Reflexions del 9 de novembre

La atípica jornada de reflexió d’avui conclou una també atípica campanya electoral. En realitat des de fa anys tot és atípic, tant al nostre país com al dels veïns, i no hi ha més remei que anar-s’hi adaptant, a la darwiniana manera de sobreviure en la més salvatge de les jungles possibles.

La jornada de reflexió és, jurídicament parlant, un artefacte periclitat. El que abans d’internet tenia un cert sentit (prohibició de publicitat i de sondeigs electorals per donar vint-i-quatre hores a l’atabalat votant per decidir-se) ara és una rèmora del passat i la seva existència només s’explica per la manca de decisió política a l’hora de reformar la legislació electoral, abordatge sempre difícil quan no tabú. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre la victòria aconseguida avui pel Tsunami Democràtic, impulsant la celebració de centenars de petits actes a la via pública en obert desafiament del que la llei imposa stricto sensu, i que la Junta Electoral no ha tingut més remei que acceptar (com la trobada gegantera del Pont de Vilomara, grotescament prohibida en un primer moment). Això sí que és ocupació (provisional, cívica i festiva) del territori i no determinats episodis posteriors a la publicació de la sentència, d’infaust record (els episodis i la sentència).

La jornada coincideix amb dues commemoracions. Trenta anys de la caiguda del mur de Berlín i amb ella, el final de la guerra freda: tot el que va significar aquell esperançador i sobrevingut episodi de la història europea i mundial s’ha anat tornant en decepcions, desajustos econòmics, ascens de populismes i doctrines que crèiem superades en el temps, obert qüestionament del procés d’integració europea, restriccions a drets i llibertats, alçament de nous murs de concertines o en forma de ports… No segueixo.

L’altra commemoració no està tenint avui el ressò que es mereix. Avui fa cinc anys de la consulta del 9-N, el primer experiment oficial, amb tots els ets i uts, de participació ciutadana en una decisió transcendental per a Catalunya. Una jornada com la de la caiguda del mur berlinès, plena d’il·lusió i d’expectatives de canvis necessaris i radicals, que va tenir la seva continuïtat i culminació en el referèndum de l’U d’Octubre i que un lustre després ens ha deixat igualment un panorama de repressió, crispació, incerteses, desorientació i, toco ferro, ens pot generar desencant o desunió ciutadana.

La jornada clou vuit esquifits dies de campanya electoral, que per a alguns s’hauran fet igualment eterns. La propaganda de paper va arribar a les bústies molt abans de començar el període estipulat (¿això no és una irregularitat, segons les estrictes decisions de la Junta Electoral quan convé?). Absència casi total de propaganda als carrers, ni plafons a les places ni cartells penjats als fanals, com si fossin paracaigudistes espanyols. He vist més propaganda de la campanya electoral romanesa- No és broma. Almenys Tarragona està plena de cartells d’un candidat de nom Alexandru Cumpanasu, d’ideologia que no puc precisar.

Els debats televisats. Ai, els debats. O hauríem de començar a anomenar-los el circ de la tele o els corrals de la Pacheca? Provocant riures i vergonya aliena simultàniament, la desacomplexada exhibició de cartells, llambordes, interrupcions i desqualificacions i l’obsessió pel “monotema” estan cridades a ser objecte d’una profunda reflexió (aquí sí que s’escau el concepte) per part de la classe política.

I, com no podia ser d’altra manera, hem assistit els darrers dies a la catalaníssima baralla entre formacions independentistes pel vot de l’elector, una decebedora mostra de “foc amic” que ja no ens ve de nou. Superats afortunadament els intents de quatre panolis que apostaven per l’abstenció o pel vot en blanc, no ens hem lliurat de les batalletes a les xarxes socials, autèntiques mostres de baixesa entre unes formacions, uns candidats i uns votants que haurien de complir amb un estricte codi de no trepitjar-se les mànegues quan més necessitats estem de que corri fluidament l’aigua en el procés sobiranista.

Demà, a votar. No farem caure cap mur, de moment. Més aviat són els altres, que se’ls està caient de corcat com està. No ens som mai prou conscients, d’això.

[Imatge: filo.news]

 

I aquí ho deixo

Ja ha passat un any per a un altre dels nostres presos polítics. Avui és el torn de Carme Forcadell. Tinc per mi, i em sembla que és una opinió generalitzada, que és el més injust de tots els casos de represàlia política que estem suportant els catalans. La raó per a incloure-la en el potiner relat de rebel·lió-pseudo-violenta i per a privar-la de llibertat és, per a les llumeneres togades, haver facilitat el debat al Parlament des de la seva funció de presidenta. Discutir de política en una cambra legislativa! On s’és vist? Permetre el que en una democràcia normal és la seva essència ha portat la de Xerta a la reclusió primer a Alcalá i després a Mas d’Enric, ben a prop del domicili d’aquest blocaire, circumstància que m’ha permès acostar-m’hi en algunes de les concentracions de suport que s’hi convoquen. Mostres d’escalf, manifestos, cançons, llaços, pancartes, cartes, fins i tot el noi aquell del “bona nit!”, qualsevol iniciativa és poca pel que necessiten i es mereixen la Carme i la resta de presoners polítics.

Coincideix el dia d’avui amb el quart aniversari de la votació del 9-N, autèntic tret de sortida d’un procés encara per finalitzar, i també amb un acte que s’ha celebrat aquest vespre a Tarragona, a l’Aula Magna de la Rovira i Virgili (a rebentar, amb gent al carrer), per sentir les intervencions de Cèsar Puig i Gonzalo Boye. A Puig, advocat i antic secretari general d’Interior de la Generalitat, també li ha tocat la seva ració en les represàlies contra els dirigents del Govern. Vaig tenir ocasió de treballar amb ell i sé de la seva bonhomia com a persona i del seu rigor com a professional de l’Administració, i tampoc ell es mereix la petició de no-sé-quants anys a la presó que se li està demanant. El meu suport, la meva gratitud i la meva solidaritat.

EL xilè Gonzalo Boye és un dels advocats estrella (amb permís d’Aamer Anwar) de la causa general contra els catalans. Tranquil, irònic, preparat, amb un cap molt ben moblat, ens ha delectat amb detalls i anècdotes del trepidant any que li ha tocat viure, ple de reunions, trucades i viatges per mitja Europa. El seu missatge ha estat: la situació és complexa, els resultats tardaran en arribar, però tranquils, no hi ha res deixat a la improvisació. Y ahí lo ha dejado.

[Imatge: elnacional.cat]

Perquè som sobirans

Amb aquesta frase ha acabat el manifest llegit aquest vespre a la concentració de la plaça de la Font de Tarragona, convocada en suport a la declaració parlamentària del matí.

Un altre 9-N important, certament. Entusiasme, expectació, por… El meu entorn personal transmetia avui sentiments molt variats davant el que ha estat una decisió transcendental del nostre Parlament. Quan un amic meu ha fet l’observació de que la declaració pot quedar en res sense un govern “de veritat” li he respost que pot ser cert, però que el que ha passat aquest matí és un autèntic pas del Rubicó sense marxa enrere possible.

Per entendre la magnitud de l’esdeveniment hem de fixar l’atenció, una vegada més, en Madrid i la seva reacció, tot activant tambour battant la seva artilleria jurídico-procedimental en la millor tradició rècia castellana: que si un informe del Consejo de Estado, que si un Consell de Ministres extraordinari… i les necessàries amenaces en aquest cas a la flamant presidenta Forcadell, que és qui menys se les mereix. Res que ens hagi de causar sorpresa o inquietud. La fórmula matemàtica Espanya+govern PP+eleccions a la vista ha de donar per força el resultat que estem veient.

De l’altra gran notícia del dia, la investidura (o no) d’Artur Mas, res a comentar. Com menys en parlem, millor. Crec que és millor que deixem que l’olla faci xup-xup lentament, abans que remenar el sofregit empastifant l’ambient de fum com estan fent més d’un i més de dos.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

 

Molt més que el 9-N

No sé ben ve com omplir l’apunt d’avui. Sé que he de publicar alguna cosa i afegir-me a la peculiar barreja d’il·lusió, nervis i expectació que detecto al meu voltant. Una simple ullada a les xarxes socials les darreres hores permet copsar que estem en vigílies (a la vigília, literalment) d’una gran jornada. L’amiga que està molt nerviosa, l’amic que s’està “votant” a sobre, l’amic indignat perquè la policia espanyola ha omplert Tarragona d’antidisturbis i canons d’aigua (notícia verídica) o, en fi, el tuitaire anònim que compara la jornada electoral amb la de Reis, amb la diferència que demà els Reis no vindran: marxaran.

El meu estat d’ànim em recorda el del 9-N, quan tots ens disposàvem a emetre el vot en un exercici de rebel·lia davant les prohibicions, resolució davant els obstacles i dignitat davant l’atzucac a què havia arribat tot. Gent que anava a votar emocionada per la memòria dels avantpassats que ja no podien veure l’experiència; o com a culminació d’una llarga i soferta lluita per uns ideals catalanistes; o pensant en les següents generacions, que es mereixien un futur millor i que encara no podien participar de la festa democràtica; o, més senzillament, gent que anava a votar per raons gens èpiques i sí ben humanes o pragmàtiques, per viure ells millor, per gaudir d’uns serveis públics més eficients o, què carai, perquè sí, perquè els donava la gana.

Demà, salvant la distància (en realitat només deu mesos, sembla mentida), es repetirà una mica la història i quan jo (i molt gent com jo, n’estic segur) m’acosti a l’urna a deixar-hi caure un simple sobre amb una papereta concreta dins, ho faré amb els mateixos sentiments i motivacions: tindré un record pels meus éssers estimats que no ho hauran pogut viure, pensaré en la meva trajectòria política (modesta però benintencionada), no m’oblidaré de les generacions que pugen rere nostre, que són a qui, en definitiva, estem obligats a llegar un món millor i, finalment, tindré un ull posat en l’interès pur i dur per a mi i per als meus. Vull una educació i una sanitat d’alt nivell, vull una fiscalitat justa i equitativa, vull uns trens d’amplada, comoditat i puntualitat europees (a fe de Déu que els vull!), vull que cada persona que conviu a la nostra societat disposi d’uns ingressos que li permetin viure correctament, vull un ambient més net, vull una justícia que sigui… justa, vull…

Tenim una oportunitat d’aconseguir aquests objectius, que en definitiva són els de qualsevol societat mínimament avançada, i la manera d’aconseguir-los és votant demà les candidatures corresponents (no dic quines, que a la millor la Junta Electoral llegeix aquest apunt i em renya). La diferència amb el 9-N és que l’any passat tot plegat va quedar en el terreny del simbòlic i ara la cosa va de debò.

Si demà guanyem, tots guanyarem. I dilluns s’obrirà una nova etapa en aquest apassionant moment polític que la història ens està regalant.

[Imatge: twitter.com]