Les dues relativament bones notícies d’avui en relació a l’ús del català en institucions no catalanes han generat tot un ventall de reaccions, des d’una continguda satisfacció fins al rebuig més hostil. Heus aquí la meva: des del punt de vista estríctament lingüístic, que es pugui parlar en català al Congrés dels Diputats sense traves
La pretensió de l’ús normal i oficial del català a les institucions europees, que es donava per fet, sembla que no serà tan fàcil com es preveia i que el recorregut fins al final esperat no serà bufar i fer ampolles. Que sapiguem, els governs suec i finès ja han fet saber que posen algunes
Ara que l’Onze de Setembre ja s’acaba, ara que ja hem comprovat el que ja sabíem, que el poble català persisteix i respon al món, tossudament, que no renuncia als seus anhels de llibertat, és el moment de reflexionar en quina fase del procés independentista ens trobem i si estem anant pel camí correcte. Aquest
[El discurs d’avui del president Puigdemont em sembla prou important per reproduir-lo aquí] “D’aquí a poc més de vint dies, el Parlament espanyol començarà el compte enrere per al nomenament del president del Govern i no sembla que el candidat de la dreta tingui els suports suficients com per ser escollit en primera o segona
Colpit per la mort de Carme Junyent, completament inesperada. Se’ns en va una experta lingüista, una gran defensora del català, i sobretot una dona lliure que mai no es va plegar a modes, corrents o capelletes intel·lectuals. Més enllà de la seva expertesa en les llengües, particularment les minoritzades i les africanes, m’interessava la seva
Avui, 31 d’agost, és el dia en què es considera tradicionalment que es produeix l’anomenada “operació retorn”, és a dir la data en què acaba l’agost, el mes prototípicament estival i vacacional, i les multituds disperses per aquests mons de Deu retornen als seus llocs de residència habitual. Els mitjans de comunicació, presoners de tòpics,
Ahir dimarts els registrats al Consell de la República ens despertàvem amb un escrit del president Puigdemont anunciant, de forma imprevista, la dissolució de l’actual Assemblea de Representants i la proposta d’una modificació de l’arquitectura institucional del Consell, consistent en la creació de dues cambres (que substituirien l’Assemblea, cosa que no s’afirma a l’escrit, tot
Potser la deplorable escena del petó de Rubiales a una futbolista admet algun tipus d’atenuant (l’eufòria del moment, ja se sap…) però segueix sense tenir perdó, per diverses raons. Per començar, la maldestra gestió del cas per part d’aquest subjecte (negant el que és obvi, mentint, contraatacant amb xuleria…) afegeix raons a la necessitat de
Amb el títol Persistent i equilibrat acabo de publicar a l’editorial Bubok un nou llibre d’apunts dels meus tres blocs (Les aigües turbulentes, Via a via i Neigà), els apareguts entre l’1 de gener de 2022 i el 31 de juliol de 2023. Es tracta del 13è recull d’una col·lecció iniciada ja fa anys amb Patates i creïlles. Qui vulgui
Per raons de caire personal que, naturalment, no explicaré aquí, la pel·lícula La ley del deseo és una de les més significatives de la meva vida. Si dic que la vaig veure per primera vegada el 15 de juny de 1988, si puc fixar-ne la data amb tanta precisió, ja constato que aquesta cinta és important per
Ahir em tocà ser president d’una mesa electoral. Encara que per edat ja tenia la possibilitat d’escapolir-me’n, no vaig deixar escapar l’ocasió de viure aquesta experiència personal. Per la meva participació en el passat com a interventor o apoderat en comicis catalans, ja sabia el que és estar-se catorze hores dominicals tancat en una escola
L’illa de La Graciosa és la vuitena de les Canàries, la més petita de les poblades, factor que li confereix un encant especial. Són només 29 quilòmetres quadrats poblats per 721 habitants. D’origen volcànic com la seva veïna Lanzarote, hi és unida mitjançant ferris. La Graciosa fou la meva destinació fa una setmana, esdevenint la
Una nova experiència. Per primera vegada a la meva vida he conduït un vehicle elèctric primer i un híbrid després, durant uns dies. Un desastre. Jo, conduint dos cotxes completament desconeguts, farcits de botons i pantalles tàctils, i acompanyat de la meva parella, afectat d’allò que es coneix com “la síndrome del copilot” (pensant-se que
Les revistes de la nostra infància (anys 60), almenys les que arribaven a casa, es dividien bàsicament en tres grups: el Cavall Fort, ara d’actualitat per lamentables raons de tots conegudes; el TBO de tota la vida (el de La familia Ulisses i Josechu el Vasco); i les del grup Bruguera: Tío Vivo, Pulgarcito, DDT
Última gran pel·lícula (1982) del que podríem dir-ne “època clàssica” del cinema. Després, tot ha començat a decaure indefectiblement, almenys pel que fa a la comèdia i al musical, gèneres en els que s’inscriu aquesta elegant i inoblidable obra de Blake Edwards, protagonitzada per la gran Julie Andrews, Robert Preston i James Garner. Ho té tot: