I aquí ho deixo

Ja ha passat un any per a un altre dels nostres presos polítics. Avui és el torn de Carme Forcadell. Tinc per mi, i em sembla que és una opinió generalitzada, que és el més injust de tots els casos de represàlia política que estem suportant els catalans. La raó per a incloure-la en el potiner relat de rebel·lió-pseudo-violenta i per a privar-la de llibertat és, per a les llumeneres togades, haver facilitat el debat al Parlament des de la seva funció de presidenta. Discutir de política en una cambra legislativa! On s’és vist? Permetre el que en una democràcia normal és la seva essència ha portat la de Xerta a la reclusió primer a Alcalá i després a Mas d’Enric, ben a prop del domicili d’aquest blocaire, circumstància que m’ha permès acostar-m’hi en algunes de les concentracions de suport que s’hi convoquen. Mostres d’escalf, manifestos, cançons, llaços, pancartes, cartes, fins i tot el noi aquell del “bona nit!”, qualsevol iniciativa és poca pel que necessiten i es mereixen la Carme i la resta de presoners polítics.

Coincideix el dia d’avui amb el quart aniversari de la votació del 9-N, autèntic tret de sortida d’un procés encara per finalitzar, i també amb un acte que s’ha celebrat aquest vespre a Tarragona, a l’Aula Magna de la Rovira i Virgili (a rebentar, amb gent al carrer), per sentir les intervencions de Cèsar Puig i Gonzalo Boye. A Puig, advocat i antic secretari general d’Interior de la Generalitat, també li ha tocat la seva ració en les represàlies contra els dirigents del Govern. Vaig tenir ocasió de treballar amb ell i sé de la seva bonhomia com a persona i del seu rigor com a professional de l’Administració, i tampoc ell es mereix la petició de no-sé-quants anys a la presó que se li està demanant. El meu suport, la meva gratitud i la meva solidaritat.

EL xilè Gonzalo Boye és un dels advocats estrella (amb permís d’Aamer Anwar) de la causa general contra els catalans. Tranquil, irònic, preparat, amb un cap molt ben moblat, ens ha delectat amb detalls i anècdotes del trepidant any que li ha tocat viure, ple de reunions, trucades i viatges per mitja Europa. El seu missatge ha estat: la situació és complexa, els resultats tardaran en arribar, però tranquils, no hi ha res deixat a la improvisació. Y ahí lo ha dejado.

[Imatge: elnacional.cat]

Perquè som sobirans

Amb aquesta frase ha acabat el manifest llegit aquest vespre a la concentració de la plaça de la Font de Tarragona, convocada en suport a la declaració parlamentària del matí.

Un altre 9-N important, certament. Entusiasme, expectació, por… El meu entorn personal transmetia avui sentiments molt variats davant el que ha estat una decisió transcendental del nostre Parlament. Quan un amic meu ha fet l’observació de que la declaració pot quedar en res sense un govern “de veritat” li he respost que pot ser cert, però que el que ha passat aquest matí és un autèntic pas del Rubicó sense marxa enrere possible.

Per entendre la magnitud de l’esdeveniment hem de fixar l’atenció, una vegada més, en Madrid i la seva reacció, tot activant tambour battant la seva artilleria jurídico-procedimental en la millor tradició rècia castellana: que si un informe del Consejo de Estado, que si un Consell de Ministres extraordinari… i les necessàries amenaces en aquest cas a la flamant presidenta Forcadell, que és qui menys se les mereix. Res que ens hagi de causar sorpresa o inquietud. La fórmula matemàtica Espanya+govern PP+eleccions a la vista ha de donar per força el resultat que estem veient.

De l’altra gran notícia del dia, la investidura (o no) d’Artur Mas, res a comentar. Com menys en parlem, millor. Crec que és millor que deixem que l’olla faci xup-xup lentament, abans que remenar el sofregit empastifant l’ambient de fum com estan fent més d’un i més de dos.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

 

Molt més que el 9-N

No sé ben ve com omplir l’apunt d’avui. Sé que he de publicar alguna cosa i afegir-me a la peculiar barreja d’il·lusió, nervis i expectació que detecto al meu voltant. Una simple ullada a les xarxes socials les darreres hores permet copsar que estem en vigílies (a la vigília, literalment) d’una gran jornada. L’amiga que està molt nerviosa, l’amic que s’està “votant” a sobre, l’amic indignat perquè la policia espanyola ha omplert Tarragona d’antidisturbis i canons d’aigua (notícia verídica) o, en fi, el tuitaire anònim que compara la jornada electoral amb la de Reis, amb la diferència que demà els Reis no vindran: marxaran.

El meu estat d’ànim em recorda el del 9-N, quan tots ens disposàvem a emetre el vot en un exercici de rebel·lia davant les prohibicions, resolució davant els obstacles i dignitat davant l’atzucac a què havia arribat tot. Gent que anava a votar emocionada per la memòria dels avantpassats que ja no podien veure l’experiència; o com a culminació d’una llarga i soferta lluita per uns ideals catalanistes; o pensant en les següents generacions, que es mereixien un futur millor i que encara no podien participar de la festa democràtica; o, més senzillament, gent que anava a votar per raons gens èpiques i sí ben humanes o pragmàtiques, per viure ells millor, per gaudir d’uns serveis públics més eficients o, què carai, perquè sí, perquè els donava la gana.

Demà, salvant la distància (en realitat només deu mesos, sembla mentida), es repetirà una mica la història i quan jo (i molt gent com jo, n’estic segur) m’acosti a l’urna a deixar-hi caure un simple sobre amb una papereta concreta dins, ho faré amb els mateixos sentiments i motivacions: tindré un record pels meus éssers estimats que no ho hauran pogut viure, pensaré en la meva trajectòria política (modesta però benintencionada), no m’oblidaré de les generacions que pugen rere nostre, que són a qui, en definitiva, estem obligats a llegar un món millor i, finalment, tindré un ull posat en l’interès pur i dur per a mi i per als meus. Vull una educació i una sanitat d’alt nivell, vull una fiscalitat justa i equitativa, vull uns trens d’amplada, comoditat i puntualitat europees (a fe de Déu que els vull!), vull que cada persona que conviu a la nostra societat disposi d’uns ingressos que li permetin viure correctament, vull un ambient més net, vull una justícia que sigui… justa, vull…

Tenim una oportunitat d’aconseguir aquests objectius, que en definitiva són els de qualsevol societat mínimament avançada, i la manera d’aconseguir-los és votant demà les candidatures corresponents (no dic quines, que a la millor la Junta Electoral llegeix aquest apunt i em renya). La diferència amb el 9-N és que l’any passat tot plegat va quedar en el terreny del simbòlic i ara la cosa va de debò.

Si demà guanyem, tots guanyarem. I dilluns s’obrirà una nova etapa en aquest apassionant moment polític que la història ens està regalant.

[Imatge: twitter.com]