de programes i promeses. Tot el contrari: són reunions de simpatitzants, perfectament convençuts de les seves idees, en actes mil·limètricament pensats únicament per fornir talls de veu o d’imatge destinats a noticiaris televisius o, des de fa un temps, també a xarxes socials. Tot el muntatge d’aquests actes és pura tramoia i no parlo només de la mera logística: l’escenari, els figurants rere l’orador, les banderes onejant al moment indicat per un regidor o qui porti l’acte entre bambolines, la música… fins a conformar una autèntica representació teatral. No m’estranya que el sector professional de la dramatúrgia munti en còlera: per a les seves representacions, els seus escenaris, els seus actors… tot són obstacles, començant per la impossibilitat d’esperar espectadors de l’altra ratlla de terme municipal.

Els partits polítics haguessin recuperat una petita part del crèdit perdut els darrers anys si haguessin consensuat un format exclusivament de mítings digitals: serien de més còmoda organització per a ells, més econòmics, i segurament tindrien més audiència que no l’obtinguda en actes presencials. Si ho haguessin consensuat. Però que ningú no esperi un miracle en aquest sentit.

[Imatge: dibuix de Ramón Carlos Valor López; gotasdehumor.blogspot.com] [El bloc Les aigües turbulentes compleix avui 14 anys]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb | Deixa un comentari

De Sant Ferran a Sant Valentí

0

S’apuja el nivell. Ara, a més de judicialitzar la política i polititzar la sanitat, tenim una nova modalitat: la judicialització de la politització de la sanitat. Tal proesa ha anat a càrrec del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que, com hem sabut aquest matí, ha suspès cautelarment el decret d’ajornament de les arrossinades eleccions al Parlament, de manera que aquestes es “celebraran” (sense ironies) no el 30 de maig, sant Ferra, sinó el 14 de febrer, sant Valentí, demà passat com qui diu.

Els dubtes sobre si era o no convenient fer-les aquest dia van quedar resolts, semblava, quan tots els partits polítics (excepte el PSC, que tampoc recordo que s’hi oposés al cent per cent) van acordar l’ajornament, seguint els molt raonats consells dels experts sanitaris i epidemiòlegs. Personalment sempre he estat a favor de realitzar els comicis en un moment més favorable i no he vist mai en aquella decisió ni un càlcul tacticista dels partits (atès el sorprenent consens) ni un atac a la democràcia o als drets més bàsics de la ciutadania, com s’està dient ara. La galletada d’aigua freda del Tribunal, reaccionant a uns recursos bastant fantasmagòrics, ha tornat a agitar el tema, just quan teníem coll avall que fins el maig no tindríem la cita amb les urnes. Ara tothom aprofita per tornar a dir la seva i enredar de nou al personal. Això no és seriós. Tota la legislatura ha estat deplorable, incloent convocatòria madrilenya, investidures fallides, baixades de pantalons de la mesa, inhabilitacions i disputes entre partits. Com ens hem de veure.

Podria ser acceptable fer les eleccions al 14 de febrer si s’haguessin preparat les mesures que fa tan de temps s’estan suggerint (votacions electròniques, millores del vot per correu, eleccions en més d’un dia), però el més calent és a l’aigüera. Quan siguem independents (serà aviat, no? ho suplico) aquestes coses ja no passaran. Tampoc hi hauran tribunals que destarotin les decisions preses pels representants democràtics de la societat. Mentrestant, ens faran anar de sant Ferran a sant Valentí, com qui va d’Herodes a Pilat. És el nostre particular calvari.

[Imatge: pratique.fr]

La batalla diària per la llengua (20)

1

A cal barber (castellanoparlant que entén perfectament el català), sostenint una anodina conversa de circumstàncies:

Ell: qué, ¿Cómo va todo?

Jo: quin fred, no?

Ell: a ver cuando se acaba todo esto

Jo: la neu o el covid?

Ell: ¿cómo?

Jo: el fred i la nevada o el covid?

Ell: no te entiendo…

Jo (instintivament): ¿la nieve o el covid?

Ell: sigo sin entenderte…

Jo: ¿te refieres a la nieve o al covid?

Ell: ¡ah!, digo la covid

Moltes vegades canviem ràpidament de llengua al primer ¿qué? ¿cómoque interpretem erròniament com a un desconeixement de la llengua quan moltes vegades és perquè parlem fluixet o no ens expressem bé. La colonització lingüística a què estem sotmesos ja les té, aquestes coses.

[Imatge: freepik.es]

 

Publicat dins de 2. Societat, Llengües i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (i 17: tanquem la paradeta)

0
Publicat el 6 de gener de 2021

Només m’ho sembla a mi o aquest any hi han ganes de que s’acabin les “festes” de Nadal? A les xarxes, infal·libles altaveus de la realitat social, ja hi ha gent que aquesta tarda mateix desmuntava pessebres, desava guarniments i es desfeia de l’arbre (els que encara el compren natural). Calia viure-les i celebrar-les d’alguna manera, és clar, però s’ha hagut de fer amb tants inconvenients, tantes limitacions i tantes desnaturalitzacions que enguany no arribem al dia de Reis dient adéu amb un punt de tristesa o melangia (almenys a mi em passava) a tres setmanes de trencament de les rutines.

Hauran estat uns dies de no poder-se veure amb tots els éssers estimats, de no poder donar o rebre segons quins regals i de no viure el caliu dels carrers plens de gent, llums i aparadors decorats. Alguns hauran lamentat la pèrdua d’un familiar o un amic, d’altres hauran patit per tenir-los hospitalitzats o en una residència, potser sense ni tan sols poder-los veure una estona. Altres, i no pocs, s’hauran vist “agraciats” amb pèrdues en el negoci, un ERTO o directament l’atur, en una loteria que, aquesta sí, toca tuttiliquanti. Perquè els que no ens podem queixar massa en aquest sentit, el terratrèmol ens arribarà aviat en forma de tsunami: les misses s’hauran de pagar d’alguna manera i ja veurem què arriba d’Europa, i quan i com es reparteix.

Acomiadem les festes del Covid amb l’esperança que dona saber que l’any que ve tot tornarà a la normalitat, si Pfizer i Moderna no tanquen la paradeta abans d’hora. La meva sí que la tanco avui.

[Imatge: rosasoler.blogspot.com]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (16: petita cavalcada personal)

0
Publicat el 5 de gener de 2021

Amb la pandèmia, també la moguda dels Reis s’ha hagut de “repensar”, com es diu ara. Es va parlar en un primer moment de “cavalcades estàtiques” (sic). Potser n’és una el que acabo de veure a la tele, just l’únic minut que he aguantat: una mena de coreografia futurista amb tot d’individus, rei inclòs, amb escafandres platejades, convenientment proveïts de mascaretes. M’imagino que era Barcelona perquè els locutors deien que algun dels elements decoratius de l’escena, no sé quin, estava inspirat en Gaudí. Pobre Gaudí, que ho ha d’inspirar tot, des de l’arquitectura més sublim fins a les demostracions més vulgars de la cultura adotzenada.

Això de les “cavalcades estàtiques” és digne de figurar en una col·lecció d’oxímorons, suposant que algú en faci, que tot és possible. Seria una contribució més de la pandèmia, a afegir a un altre concepte que vaig sentir l’altre dia, de boca de la meva neboda, i que em va fer molta gràcia: els Erasmus on line. Sembla ser que els estudiants continuen fent estudis i pràctiques per Europa… sense moure’s de casa, formant-se (o això fan veure) com la resta d’estudiants de les universitats d’aquí. Però sobretot, que no els treguin l’Erasmus (privilegi que, per cert, la nostra generació no vam tenir).

A on no han fet cavalcada estàtica és a Tarragona, sinó que han habilitat un Tinglado del Port perquè reis o patges rebin els nens d’un en un i per rigorosa cita prèvia, com si fos una perruqueria. L’aplicació informàtica per reservar hora va fallar des del primer moment: reserva informàtica + Ajuntament de Tarragona = què podia sortir malament?

Acabo amb un apunt lingüístic, que podríem afegir a la secció d’aquest bloc “Les batalles per la llengua”. La caixera del supermercat m’ha ofert de comprar, en català, un roscón de Reis. Li he contestat: voldràs dir un tortell, no? I ella ha rectificat ràpidament: sí, sí, tens tota la raó.  I pensar que en castellà tenen el tortel, de procedència catalana segons el diccionari de la RAE!

[Imatge: tarragonaradio.cat]

 

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (15: com al primer dia)

0
Publicat el 4 de gener de 2021

Noves restriccions. Dubtes sobre què cal tancar i què no, sobre el nombre de persones, sobre les hores de prohibició de circular… S’endevinen negociacions de sota mà entre sectors afectats i l’administració, entre departaments, entre polítics i sanitaris… El resultat són decrets publicats a destemps plens de canvis a mitges que, aparentment, no tenen cap lògica. No dic que sigui senzill gestionar-ho, però com a ciutadà de peu torno a fer-me la mateixa pregunta: més enllà de recursos escassos, limitacions legislatives i vacunes que no arriben, no podria haver-hi una més eficaç coordinació i una millor gestió comunicativa dels responsables, que al seu torn es traduiria en una major celeritat en la implementació de mesures? És que es bastant sorprenent que deu mesos després de l’inici del daltabaix encara sembla que ens vingui tot de nou.

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (14: moros i cristians)

0
Publicat el 3 de gener de 2021

Ha passat bastant desapercebuda la notícia, i no costa endevinar perquè, de la celebració d’un funeral en una mesquita de Tarragona en ple període de restriccions per la pandèmia. Els Mossos han obert una investigació sobre el cas perquè l’Ajuntament havia autoritzat la cerimònia amb un aforament de 50 persones, quan en realitat se’n van congregar 700 entre l’interior i l’exterior. L’Ajuntament ho ha desmentit i assegura que no en tenia coneixement.

Són inevitables les comparacions amb una cerimònia de beatificació celebrada fa poc a la Sagrada Família, que tants esquinçaments de vestidures va provocar: tant una com l’altra s’acollien a la llibertat religiosa en tant que dret fonamental de les persones, però la primera va establir unes mesures estrictes que va complir rigorosament, mentre que la segona, a falta de confirmació oficial, no; a la vista de l’enrenou muntat llavors, va acabar sortint el cardenal a demanar unes innecessàries disculpes que no van convèncer ni fer callar els carregats de prejudicis de sempre, mentre que molt em temo que no sortirà ningú de la comunitat islàmica de Tarragona comprometent-se a que no es repeteixi.

El funeral multitudinari islàmic ha coincidit amb la rave de Llinars. Dos esdeveniments a on no s’han respectat ni la normativa administrativa ni les mesures de prevenció sanitàries i que, bàsicament, s’han pogut desenvolupar amb una relativa normalitat, mentre els respectius assistents no les han donat per acabades. Costa d’entendre aquesta màniga ampla a l’hora de tolerar certs fets mentre professionals de sectors econòmics concrets han d’estar contínuament mesurant distàncies i minuts amb el neguit que no aparegui un municipal i els denunciï per qualsevol fotesa menor. No és el meu cas, però entenc perfectament el que han de sentir aquesta gent.

Ho deia ahir. En el funeral a la mesquita també ha faltat un major sentit de l’autoritat, garant de les llibertats, agreujat en aquest cas per una correcció política mal entesa. Després ens sorprendrem que hi hagi gent contrària a la instal·lació de mesquites o a la presència de comunitats islàmiques. La millor manera de defensar aquestes és, precisament, fer-los complir la llei com a tothom i això no és donar la raó a sectors feixistes, xenòfobs o islamòfobs: al contrari, és llevar-los arguments i mantenir-los en la marginalitat.

[Imatge: elperiodico.com; foto Xavi Moliner]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (13: la ‘rave’ i les fulles)

0
Publicat el 2 de gener de 2021

Encara hi ha ballaruques a la rave de Llinars? Ho ignoro, però si fos així serien les últimes escorrialles d’un after molt passat de voltes i que ja ens ha omplert d’indignació, crítiques i polèmica els dos primers dies de l’any.

S’està parlant massa de les qüestionables decisions sobre què calia fer en un cas sobre aquest. Les discrepàncies han tingut l’origen en dues àrees tècniques diferents (la policial i la sanitària), comanades políticament per dues forces diferents d’un mateix govern, fet que explicaria aquesta barreja de cunyadisme i d’instrumentació política del cas. Res que ens vingui de nou, però se n’està parlant massa i crec que el focus s’hauria de tirar una mica enrere.

Les preguntes que ens hauríem de fer no són per què no s’ha dissolt la festa o quina era la millor manera de fer-ho, sinó per què s’ha pogut organitzar un sarau així de considerable. Estem en un pic de pandèmia, plens de limitacions personals pel que fa a la mobilitat, a les relacions socials i a les activitats econòmiques i culturals (a tal hora a casa, no pots sortir de la comarca, no es poden ajuntar més de deu persones, tots ho tenim clar) i resulta que algú pot organitzar (perquè això estava organitzat, no era espontani) una festa de dies (!) de durada, amb tot un arsenal de vehicles, equips musicals, llums, grups electrògens, vitualles… naturalment sense cap mena de permís o comunicació administrativa. Dit d’una altra manera, per força era de domini públic que es faria aquesta rave.

El preocupant, en el fons, és que els organitzadors (sembla que són francesos) ja comptaven amb la màniga ampla de les administracions a l’hora de planificar l’esdeveniment. Segurament perquè en el passat se n’han fetes moltes i en el futur es preveu fer-ne més. Ara, policia, ajuntament, autoritats governatives i sanitàries s’han trobat amb el que s’han trobat. Potser un exercici de major autoritat quan tocava (abans de permetre la instal·lació de tot el sidral, coneixent-ne la intenció), fent complir la llei ni més ni menys (prohibicions, multes, detencions, el que sigui) hagués servit d’escarment  i de toc d’atenció per a futurs intents. Però la Catalunya naïf, la que vol implementar repúbliques d’un dia per l’altra amb estructures d’estat sobre plànol, té un problema amb tot el que té a veure amb l’autoritat, amb l’exercici de l’autoritat. I construir una república significa també tenir molt en compte això.

[Imatge: ccma.cat, foto Txell Carles]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (12: això degenera)

0
Publicat el 1 de gener de 2021

Com que un servidor, i espero que una part molt majoritària de la població, es va quedar a casa ahir a la nit, fent cas de les autoritats polítiques i sanitàries, vaig viure el transcendental moment (ironic mode) del canvi d’any visionant el magnífic (continua el mode abans esmentat) programa que ens oferí TV3, la nostra.

Valoro en el que té de positiu el format que va adoptar el canal, ateses les circumstàncies de tots conegudes i patides. Em refereixo especialment als grans plafons amb diverses pantalles, reproduint un format de Zoom (o Meet, o com es digui), amb gent qualunque a una banda i el star system de la casa a l’altre (els de sempre: homes del temps, la quadrilla del Polònia, el cuiner brutal… faltava la Rahola). Les imatges de Barcelona, tota il·luminada, eren ben emotives, amb la Sagrada Família, Montjuïc… des d’on es dispararen els focs d’artifici que substituïren les campanades. No hi hagué problemes amb els quarts ni amb les hores. ‘Menos mal’.

Els problemes vingueren d’una altra banda. Problemes estètics. Qui redimonis vestí (o guarní) les tres presentadores? Les xarxes anaven avui plenes de la candent qüestió: que si semblaven els àngels de Charlie, que si estaven a punt d’iniciar un viatge intergal·làctic, que si només faltaven els Manolos… Això de “candent qüestió” és un dir, perquè amb el fred que devia fer al cim del Tibidabo a aquelles hores, les mosses devien quedar garratibades si fem cas a la lleugeresa de les disfr…, perdó, dels vestits que duien. Per a tranquil·litat del públic telespectador, vam ser informats de que hi havia un sistema calefactor a la tarima des d’on van conduir l’esdeveniment.

Amb els estranys abillaments de la Cristina, la Melero i la Lídia, TV3 dona una nova passa cap a la “cristinapedrochització” de la programació. Una vulgarització a la qual ja comencem a estar acostumats. Potser forma part de l’estratègia d’eixamplar la base, en aquest cas de telespectadors, no ho sé, però em temo que més aviat en farà fugir si segueix aquest camí.

Parlant de vulgarització, encara està calenta la publicitat de la Grossa. Em sembla que des d’aquest bloc no n’he fet cap comentari, perquè realment no hi ha res a dir que no hagi dit molta altra gent per tots els mitjans de comunicació possibles. Avui en una piulada algú feia conya dient que el dissenyador dels vestits de les tres presentadores del canvi d’any ja està en cerca i captura. Se m’ha ocorregut comentar que segurament ha fugit amb el publicista de l’anunci de la Grossa. Ha estat molt celebrat (el comentari, no l’anunci). Una petita satisfacció personal només començar l’any.

[Imatge: cat.elpais.com]

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (11: feliç dècada nova)

0

Potser ningú hi ha reparat, però aquesta nit, només falten cinc hores i escaig, no només comença un any nou sinó també una dècada nova, la dels vint. És possible que tornin uns “feliços anys vint” no del segle XX sinó del XXI? Possible no ho sé, desitjable sí, perquè amb lo nefast que ha estat el 2020 (la unanimitat d’opinions és absoluta en aquest sentit), qualsevol període de temps que el succeeixi hauria de ser (atenció al condicional) millor, i posats a desitjar-se vots de felicitat, alegria i bona sort, que sigui per a tota una dècada.

I com que cal complir amb la tradició i no oblidar els estrictes tres-cents seixanta-cinc dies que ens esperen, aquest blocaire també desitja un bon any 2021 a tots els seus seguidors. Salut per a tots, que les butxaques individuals i col·lectives millorin, llibertat per als nostres líders empresonats, proa decidida cap a la independència del nostre poble i que es compleixin els somnis de cada un de nosaltres.

[Imatge: rellotge del campanar de l’Alguer; storiedialghero.it]

Publicat dins de 3. Personal, Personal i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (10: tothom recol·locat)

0

La molt soferta ciutadania catalana estem assistint les darreres setmanes, i particularment els darrers dies, a un intens tràfic de persones entre formacions polítiques i a sorprenents balls de noms a les encara no definides del tot llistes electorals. Cito les que em venen a la memòria ara mateix: el regidor Castillo ha passat del PSC a ERC, el seu company de consistori tarragoní Viñuales, de C’s al PSC i l’ínclita Lorena Roldán, també de C’s al PP. És presumible que tots tres ocuparan una suculenta bona posició a les respectives candidatures. Primàries? Decisió dels afiliats? Ni n’hi ha ni se les espera. El mateix menyspreu cap a la militància ha presidit la designació a dit de dos dels presidenciables, canviats intempestivament quan ha convingut als que remenen les cireres: el sòmines de Salvador Illa, després de desmentir-ho no fa ni vint-i-quatre hores, encapçalarà l’oferta socialista i el Carrizosa, aquell senyor de les ulleres amb cordons que sempre fa cara de patir de l’estomac, ocuparà el lloc que estava reservat a l’esmentada Lorena que, com hem vist, ja ha trobat refugi segur.

Després d’aquest festival de canvis i tripijocs, alguns encara tenen la barra de criticar Junts per Catalunya per l’estranya però comprensible decisió de col·locar el president Puigdemont de cap de llista per fer de “llebre” de Laura Borràs en la cursa cap a la presidència. Caldrà recordar que la confecció de les quatre llistes electorals, almenys pel que fa a la majoria de llocs amb possibilitat d’escó, han estat decidits en un procés de primàries molt més pulcre i transparent que les maniobres d’altres partits (aquestes sí autèntiques “”jugades mestres”), fins i tot d’aquells que n’hauríem d’esperar una major fidelitat democràtica. I no miro ningú.

Ah, per cert, tornant a la Lorena Roldán. Recordem que aquesta senyora va participar a la Via Catalana, cofada amb barretina (hi ha proves fotogràfiques). Ja està al PP, de moment. Tot un exercici de coherència personal, com es pot comprovar.

[Imatge: Vilaweb]

Cada dia al meu corral (9: vacunes o vaccins?)

0

Per una inexplicable raó, el text de l’apunt d’ahir 28 de desembre era del tot incomprensible més enllà del lore ipsum de les proves tipogràfiques. A veure si avui s’entén millor.

Jo dic vacuna i després dormo molt tranquil. Queda clar? Sembla que una determinada facció de la intelligentsia lingüística ha apostat fort per l’ús habitual de vaccí a l’hora d’esmentar aquestes esperades substàncies miraculoses que convenientment refrigerades a 60 sota zero i etiquetades amb una innecessària estanquera ja estan arribant des de la pèrfida Europa per ser inoculades a una població entre il·lusionada i escèptica.

Que sí, home, que sí. Que vaccí és més genuí, més “autèntic” i més “català”. En definitiva, el que tothom pensa i ningú diu, que no s’assembla tant al castellà. M’he pres la molèstia de consultar tant el diccionari Fabra com el DIEC a veure com resolen la papereta. Tots dos acullen ambdós mots però curiosament el Mestre remetia vaccí vacuna, mentre que el segon diccionari fa el contrari. Caldria donar la raó a aquest darrer, atesa la seva qualitat de normatiu i, per tant tinc les de perdre en aquest sentit. Em sap molt de greu, però: per a mi la paraula vaccí m’ha resultat estranya fins fa pràcticament quatre dies. No l’havia sentit dir mai i només l’havia vist escrita en algun text antic o amb pretensions literàries. Costarà que em canviï de bàndol, cosa que no descarto en un futur.

Ara la paraula s’ha fet més planera, impulsada i ungida per aquesta casa, Vilaweb, coneguda per les seves solucions lingüístiques a vegades pintoresques en la seva dèria de trobar un camí propi a la genuïnitat de l’idioma. I al costat del vaccí ha aparegut els inevitables vaccinar vaccinació als quals tampoc m’hi sé acostumar. Bé, tampoc és necessari fer-ne un drama. Felicitem-nos que ja podem parlar dels/de les vaccins/vacunes en real present i no en hipotètic futur. Quan l’altre dia vaig veure que punxaven aquella senyora anglesa (i després a un tal William Shakespeare) no vaig poder evitar un punt d’emoció: després de tants i tants mesos de males notícies, la tele ens brindava la primera imatge esperançadora. Per fi! Esperem que ara les ampolletes de Pfizer no facin llufa.

[Imatge: onenewspage.com.au]

Publicat dins de 2. Societat, Llengües i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (8: vacunes o vaccins?)

0

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisici elit, sed eiusmod tempor incidunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquid ex ea commodi consequat. Quis aute iure reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Excepteur sint obcaecat cupiditat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laborum. Duis autem vel eum iriure dolor in hendrerit in vulputate velit esse molestie consequat, vel illum dolore eu feugiat nulla facilisis at vero eros et accumsan et iusto odio dignissim qui blandit praesent luptatum zzril delenit augue duis dolore te feugait nulla facilisi. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit, sed diam nonummy nibh euismod tincidunt ut laoreet dolore magna aliquam erat volutpat. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisici elit, sed eiusmod tempor incidunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquid ex ea commodi consequat. Quis aute iure reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Excepteur sint obcaecat cupiditat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laborum. Duis autem vel eum iriure dolor in hendrerit in vulputate velit esse molestie consequat, vel illum dolore eu feugiat nulla facilisis at vero eros et accumsan et iusto odio dignissim qui blandit praesent luptatum zzril delenit augue duis dolore te feugait nulla facilisi. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit, sed diam nonummy nibh euismod tincidunt ut laoreet dolore magna aliquam erat volutpat. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisici elit, sed eiusmod tempor incidunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquid ex ea commodi consequat. Quis aute iure reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Excepteur sint obcaecat cupiditat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laborum. Duis autem vel eum iriure dolor in hendrerit in vulputate velit esse molestie consequat, vel illum dolore eu feugiat nulla facilisis at vero eros et accumsan et iusto odio dignissim qui blandit praesent luptatum zzril delenit augue duis dolore te feugait nulla facilisi. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit, sed diam nonummy nibh euismod tincidunt ut laoreet dolore magna aliquam erat volutpat.

[Imatge: funidelia.es]

Cada dia al meu corral (7: una rectificació i una observació)

0

Qui té boca s’equivoca. I qui escriu de pressa i corrents, com vaig fer ahir, també. El Concert de Sant Esteve va ser, efectivament, diferent a altres anys, amb algunes mesures de seguretat, però tenia entès que enguany no hi hauria públic a la sala i sí que n’hi havia. De manera que vam poder fruir del Cant de la Senyera, d’algunes estelades (menys) i de la corprenedora presència de Jordi Sánchez escoltant l’himne dempeus (com ha de ser) i amb mascareta.

Està clar que havia d’haver-me informat millor. Que consti la ràpida rectificació.

Altra cosa és preguntar-se perquè dimonis pot assistir públic al Palau (hi vaig veure moltes persones juntes i pocs seients buits) i en canvi s’observen tantes restriccions, quan no prohibicions, en molts altres àmbits i activitats de la vida quotidiana. No ho entenem, francament.

Cada dia al meu corral (6: les nostres singularitats)

0

Corre per la xarxa un mapa, curiós com molts, que mostra a quins països europeus es fa festa per Sant Esteve i a quins no. És satisfactori constatar (de fet ja en tenia coneixement) que la gran majoria de països seriosos d’Europa (ja m’enteneu, germànics, escandinaus, Illes Britàniques, també Itàlia, Catalunya i les Illes Balears) participen d’aquesta peculiaritat (gens excepcional, pel que es veu) de seguir fent festa l’endemà de Nadal, una peculiaritat que té la seva corresponent explicació històrica, com també es pot trobar fàcilment a Internet. Només França, Bèlgica, Portugal i la major part de l’estat espanyol, dels països del nostre entorn, se separen d’aquesta uniformitat.

Es tracta d’un tret identitari dels catalans, a protegir dels intents uniformitzadors dels espanyols, lligat a un altre: el de menjar canelons per dinar. Diuen que es tracta d’un plat sorgit com a solució per aprofitar les restes del guisat del dia de Nadal, idea que casa molt bé amb la dualitat de festivitats que abans esmentàvem. I el fet que es tracti d’un aprofitament de menjar, aquí res no es llença, reforçaria la imatge dels catalans com a poble estalviador i pràctic. Nou tret identitari, doncs.

Que els canelons siguin un reciclatge d’un altre plat ho han posat en dubte entesos en les ciències gastronòmiques i no seré jo qui ho discuteixi ni qui doni la raó a uns o a altres. Lluny de mi aquesta mena de discussions de sobretaula (mai millor dit), com la que cada any treu el cap de si els canelons es fan amb beixamel o amb tomàquet. Que cadascú baixi les escales com vulgui, com deia el cantant del Poble Sec.

La darrera singularitat del dia és el Concert que es fa al Palau de la Música. Aquest any, degut a lo de sempre, no s’haurà pogut fer com cal i s’han inventat un arranjament per cobrir l’expedient de forma digna. Ens quedem sense Cant de la senyera amb centenars d’estelades: una veritable injecció de moral patriòtica quan més falta ens fa, però mira, les coses van com van. L’any que ve, si les vacunes no fan llufa, tot tornarà a la normalitat.

[Imatge: ara.cat]