Històries des de casa (42: platges racionades)

Entre els centenars de vídeos, fotos, memes i gracietes diverses relacionats amb el virus i la crisi sanitària (més aviat relacionats amb l’avorriment de la gent) ha circulat els darrers dies pels mòbils tarragonins una suposada carta de l’Ajuntament signada per l’alcalde Ricomà i adreçada personalment a cada ciutadà. En ella es notifica que degut a les normes restrictives imposades per la situació sanitària, l’ús de les platges aquest estiu serà molt restrictiu, de manera que a cada tarragoní se li assigna una petita parcel·la d’una de les tres grans platges de la ciutat (identificades amb un número), a la qual només podrà accedir-s’hi un sol dia i a unes hores determinades. Una mena de racionament del sol i de la sorra, però sense cartilla com es feia a la postguerra. Tot i l’aparença de document oficial (capçalera, signatura…), es veu d’una hora lluny que no és autèntic. La redacció és penosa i el contingut és més proper a una broma més o menys graciosa que a una fake amb voluntat de confondre la ciutadania o amb intencions desestabilitzadores. 

Lamentablement, l’Ajuntament de Tarragona s’ha vist en l’obligació de treure un comunicat desmentint l’autenticitat de la carta i anunciant possibles accions legals contra l’autor de la facècia. Em pregunto quin és el concepte que té l’Ajuntament dels habitants de Tarragona i quin nivell intel·lectual els hi suposa quan s’ha vist forçat a desmentir la broma. ¿Es pensava que la gent s’ho empassaria i que col·lapsaria la centraleta municipal amb consultes i reclamacions sobre el seu contingut? (Ja m’ho imagino, uns que en lloc d’anar a la platja del Miracle voldrien canviar el seu torn pel de l’Arrabassada, altres que el dia assignat no els aniria bé… la gent seria capaç de tot). Em pregunto igualment a què ve aquesta amenaça d’acudir als tribunals per aquesta bestiesa. No ho faran. La nimietat de l’assumpte fa que decaigui sense més recorregut, de manera que no calien tants escarafalls. Problemes més greus tenim tots plegats com per perdre el temps en aquestes coses.

[Imatge: tarragona.cat]

 

Històries des de casa (41: un Sant Jordi sense històries)

Què dir del Sant Jordi d’enguany? Confinats a casa, cansats d’estar-hi, amb presos polítics, amb l’expectativa d’una crisi econòmica sense precedents… Sant Jordi no arriba en el millor dels moments. Només la situació que estem vivint, radicalment diferent a qualsevol anterior, confereix a aquesta Diada un tel d’originalitat i de novetat, posats a trobar-hi alguna cosa positiva: les compres de llibres per internet, els vídeos i les trobades a les xarxes socials amb escriptors, el recurs als balcons com a manera d’expressar els sentiments que afloren aquest dia (cultura, amor, civisme)… Un Sant Jordi de poques històries.

Malgrat tot, bona Diada del llibre i de la rosa. Ens veiem el 2021.

[Imatge: dibuix de Vicenç Vernet]

Històries des de casa (40: doncs això, quarantena)

La il·lustració de l’apunt d’avui correspon a dues vinyetes de l’àlbum de Tintín El Temple del Sol i parla de malalties contagioses. No té res d’original citar ara aquest llibre, fa uns dies ja ho va fer un conegut periodista de TV3 (ara no recordo el nom) en una interessant sèrie sobre epidèmies de la història. El cas és que els nostres simpàtics Tintín i Capità Haddock es topen amb una malaltia contagiosa que es declara en un vaixell i que obliga les autoritats sanitàries del país on es troben (el Perú) a decretar-ne la quarantena.

Quan devorava de petit les aventures de Tintín sempre em quedava la idea que “quarantena” eren realment quaranta dies de confinament, ni un més, ni un menys. El Capità Haddock ho diu ben clar, “durant un quant temps per evitar el contagi”, però en la meva cartesiana manera de veure les coses hi veia 40 dies exactes, com els que va passar Nostro Senyor dejunant en el desert.

Hi té alguna cosa a veure la denominació del concepte amb l’episodi evangèlic? Potser sí. Em submergeixo en els diccionaris i descobreixo que un sinònim de quarantena (que òbviament prové de quaranta) és quaresma, període de penitència i de rigor innegablement inspirat en el dejuni de Jesucrist. El DIEC diu que és un “espai de temps” inconcret (també el diccionari de la RAE), mentre que l’Alcover-Moll detalla que aquest espai de temps d’aïllament era abans de quaranta dies. Tot fa pensar que en l’antiguitat, quan es presentava una malaltia infecciosa es sotmetia l’objecte afectat (persones, cases, vaixells, potser territoris sencers) a un confinament de quaranta dies exactes, un número rodó basat possiblement més en intuïcions que no en certeses científiques.

Avui complim la quarantena pròpiament dita i, per celebrar-ho, tinc el goig de comunicar als meus lectors que ja disposo d’una mascareta, adquirida de forma gratuïta després d’uns bons deu minuts de cua farmacèutica. Ja només em queda fer-me amb guants. S’havien esgotat…

Històries des de casa (39: on no penseu anar de vacances?)

El mes d’abril, passada la Setmana Santa, és moment propici per planificar el període estiuenc de vacances i alguna escapada més propera o més llunyana, depenent de les ganes de viatjar, la salut i les possibilitats econòmiques de cadascun.  Enguany tal exercici il·lusionant no sembla que tingui raó de ser. Les probables restriccions en els desplaçaments una mica llargs, unides als encara més segurs imponderables de les economies domèstiques, propiciaran que aquest exercici sigui realment il·lusionant, és a dir una il·lusió.

Somniar és gratis i, vistos els moments que estem vivint i els que estan per venir, diria que és una necessitat. Aquests són, doncs, els viatges que segur que no faré enguany. No aniré ni a Austràlia ni a Nova Zelanda, dos països que sempre m’han atret i que per arribar-hi cal fer una bona aplegada d’enllaços i jet lags. Posats a viatjar, que sigui a l’altra punta del món. Llevat d’un viatge a Amèrica Central, ja fa anys, no sé què és fer un viatge transoceànic. La mateixa sort correrà un viatge que ja tenia mig planejat a Buenos Aires, la ciutat de l’àvia. Tampoc no aniré a Israel, un país i una societat pels quals tinc un interès especial. Serà impossible d’anar a Luxemburg, Lituània o Xile, tres països ben diferents que comparteixen un peculiar punt en comú: a tots tres he estat a punt d’anar-hi i tots tres viatges se’n van anar en orris en l’últim moment, per raons diverses que ara no és el moment d’explicar. Quan dic que estava a punt d’anar-hi vol dir amb els bitllets a la mà (i en el cas de Luxemburg, instal·lat a l’autocar que m’hi havia de dur, la qual cosa va ser especialment frustrant). Naturalment, tampoc compto anar a destinacions trillades que, malgrat la meva aversió al turisme més adotzenat, segueixo tenint en llista d’espera: Florència, Egipte, Grècia…

De manera que no hauré de preocupar-me de passaports, visats, divises ni vacunes. Únicament em quedarà el consol d’alguna casa rural a tir de cotxe, si ens deixa l’autoridad competente. Que, pel que s’està veient serà militar, por supuesto. 

[Imatge: exit21.org]

Històries des de casa (38: aguantant, que és gerundi)

Comença la sisena setmana de confinament i ja no sé ni de què parlar. Tot s’està fent molt llarg i molt pesat. Malgrat tot, estem resistint prou bé tots els canvis d’hàbits, tots els inconvenients de la nova situació, totes les mancances, totes les males notícies que constantment ens arriben. Fins i tot hem estat capaços de superar “Resistiré”, esbombada a tota castanya fins a la sacietat per inclements veïns amb l’equivocada suposició de que la cançoneta d’aquell duo carrossa faria aixecar els ànims quan més aviat els encrespa. Pensem, però, que podia haver estat pitjor: l’alternativa era sentir “Sobreviviré” de l’ínclita Mónica Naranjo, una peça que a jutjar pel títol s’adiu prou bé a les circumstàncies actuals. Només de pensar que al pati de darrera de casa retronessin els esgarips de la figuerenca ja em vénen calfreds, i no causats per cap virus. Espero que ningú tingui la nefasta idea de rescatar-la del passat perquè potser llavors sí que sucumbirem definitivament.

[Imatge: Wiquipèdia]

 

Històries des de casa (37: al pot petit)

A la meva vida digital he passat per diverses addiccions. De jocs, vull dir. Vaig tenir l’època del Tetris, després la del Candy Crush i últimament, de l’Apalabrados, que mantinc, però en aquest ja llarg confinament amb els seus dies i llargues hores m’he aficionat al Dropdom. És una mena de Tetris, tot i que menys complex i amb algunes diferències. Aquest darrer consistia en encaixar unes peces de colors de moltes formes que t’anaven caient del cel (cada vegada més ràpidament, i aquesta era la part estressant del joc), de manera que anaves eliminant fileres; si no ho aconseguies, les fileres s’anaven amuntegant inexorablement fins que de manera fatal arribaven a dalt. Fail. La finalitat del Dropdom també és evitar que l’acumulació de peces arribi a dalt, però aquestes només tenen quatre formes, de quatre, tres, dos i un elements, i sorgeixen de sota. L’estratègia consisteix en intentar eliminar, de totes totes les de quatre (que al ser llargarudes costen més de desplaçar i obstaculitzen la caiguda d’altres peces) i, per contra, conservar les peces d’un element, que al ser més petites són més maniobrables i aptes per col·locar en qualsevol forat i, doncs, eliminar una nova filera.

Tota aquesta soporífera explicació té alguna cosa a veure amb el que està passant? Doncs sí. El gobierno del estado español (com emfàticament diu el conseller Buch en les rodes de premsa) insisteix en gestionar la crisi sanitària de forma fèrriament centralitzada, ignorant que l’experiència i el sentit comú aconsellen que les decisions i les actuacions vagin a càrrec de les administracions més properes a cada territori perquè són qui les coneix millor. Una simple llambregada a les estadístiques mostra com en els petits estats europeus l’impacte del coronavirus ha estat menor, i això no es deu a cap intervenció divina, ni és fruit de l’atzar, és perquè els països petits (les peces d’un element) són més àgils a l’hora d’actuar amb rapidesa davant una pandèmia (o davant una crisi econòmica o de qualsevol altre repte col·lectiu) que les peces de quatre elements (els grans estats d’estructura jacobina).

El centralisme espanyol mai no havia desaparegut amb les autonomies, ni molt menys, però amb l’actual estat d’alarma ha exagerat els seus tics fins a extrems que serien ridículs si la conseqüència no fos el patiment de tanta gent. Un exemple. La Graciosa és una petita illa canària habitada per 700 persones on, afortunadament, no s’ha donat cap cas de Covid-19. Doncs bé, el govern central (recordem: la peça de quatre) hi ha aplicat la seva lògica centralitzadora i està tractant l’illa com si fos un barri de Madrid: tothom confinat a casa seva. El mateix café para todos servit a mils de quilòmetres de distància.

[Imatge: softonic.pl]

 

Històries des de casa (36: ara que no tinc vint anys)

És ben bé que aquest confinament ens està obligant a esprémer les meninges i dedicar una part de les llargues hores en dur a la pràctica alguna cosa original i, sobretot, que ho sàpiga quanta més gent millor. Al respecte, la darrera i efímera moda a Twitter consisteix en penjar-hi una foto de quan un tenia més o menys vint anys i, si pot ser, acompanyar-lo amb un comentari de desigual enginy. A la facècia s’hi ha afegit una multitud de persones, inclòs un servidor. La contemplació de gent coneguda (perquè és famosa o perquè és amiga-coneguda-saludada, segons la taxonomia de Pla) o desconeguda desperta una barreja de sentiments, que poden anar de l’enyorança per una joventut perduda o en declivi fins a la constatació de que no sempre una cara, un cos o un aspecte físic empitjoren amb els anys, sinó que adquireixen solera com el bon vi.

Com sempre passa quan mires fotos de dècades enrere (agradable passatemps en tardes de pluja), més enllà de l’absència d’arrugues, canes, panxes o bosses als ulls, sobten les indumentàries i els complements en el vestir. Allò que en un moment determinat va ser el dernier cri es va transformar als pocs anys en uns risibles abillaments que s’amagaven de la vergonya pública al fons de l’armari de cadascun. Així anàvem vestits? americanes de pana, pantalons acampanats, maxifaldilles, muscleres, crepats, rastes… nois vestits com los Manolos, noies ad-lib…, una manera d’empolainar-se que provoca riallades, rialletes, vergonya aliena o simplement curiositat, depenent de qui contempla les imatges.

El repte viral (perquè ho qualifiquen així: “repte viral”) de Twitter està pensat sobretot per gent que, com jo, fa molts i molt anys que ja no en tenim vint, com li ha passat al Serrat, que cada vegada que li vencen dues dècades ha de reinventar la lletra d’una de les seves cançons més populars. El problema és que al segment millenial, molt elevat a Twitter, també li ha fet gràcia participar en la proposta i ens trobem amb centenars de persones que no han bufat les trenta espelmes i ja han penjat una foto que, te la miris com te la miris, no té cap interès. Tampoc té cap mèrit fer-ho: l’han xuclat del mateix telèfon mòbil i l’han publicat. Plis-plas. Per contra, la foto que publico jo avui és una en paper enganxada en un àlbum, escanejada, editada i tornada a arxivar a l’ordinador. Tot un procés laboriós pels que vam néixer en l’era pre-digital. Està feta durant un viatge a Gran Bretanya quan tenia exactament vint anys. Deixant de banda ulleres i coll de camisa, pràcticament no he canviat…

Històries des de casa (35: xifres)

Ni 24 hores ha tardat el govern ñordo en disposar que les comunitats autònomes tinguin en compte a partir d’ara les defuncions per Covid-19 en residències de la tercera edat i en domicilis particulars, i no només en hospitals quan informin les estadístiques corresponents. Justament el que es va avançar a fer la Generalitat el dia abans. El que no deixava de ser un pas necessari en ares de la transparència informativa, va ser menystingut per la Brunete mediàtica donant a entendre que s’havien amagat morts. Ara que el nombre total a tot l’estat experimentarà un preocupant augment, de ben segur que el tractament informatiu serà un altre, a no ser que s’aprofiti per criticar l’autodenominat govern progressista.

Malgrat tot, el sobtat canvi de parer a l’hora de comptabilitzar decessos pel maleït virus em porta a formular-me algunes preguntes. Si la causa de la mort de totes aquestes persones ha estat el Covid-19, per què no es van afegir al total? Com és que ara ja sabem de què van morir? Se sabia i no es va fer constar al certificat de defunció? I si no se sabia, es va saber després o com va això? Se’ls hi van fer les proves abans i no es van tenir en compte en el moment de la defunció i ara sí? Jo ja entenc que la gravetat de la situació porta a una difícil governança en aquests aspectes, però és que precisament perquè és una situació greu caldria ser molt més curós.

Al voltant de les residències en concret hem vist moltes coses estranyes, que van obligar a un traspàs de la competència de Treball a Salut. Jo sóc dels que donava la raó al conseller El Homrani quan es defensava dient que les residències de la tercera edat no estaven pensades per ser hospitals sinó, literalment, petits hotelets amb un entorn el més familiar possible, però vist com ha evolucionat tot, es fa difícil la defensa d’aquest sector veient la gestió que se n’ha fet. La prova són aquestes mils i mils de defuncions (segures, probables o possibles) pel virus i que no es van saber comptabilitzar o, directament, es van tapar com és d’imaginar que es tapen moltes altres coses, seguint un vici molt típic de les cúpules polítiques de totes les administracions: no aclarir mai del tot què es fa i per què es fa.

L’administració hauria d’estar més a sobre de les residències, especialment de les privades, que són un negoci al cap i a la fi, atesa l’especial sensibilitat que mereix el col·lectiu (cada dia més gran, cada dia més important) de la gent gran, que és l’eufemisme que fem servir per referir-nos als vells de tota la vida. Es veu clar que, entre moltes altres qüestions, on s’haurà de posar fil a l’agulla quan les aigües tornin al seu cabal serà en repensar el model de gestió de les residències i la seva coordinació amb els serveis de salut.

Però, quan tornaran les aigües al seu cabal? Ah!

[Imatge: elmon.cat; ACN]

Històries des de casa (34: disc dedicat)

Per primera vegada a la meva vida m’han dedicat una cançó. La meva amiga i fins fa poques setmanes companya de feina Miracle Seguí és soprano, es dedica a la lírica i a la cançó clàssica, no de manera professional però sí amb constància i moltes hores d’assaig, fa actuacions ocasionals, penja vídeos al seu canal de Youtube… El seu repertori és molt complet, des de peces d’òpera fins a sarsueles, des de boleros fins a cançó melòdica. La Miracle està fent aquests dies de confinament una cosa molt semblant a la meva: si jo publico un apunt cada dia (sens falta) més o menys relacionat amb la situació que estem vivint, ella penja a les xarxes cada dia (sens falta) una interpretació d’una peça des d’un racó de casa seva, amb l’ajuda d’una gravació de la melodia. Ho fa amb una gran professionalitat i saber estar, tant la interpretació com la presentació prèvia de la peça, els autors, la temàtica o qualsevol altra dada d’interès. És com una breu i agradable alenada d’aire fresc enmig de l’ensopiment de vint-i-quatre hores diàries de confinament.

Ahir se’m va ocórrer demanar-li que em dediqués la cançó d’avui, a manera d’aquells discos dedicados de les ràdios tardofranquistes (en aquest cas no a una tercera persona sinó a mi mateix), amb la promesa que, al meu torn, li dedicaria l’apunt del meu bloc. M’ha anat molt bé que ho fes perquè ja em començava a fallar la inspiració, com també la Miracle deu començar a sentir-se esgotada de tants mini-recitals (exactament 34, com dies de confinament).

La cançó que ha interpretat és la versió castellana d’ “El día que me quieras“, el conegut tango que va compondre i estrenar Carlos Gardel i, pensant en mi, ha continuat amb la versió catalana, la que va popularitzar Núria Feliu. T’agraeixo, Miracle, el gest, a la vegada que et desitjo tota mena d’èxits musicals i professionals. La teva joie de vivre i simpatia personals t’hi ajudaran de ben segur.

Històries des de casa (33: una presa de pèl)

Avui fa exactament 2 mesos i 12 dies que vaig anar a la perruqueria per última vegada (guardo el tiquet, per això ho sé amb precisió). La crescuda lenta però inexorable del cabell és la prova més evident de la deixadesa física a què ens ha obligat el confinament. Impossible autotallar-se’ls sense obtenir resultats catastròfics. Millor rentar-se’ls bé i aplicar-los una mica de gomina per estar presentable quan vaig a recollir el diari o llençar la brossa.

Quan ens deixin anar (calculo abans de l’estiu) hi haurà oberbooking a totes les barberies. Pel que fa a mi demanaré hora a la meva de fa anys, la París, al carrer Prat de la Riba, de Tarragona. Un establiment amb una certa solera. Fa com trenta anys que no s’hi renova res, amb la seva decoració vintage, els seus seients d’skay, les seves revistes endarrerides (Interviu i altres) i el seu fil musical amb èxits de quan els altres Pactes de la Moncloa. El perruquer és molt bon professional i, el que és el millor, no parla gaire, de manera que em deixa volar amb els meus pensaments mentre deixo que passi la maquineta pels costats i la navalla per les patilles.

Mentiria si digués que m’agrada anar a tallar-me el pèl. No crec que li entusiasmi a ningú, però quan era petit vaig agafar a aquests establiments una certa mania. L’ambient de llavors, anys 60, aquelles cadires com ortopèdiques que pujaven i baixaven, aquelles primitives eines de tall, em recordaven un quiròfan o una sala d’operacions, en definitiva, un lloc on et podien fer mal d’alguna manera. I mira que els perruquers de la barberia barcelonina on ens portaven a mi i als meus germans eren unes persones encantadores, començant per l’amo, el senyor Joan. Estava situada al carrer València, diria que entre Nàpols i Sicília. Molt em temo que ja no existeix. Conforme em vaig fer gran, vaig saber normalitzar la situació. Quan em feia tallar el cabell a l’Antonieta Agustí del carrer Unió, allò ja era una altra cosa: orientació unisex (molt de moda fa anys, avui no tant), decoració sofisticada, rentacaps, consells personalitzats, etc.

Ben pensat, ja sé per què no m’entusiasma fer-me tallar els cabells. És el mateix que planxar camises: les planxes perquè s’arruguin després, et talles els cabells perquè tornin a créixer, sense cap utilitat aparent. Pràctic com sóc, no ho suporto.

[Imatge: taringa.net]

Històries des de casa (32: quina casualitat)

A mi tampoc m’ha agradat que la xifra exacta de mascaretes servides pel “gobierno de España” sigui de 1.714.000. Crec que ho han fet a posta. M’imagino algun tèrbol funcionari madrileny decidint-ho i compartint-ho amb la pandilla de col·laboradors que li hauran rigut llefiscosament la gràcia. Dit això, des del nostre bàndol no calia mossegar l’esquer ni elevar l’anècdota a la categoria d’ofensa nacional, perquè amb les nostres petites rabietes ells ja tenen nova munició per seguir disparant les seves perdigonades. Mentre parlem de “casualitats numèriques” no parlarem de les insensates decisions del govern espanyol permetent la tornada a la feina sense que ens expliquin en base a quins criteris dels experts han donat un arriscat pas que els pot passar una factura altíssima. Tampoc parlarem de la ineficaç gestió centralitzada del Ministeri de Sanitat, ni de les penoses rodes de premsa de l’”Alto Mando”, ni de les decebedores primeres mesures econòmiques que està prenent aquella gentussa per pal·liar la situació en que han quedat autònoms, pimes i aturats o per amortir els efectes del que serà, de ben segur, la crisi més important des de la Segona Guerra Mundial (De Guindos dixit). Ni tampoc parlarem, és clar, de la necessitat de posar llum parlamentària als tripijocs de la monarquia espanyola (avui 14 d’abril hagués estat un bon dia).

(Imatge: elpuntavui.cat; foto M.P.)

Històries des de casa (31: sense mona)

Tot el dia que ens ha plogut, almenys on visc jo. A fora al carrer, vull dir. Afortunadament, perquè l’espectacle d’una jornada amb un sol radiant i un cel blau combinat amb la impossibilitat de sortir al camp a menjar la mona, com fan molts, hagués estat un escenari francament depriment.

Aquest any m’he quedat sense mona. Ja no tinc padrins i no em puc reunir amb la família per compartir-ne una. Tampoc se m’ha passat pel cap elaborar-la personalment, per dues raons: la meva expertesa fent postres s’aproxima a zero i, pel que he llegit, els ingredients bàsics per fer pastissos van més buscats que el paper higiènic o les mascaretes.

Però no em puc queixar. Des de ben petit, a Barcelona estant, rebia puntualment de part del padrí una mona de la pastisseria dels Àngels, a l’avinguda Príncep d’Astúries (ignoro si encara existeix). El padrí ens va deixar massa aviat però anys més tard la padrina va reprendre aquesta tradició ja a Tarragona, mentre va poder. Mones de mantega i xocolata, de melmelada i confitura, ous de xocolata… un any em va sorprendre amb una mona tradicional, un tortell amb ous durs. Mai no han faltat figuretes i plomes de colors.

Com el tortell de Reis o la coca de Sant Joan, la mona és d’aquelles postres que ens lliga al passat, a la memòria de la nostra infància, però també al futur, amb la seva exigència de preservar-ne la tradició. Una tradició que ha de passar, lògicament, per l’elaboració artesanal i venda en pastisseries. Res de bolleria industrial venuda als supermercats de qualsevol manera. És un altre dels molts compromisos que tots hauríem de prendre quan es vagi aclarint el panorama: visitar amb més assiduïtat les botigues i comerços de prop de casa, i fer-hi gasto. Ja ho necessitaven abans del virus: imaginem-nos-ho ara, que hauran patit un mes i mig de tancament, pel cap baix.

(Imatge: catalunyacuina.com)

Històries des de casa (30: tristos com unes pasqües)

Tindrà alguna cosa a veure la Pasqua amb la crisi sanitària i el confinament? La Pasqua religiosa significa “pas”. Per als cristians simbolitza l’arribada de la primavera i la commemoració de la resurrecció de Jesús; per als jueus, el pas de la Mar Morta, cap a la llibertat i la terra promesa. Res més lluny de la realitat actual.

I què diu el diccionari? “Alegre com unes pasqües” no sembla que s’adapti gaire a la situació que estem patint, tot el contrari. “Fer Pasqua abans de Rams” potser té més sentit si la Pasqua consisteix en fer alguna cosa agradable i de profit, confinats a casa, abans de fer-ne una altra a l’església o al jutjat, d’impossible execució aquests dies.

Potser cal acudir al diccionari de la llengua cosina germana: “Hacer la Pascua (a alguien)“: aquesta va com anell al dit. El virus ens ha fet ben bé la guitza (i coses molt pitjors) a tothom. Cenyint-nos a la Setmana Santa, ens hem quedat sense processons, sense Passions, sense Dansa de la Mort, sense vigílies pasquals i sense Caramelles. Només han resistit les mones, després d’una intensa adaptació a les circumstàncies, fruit de la inventiva i l’empenta que caracteritzen el nostre poble.

A propòsit de tradicions pasquals, documentant-me a la Viquipèdia descobreixo un curiós costum que s’ha mantingut a Llucmajor, el “Sermó de s’Enganalla”. No em resisteixo a transcriure de què va:

“Té lloc al Convent de Sant Bonaventura durant la primera litúrgia del dia de Pasqua i simula un duel entre el predicador i l’organista. El predicador fa tot el que pot per acabar el sermó quan menys s’ho pensi l’organista, i aquest fa també els possibles per enganyar al predicador posant-se a sonar l’orgue quan el sermó està en les acaballes. En acabar la missa comença la processó de s’Encontrada, la imatge de Jesús Ressuscitat surt del convent acompanyat només per homes. Al llarg del recorregut des de les finestres es tiren escopetades a l’aire en senyal d’alegria. Des de la parròquia surt la processó de les dones acompanyant la imatge de la Mare de Déu. La trobada té lloc davant l’Ajuntament”.

Duels, orgues, escopetades i dues processons que es troben a l’Ajuntament. No, aquest Sermó mallorquí tampoc s’haurà celebrat.

[Imatge: interior de l’església de Llucmajor; diariodemallorca.es]

Històries des de casa (29: viatge interior)

La Setmana Santa és propícia per fer petits viatges. Escapades, en diuen. Enguany els viatges, les escapades i fins i tot les passejades pel barri ens les hem de pintar a l’oli. Prohibit sortir al carrer si no és per anar al súper, a la farmàcia o a passejar el gos, excepte aquesta minoria d’imbècils, permeteu-me l’expressió, que més llestos que ningú han embarcat la família al cotxe i han intentat burlar les obligacions administrativo-sanitàries. Les llargues cues de vehicles a les sortides de les grans ciutats no deixen gaire lloc al dubte. Encara que siguin retencions provocades pels controls policials, algú es creu que tota aquesta caterva agafa el cotxe en plena Setmana Sant per anar a comprar articles de primera necessitat al poble del costat? Au, va. Que els fregeixin a multes, si pot ser. Toca restar a casa, fer una mena de viatge interior, una mica com retornar als orígens, quan la Setmana Santa eren dies d’estar-se a casa, en silenci, penitencia o oració.

El viatge interior és, lògicament, el contrari que un viatge a l’exterior. Quan es marxa a fora, l’usual és prendre una maleta o una bossa i intentar encabir-hi tot allò de la casa que seguirem necessitant fora (roba, articles de neteja, el pijama, potser un llibre), amb la perspectiva d’estar uns lluny de casa. Amb el confinament ha passat exactament el contrari. Hem procurat adquirir a l’exterior tot allò que hem intuït que ens podia ser necessari (bàsicament menjar i el misteriosament cobejat paper higiènic), comptant que teníem que estar molts dies tancats.

Ja tenim tot el que havíem de menester? Doncs ja podem iniciar el viatge interior, concepte de reminiscències new age, però que intueixo que la psicologia aprova com una mesura doblement eficaç d’ocupar el temps d’alguna manera i de fer un exercici d’introspecció personal, a manera de reflexió, de tot el que està passant, què hem fet malament, quines coses hem de qüestionar i què hem de canviar. Individualment, però també com a societat. Els profetes-cunyats ja se’ns estan avançant anunciant-nos que un món molt diferent a l’actual està a punt d’arribar, que res no serà igual, que no ens fem il·lusions de res a partir d’ara… només els falta exclamar “penediu-vos, pecadors!”.

Si pensar i reflexionar sobre el passat, present i futur suposa molt d’esforç (massa estona enganxats al mòbil passa factura a molta gent), es pot optar per fer ioga o deixar la ment en blanc. I si això no és possible (espai inadequat, nens, nervis, falta de concentració), el viatge interior pot limitar-se, simplement, a fer-se la idea que en les properes setmanes passaran moltes coses, bones i dolentes, però que no tenim ni la més remota idea de quines seran. Es tracta d’encarar-les i viure-les, prenent les adequades precaucions. Com una mena d’esport d’aventura, que no deixa de tenir la seva motivació.

[Imatge: counthealthfirst.com]

 

Històries des de casa (28: aquest any no)

Si avui fos un Divendres Sant normal, faltarien poques hores perquè s’iniciés la Processó del Sant Enterrament de Tarragona. Prèviament, havent dinat, els armats haurien recollit els passos, instal·lats en diferents esglésies i edificis de la ciutat, i els haurien acompanyat a la plaça del Rei, d’on sortiria la comitiva. Si fos un Divendres Sant normal: com és evident aquest any no es podrà dur a terme. El que no havien aconseguit en alguna ocasió inoportuns ruixats de primavera, ho haurà aconseguit un virus.

La processó tarragonina és una de les manifestacions religioses més multitudinàries i fascinants de Catalunya. Després d’uns anys d’una certa atonia, la conjunció de diversos factors (recuperació de tradicions, incorporació de les dones, notori augment de visitants…) comportà un significatiu augment tant d’integrants de confraries com d’espectadors. Paral·lelament, es va saber posar de nou en valor tota la riquesa religiosa, artística i simbòlica de la desfilada, permetent que la ciutat tornés a sentir com a seva el que anys enrere es considerava una carrinclonada d’un sector molt concret de la societat de Tarragona, una ciutat ja de per si molt de la crosta.

El contundent repic de llances dels manaies, la severitat de les vestes, l’expressivitat de les escultures dels passos, les impactants imatges de descalços, cadenes i improperis, la dolçor de les melodies, el so de les campanes de la Catedral, les atxes, les flors, la imatge de la lluna dalt del cel… Un grapat de sensacions difícils d’entendre per qui no les ha viscut mai, i que aquest any tots es perdran. Un altre any serà.

[Imatge: festacatalunya.cat]

Històries des de casa (27: entorn dels calendaris)

Des de la meva tendra infància m’he sentit atret pels calendaris. Segons explicava ma mare, era una criatura de pocs anys i no només me’ls feia jo mateix sinó que era capaç de calcular mentalment, amb rapidesa i sense marge d’error, quin dia de la setmana seria una data futura triada a l’atzar. Una mica repel·lent sí que era, la veritat. Bé, al gra. M’agradaven (i em segueixen agradant) els calendaris. Antigament, abans de l’era digital, eren molt més habituals: hi havia els que es penjaven a les parets, amb els números grossos, com els que regalaven les caixes d’estalvis, quan les caixes d’estalvis regalaven coses; n’hi havia de sobretaula, com per exemple els de la casa Kores, fabricant de cintes mecanogràfiques; n’hi havia de la mida d’una targeta, cortesia d’incomptables botigues i comerços… Tots aquests formats no han desaparegut, però ni se’n fabriquen tants ni pel meu gust són estèticament comparables a aquells. No els hi veig la gràcia.

En relació a aquells calendaris, una cosa em cridava molt l’atenció, i això lliga amb el dia que som. Totes les dates estaven marcades en negre o vermell, depenent de si eren laborables o festives. Fins aquí res que no fos sabut. Però el Dijous Sant estava misteriosament senyalat mig en negre, mig en vermell: els colors eren separats per una diagonal o, si el dia tenia dues xifres, s’aprofitava per imprimir-ne una de cada color. Sempre havia pensat que això significava que a l’hora de dinar d’aquell dia començava oficialment la Setmana Santa, però no n’estava del tot convençut. Aquest matí, donant voltes al llit (com cada matinada) se m’ha ocorregut que potser aquest tractament bicolor del Dijous Sant reflectia que en unes zones de l’estat era (i és) festa i en altres no. Però llavors, ¿per què el Dilluns de Pasqua, que és la compensació festiva del Dijous Sant, sempre era d’un sol color? Misteris de l’univers.

Ja que estic en el tema, recordo també que de tant en tant entraven a casa uns calendaris peculiars: les setmanes començaven el diumenge i acabaven el dissabte, com és usual en molts països. Llavors això tampoc ho entenia, fins que vaig descobrir el misteri molt més tard: eren uns calendaris editats pels Testimonis de Jehovà i que una amiga de la mare, seguidora d’aquest grup religiós, li obsequiava. El que no sóc capaç de memoritzar és de quin color era el Dijous Sant. A tant no arribo.

[Imatge: calendari brasiler, molt diferent del nostre i ben acolorit; webcid.com.br]

Històries des de casa (26: abans d’entrar, deixeu sortir)

A la ciutat xinesa de Wuhan, origen de la pandèmia del coronavirus, acaben d’aixecar definitivament el confinament a què estava sotmesa la població. Amb algunes excepcions, els 8 milions d’habitants d’aquella ciutat (sense comptar l’àrea metropolitana) ja tenen llibertat (relativa, estem parlant de la Xina) per moure’s, entrar i sortir-hi. I una de les maneres que tindran per fer-ho és la seva extensa i desconeguda xarxa de metro, la cinquena d’aquell país, de 9 línies i 228 estacions, construïdes en un temps rècord de quinze anys (diverses ampliacions i línies noves estan projectades).

El 23 de gener passat, com a mesura per evitar contagis, es va suspendre totalment el servei i no s’ha reprès (llevat d’algunes línies) fins el 28 de març. En quines condicions viatjaran els wuhanesos (serà aquest el gentilici?). ¿Es respectaran les distàncies entre viatgers o tornarem a veure aquelles imatges, a vegades impactants, de transports asiàtics amb mils i mils de persones embotint-se com poden en uns vagons d’on moments abans han sortit literalment expulsades moltes altres? Els metros japonesos, tot i les aglomeracions en hores punta, solucionen prou bé el tema de l'”acomodament” dels viatgers, amb l’ajuda d’uns diligents treballadors (els oshiya). Als transports xinesos és pitjor: alguns videus penjats a Youtube fan por. De sempre, per la manca de seguretat que suposen aquelles aglomeracions; ara, a més, per raons sanitàries. Allí la separació entre persones no és ni d’un metre, ni d’un centímetre: el contacte és literalment cheek to cheek. Els virus (si és que malauradament no han desaparegut) podran passejar-s’hi amb total normalitat.

[Imatge: metro de Wuhan en hora punta; travelcnn.com]

Històries des de casa (25: Vittorio Gassman o Robert Mitchum?)

Que bé que va el confinament per fer determinades activitats a casa. L’altre dia vaig posar una mica d’ordre a les mils de postals que he anat acumulant al llarg de la meva vida. Per caràcter i per formació acadèmica, sóc de guardar-ho tot (papers, retalls de premsa, publicacions, postals, records de viatge, propaganda electoral…) i aquests dies són una ocasió ideal per posar-hi una mica d’ordre i fruir-ne. Avui li ha tocat el torn a una capsa mig amagada en un racó de la casa i que contenia diverses petites col·leccions que ja tenia oblidades.

Hi havia dotzenes de punts de llibre, aquests objectes de tan fàcil adquisició i, doncs, d’acumulació en capses, calaixos o, directament, entre pàgines d’un llibre per fer la funció a la qual estan destinats. Hi havia també una col·lecció de capses de llumins amb motius diversos: ceràmica, pistoles… o artistes de cine (imatges). Calculo que són dels anys 70 (les capses, no els artistes) per l’estètica pop i perquè, horror, vaig retolar en castellà els dos classificadors. Com es pot veure, vaig tenir dubtes en la identificació d’alguns actors; per exemple, vaig confondre Robert Mitchum amb Vittorio Gassman… I ara m’adono que potser es tractava del recentment traspassat Kirk Douglas.

De la capsa encara n’han sortit més objectes: una etiqueta de vi de Mosel·la, molt maca, estampes de Santa Teresa de Jesús o de la Mare de Déu dels Desamparats i diverses etiquetes d’hotels estrangers, que la generació anterior a la meva tenia el costum d’enganxar a les maletes. Una manera de “fardar” que havien voltat mitja Europa (els altres continents eren inabastables fins i tot per a economies desfogades).

Punts de llibre, capses de llumins, estampes, etiquetes… Petits objectes sense altre valor que el que cadascú li vulgui donar.

[fotos de l’autor]

 

Històries des de casa (24: ordre del dia)

Sembla mentida com passa el temps, però és que avui comença la quarta setmana de confinament, que podria ser l’última segons què decideixin les forces vives de les dues administracions. Temps més que suficient com per haver-se adaptat a la nova situació i haver entrat en una normalitat no prevista. Com que sóc persona casolana i de poca relació social el canvi no ha estat massa brusc, si bé trobo a faltar parlar físicament amb algú (l’única excepció, un company de feina l’altre dia), fer llargues caminates pels carrers de la meva ciutat i entrar a comprar en algun lloc que no sigui un súper o un quiosc, únics establiments que he trepitjat en vint-i-tres dies.

Avui explicaré coses més personals. La meva rutina és molt metòdica, en consonància amb el meu caràcter, tot i que la primera cosa després de despertar-se, llevar-se, la faig cada dia a una hora diferent. La raó és que dormo fatal, com m’imagino que li passa a molta gent. L’inquietant silenci dels carrers, tant de nit com de dia, afavoriria el contrari però una difusa angoixa per tot el que està passant i el que passarà provoca continuats canvis de posició al llit i llevar-se ben aviat (més que res, per avorriment) o llevar-se molt tard (perquè em torna la son després d’hores desvelat). Una solució seria posar el despertador cosa que no faig, un error segons els entesos, però és que no puc dissociar-lo de les obligacions laborals.

La primera cosa que faig després d’esmorzar és prendre la tauleta (la tablet) i informar-me, a través de Vilaweb, La Provincia MesTarragona del que es cou a Catalunya, Gran Canària i Tarragona, respectivament. Després miro els correus, especialment el newsletter Treneando, al qual estic subscrit i que cada matí difon puntualment un apunt sobre transport públic. Després vaig a “treballar”, així, amb cometes. Les limitacions tecnològiques i informàtiques m’impedeixen fer tele-treball pròpiament dit però sí que em permeten consultar i respondre els correus i gestionar alguns dels temes que tinc encomanats professionalment. Sembla mentida, però ja és mig matí. Hora d’anar a comprar el diari. Potser el moment més esperat del dia. M’acosto xino-xano fins al quiosc i recullo El Punt Avui, aprofitant el sol tant a l’anada com a la tornada. Aquests dies el diari és angoixosament prim, però tot i això esmerço una bona estona en la seva lectura: articles, notícies… fins i tot les esqueles.

Dino en un tres i no res, contravenint de nou les recomanacions dels experts de menjar poc a poc, mastegant bé i de forma equilibrada. Com que dino amb les notícies de la tele, m’agafen ganes d’acabar aviat i tancar-la. Començo a estar una mica embafat de tot el relacionat amb la crisi sanitària, en el seu vessant televisiu. Jo ja entenc l’enorme interès informatiu que té i que tots els canals, especialment els públics, no poden defugir, però com ja ha dit algú, caldria tenir present que hi ha molta gent, i gent gran per descomptat, tancada tot el dia a casa sense altra distracció que la caixa tonta: no podrien programar més pel·lícules divertides, entreteniments, concursos o programes d’humor? En absolut seria inoportú tenint en compte la situació dramàtica que s’està vivint en molts sectors. La distracció i la varietat també demanen el seu forat a la pantalla.

Després de menjar, com que no he dormit bé per la nit faig una migdiada, a vegades profunda. Mai no m’ha agradat el concepte “migdiada”. Ho trobo massa mediterrani, molt espanyol, i intento evitar-la, sense èxit. La tarda la reservo als meus estudis a la UOC, potser l’única faceta de la meva vida que no ha patit cap trastorn amb el confinament. De fet, els estudis a distància són perfectes per situacions com les que estem vivint. Són una mena de tele-treball. En podríem dir tele-estudis? Després de barallar-me amb les dues assignatures que estic cursant, tinc temps per redactar i publicar aquest apunt diari. No és fàcil a vegades trobar el tema a tractar: avui no he tingut més remei que explicar intimitats.

I arriba el segon moment esperat del dia, les vuit del vespre. Hora de sortir al balcó i aplaudir el personal sanitari, però també per prendre l’aire, desfogar-se una mica i alçar la mirada a l’infinit. Té alguna cosa d’exercici terapèutic, de retrobament en la distància amb els veïns de les altres cases. Jo crec que també ens aplaudim els uns als altres, com volent dir: gràcies per donar mostres de civilitat quedant-te a casa i de responsabilitat continuant amb la vida quotidiana fins on les circumstàncies ho permeten.

Dedico alguns minuts a estiraments i flexions, conscient de que no substitueixen ni de bon tros l’exercici físic diari recomanable i al qual estava avesat. Quan es fa fosc, és l’hora de la lectura. Ja vaig parlar en el seu moment dels llibres llegits i dels pendents, no m’estendré. Després de sopar, tocaria de nou encendre la petita pantalla, però per les raons abans apuntades declino fer-ho, amb excepcions: l’altre dia ens van oferir l’esplèndida La vida de Brian, una d’aquelles pel·lícules que com més la veus, més t’agrada (i més suc li treus). La trobo de gran actualitat i molt necessària en aquests temps de correccions polítiques i perillosos dogmes religiosos. Només els títols de crèdit ja paguen la pena.

I si no hi ha tele, bones són les seves substitucions: partides d’Apalabrados amb amics o desconeguts (ahir em va guanyar el director del Cor de la Catedral de Barcelona), vídeos o documentals del Youtube (no estic abonat a les sèries de Netflix) i consultes o intervencions constants en algun dels set grups de WhatsApp. Què seria de nosaltres sense totes aquestes eines?

[Imatge: liberation.fr]

 

 

Històries des de casa (23: vitamina D)

Part del meu mati dominical ha consistir en convertir el meu balcó (en realitat, el lloc de rentar i estendre la roba) en un improvisat solàrium. Calia aprofitar que l’astre rei (a aquest sí que devem lleialtat i obediència) es deixa veure unes quantes hores abans no es pon a l’edifici del costat. Dit i fet: m’he instal·lat en una cadira de plàstic de braços (de meuca d’Autovia del Prat, per entendre’ns) coberta d’una tovallola per fer-la mínimament confortable. D’aquesta manera he pres el sol una estoneta. Ni pensaments de poder estirar les cames. En fi, prou de malament que ho està passant tothom com perquè ara vinguem a queixar-nos per aquestes bagatel·les.

Necessitem prendre el sol aquests dies de confinament. Els entesos ja ens estan advertint de deficiències en vitamina D, el primer subministrador de la qual és el nostre estimat “sol-solet, vine’m a veure que estic confinat”, juntament amb alguns aliments com la llet, els ous o el salmó, que si escassegen poden produir raquitisme o descalcificació dels ossos.

Em fa més por, però, la deficiència d’una altra D en la nostra societat. La D de “democràcia”. Les rigoroses mesures polítiques i legals que s’han hagut de prendre amb motiu de la crisi del virus ja estan sent l’excusa perfecta per colar tota mena d’excessos policials, incursions militars, restriccions de llibertats, controls arbitraris, censures encobertes, entrebancs a les tasques parlamentàries, recentralització gens encoberta, govern a cop de BOE… L’estat d’alarma ho aguanta tot, però en cap cas ha d’impedir el ple exercici dels drets i llibertats fonamentals.

De manera que cal “recautxutar-nos” de totes les vitamines D possibles si no volem una democràcia raquítica. Ja prou que ho estava abans de l’aparició del Covid-19. Ja ni ens en recordem.

[Imatge: clipartion.com]

 

Històries des de casa (22: posa’ls bé)

“Posa’t-la, posa-l’hi. Espero haver posat bé els pronoms”. Així començava l’apunt d’ahir. Vint-i-quatre hores després, he de corregir-ho. És posa-te-la, posa-la-hi. L’alarma m’ha saltat amb l’article d’Albert Om de l’Ara d’avui, que em copia el títol, només que el d’ell està ben escrit. Un punt de suficiència em va dur a no comprovar-ne la correcció, quan tothom sap que els pronoms febles, i específicament la combinació de pronoms, és de les coses més complicades que hi ha en català.

Cal alleugerir les regles d’aquest apartat gramatical de la nostra llengua? De cap manera! Per dues raons. La primera, perquè també en això sóc molt tradicional, i per això m’oposo o com a mínim discrepo de les modificacions de les darreres dècades (guionets, accents diacrítics i altres). Si comencem a simplificar totes les normes (traducció: fer-les més semblants al castellà perquè siguin més comprensibles per a segons qui), estem traint d’alguna manera la llengua, perquè li llevem les seves senyes d’identitat, el que fa del català una llengua diferent i diferenciada de la resta. En la mesura en què és igual que les altres, deixa de tenir sentit la seva existència. Què serà el següent, la ce trencada?

La segona raó per la qual no vull que em toquin els pronoms febles (crec que hi ha una novel·la de Montserrat Roig amb un títol similar) és que, com ja s’ha demostrat en casos anteriors, obrir el debat sobre aquest tipus de qüestions lingüístiques és com obrir la caixa de Pandora: entesos i no tan entesos, cunyats lingüistes, mestretites nostrats i agotzonats virgilis envairan tota mena de mitjans d’expressió amb els seus pros i contres, portant-nos a una indigesta polèmica que en res ajudarà a la supervivència del català. Al contrari: recordeu que aquestes reformes es van introduint amb l’excusa de fer més planer l’aprenentatge (i l’ús, se suposa) de la llengua: els alumnes a l’escola o els adults que es decideixen a aprendre català, què veuran d’atractiu en aquesta olla de grills en què convertim les disputes lingüístiques? Més aviat hi perdran interès.

De manera que no ens toqueu els pronoms febles. Al contrari, protegiu-los. Si es diuen així, per alguna cosa serà.

[Imatge: upf.edu]

Històries des de casa (21: posa-te-la, posa-la-hi)

Espero haver posat bé els pronoms. Parlo de la mascareta, l’objecte que és protagonista central de l’actualitat des de fa ja dos mesos ben bons. Després de molts missatges a vegades contradictoris, que si és útil, que si no, que l’han de portar uns, que l’han de portar els altres… avui treuen noves instruccions recomanant posar-se-la quan anem a comprar aliments. Si m’ha quedat clar, la mascareta pot ser de confecció més o menys artesanal (res a veure amb les sofisticades que tanta falta fan als hospitals) i serveix per protegir els altres si un està contagiat encara que no ho sàpiga. Per la seva part el govern espanyol està estudiant fer-la definitivament obligatòria per sortir al carrer. A buenas hores, mangas verdes, com diuen ells. Tot a destemps, sincopat, amb descoordinació… Són realment un estat d’alarma.

Mira, semblarem japonesos del Passeig de Gràcia, quan venien japonesos i hi passejaven (i compraven!). De fet, una part important de la població, sensiblement superior a la meitat, ja porta aquest adminicle plantificat entre el nas i el mentó. Poden ser clíniques, artesanals, blanques, blaves, grans, petites. Alguns porten aquells morrions per pintar amb esprai. Altres no en porten però es tapen la boca amb una bufanda, acció no del tot inútil tenint en compte el fred que està fent per ser vigílies de Setmana Santa (diumenge, Rams).

No seré jo qui critiqui l’obligatorietat de la mascareta (sí els missatges contradictoris sobre la seva conveniència), però si del que es tracta és de protegir-se i protegir és molt més important posar-se uns guants. El supermercat on compro (una coneguda cadena valenciana que comença per Merca i acaba per dona) ja ofereix guants de plàstic, paper i líquid desinfectant als clients, i amb això s’eviten les situacions bastant desagradables que abans es donaven a totes les botigues d’alimentació: gent de tota edat i condició grapejant fruites, verdures, barres de pa, peces de brioixeria, potser el peix o el marisc… sempre amb les mans nues. A saber per on havien passat aquelles mans les hores anteriors.

Sobre això em ve a la memòria una imatge de fa molts anys. Era una botiga de congelats, un home ja gran es va atansar damunt un recipient de calamarsos a la romana congelats (per servir-se a doll, sense tapa ni res), mentre amb la mà feia el gest de treure’s els mocs que li rajaven del nas. Em va fer molt angúnia. No vull ni pensar què passaria si avui repetís aquest gest, quan ens hem de situar, si pot ser amb guants i mascareta, a un metre i mig de tot, tant de persones com de calamarsos a la romana.

[Imatge: xombit.com]

Post scriptum: doncs no, els pronoms no eren correctes. A l’apunt del 4 d’abril m’hi refereixo.

Històries des de casa (20: el Miquel Àngel)

He dubtat molts dies abans de publicar l’apunt d’avui, però finalment m’hi he decidit. Els blocs també són una bona manera de verbalitzar per escrit (si això és lògicament possible) els conflictes personals que les circumstàncies de la vida i del món que ens rodeja fa aflorar inevitablement. Parlo de conflictes senzills, clar.

Aquests dies, en les rodes de premsa espanyoles televisades, juntament amb els ministres, els policies i l’inefable Fernando Simón, s’ha fet popular la figura del general Villarroya, cap de l’Estat Major. Les seves intervencions, a mig camí entre la lletania de notícies i l’arenga militar, com a portaveu de l’exèrcit espanyol l’han convertit en objectiu inevitable de crítiques i desqualificacions. Segons les succintes notes biogràfiques que han fornit els mitjans, el general Villarroya va néixer a la Galera, al Montsià, i va ingressar a l’Acadèmia de l‘Aire just després de morir el dictador, però silencien que durant uns anys va viure a Tarragona, ciutat on fa mig segle el vaig conèixer i amb qui vaig mantenir una curta però bona amistat. Quan va iniciar la seva aventura professional vaig perdre el contacte amb ell.

Em saben greu alguns dels vituperis que està rebent el Miquel Àngel, m’incomoden d’alguna manera, i em pregunto fins a quin punt està fermament convençut del que afirma a les rodes de premsa o més aviat expressa, amb disciplina castrense, un punt de vista compartit amb el govern espanyol i el conjunt de l’exèrcit, perquè pel que recordo d’ell era una persona ben poc identificada amb el que tòpicament entenem com un militar espanyol, sinó tot el contrari, un noi madur, de caràcter alegre (sempre explicava acudits), sense inclinacions polítiques remarcables, aficionat als avions (segurament la raó que decidí la seva vocació militar i no cap altra) i lector d’uns còmics protagonitzats pel pilot Michel Tanguy (dibuixats, oh sorpresa, pel recentment desaparegut Uderzo), avui bastant oblidats.

Evidentment en mig segle les persones poden evolucionar i canviar les seves idees, els seus sentiments de pertinença, els seus interessos o els seus cercles socials, i no hi tinc res a dir, però quan veig per la tele algun tall de veu del Miquel Àngel (naturalment, no miro mai les rodes de premsa), em grinyola sentir les coses que diu, diametralment oposades a la meva manera de creure i de pensar. Tot i això, encara he de dir una cosa al seu favor: se li ha criticat molt que sempre parli de que “això és una guerra” i que “tots som soldats contra el virus”, afirmacions que també fan servir diàriament tots els col·lectius que tenen alguna cosa a dir sobre el monotema d’aquestes setmanes, polítics, pensadors, metges, investigadors, periodistes… perquè es tracta, com tothom sap, d’una metàfora ben recurrent. Sobren els esgarips.

On sí que la crítica ha de ser implacable és en l’actuació d’aquestes coses denominades UME, les unitats que s’han dedicat aquests dies a “ajudar” en tasques logístiques, però de la manera més potinera possible: desinfectant aeroports quan no calia, fent veure que muntaven hospitals i llits de campanya (fent-se la foto, més aviat), arrogant-se competències que no els pertoquen (per molt estat d’alarma que hi hagi) i, en fi, muntant numerets de desfilada i arriada d’estanquera, com als vells temps. Derecha!… ains!

[Imatge: pinterest]

Històries des de casa (19: l’Instagram de la prehistòria)

He invertit algunes de les darreres hores sobreres a una activitat ben innòcua, reposada i plaent, més típica de jubilat que de persona més o menys activa i dinàmica, que se suposa que és el que sóc. M’he dedicat a organitzar la meva col·lecció de postals.

Col·lecciono aquestes targetes des de temps immemorial. La meva infància i primera joventut va coincidir amb el boom del turisme de masses i, per tant, d’un dels seus productes consubstancials: la postal. Per als mil·lenials d’avui, aquest objecte no passa de ser una curiosa relíquia vintage i potser els costa d’entendre que hi hagués una època, no tan pretèrita, en què el foraster d’un lloc es sentís socialment obligat a comprar una d’aquestes fotografies de colors llampants amb un paisatge o monument de la zona, escriure quatre banalitats, enganxar-hi un segell (molt important) i enviar-la a familiars o amics, els quals la rebien (tres o quatre dies més tard) amb il·lusió i complaença. El text de la postal havia de ser breu (l’espai era el que era) i sense cap mena de contingut privat (podia llegir-lo, com a mínim, el carter) i per tant sempre es resolia amb frases estandarditzades del tipus “hem arribat bé a l’hotel”, “fa un temps molt bo”, “aquesta ciutat és fantàstica”, “llàstima que no puguis estar aquí” o “petons i abraçades”.

Les postals (la marca “Escudo de Oro” es va fer famosa) eren col·locades en quioscos i botigues en una mena d’expositor que donava voltes perquè els turistes, còmodament, poguessin seleccionar els motius preferits. Van tenir les seves èpoques: de postals en blanc i negre o d’un suggeridor marró de l’antigor es va passar al color cridaner dels anys 60. Durant molt de temps van privar platges, muntanyes, esglésies, carrers, edificis emblemàtics… En un moment determinat van començar a circular motius típics, oferta gastronòmica, sardanistes, flamenques… El següent pas consistí en enganxar a aquestes darreres unes faldilles de tela, que podien aixecar-se per mostrar les cames nues de la ballarina. La decadència va arribar amb models de postals pensats bàsicament per a “guiris” de vol barat: missatges de sun, sangria and sex acompanyant personatges de generoses formes i escassedat tèxtil. L’imperi de la missatgeria instantània i d’Instagram ha suposat el definitiu arraconament de les targetes postals als confins de l’enyorança vintage i de l’interès de gent com jo, propensa a descobrir-hi curiositats de tota índole.

En tinc milers, embotides en quatre capses de sabates, que per a això són molt útils. La meva dèria per guardar de tot, unit a una tieta viatgera que me’n portava dotzenes al tornar dels seus tours europeus i també l’herència familiar són el resultat d’aquesta acumulació de targetes. N’hi ha de tot arreu, d’antigues i de modernes, unes són artístiques, altres fan mal als ulls, unes tenen text (de parents o amics dels pares), altres no… Les he quantificat i ordenat curosament per estats (Països Catalans a banda), però deixo per una altra ocasió classificar-les per territoris, ciutats i llocs concrets. És una feinada, però no descarto fer-ho aviat si aquest confinament s’allarga més del compte. Ja he dit que era una activitat de jubilat, i què sóc ara si no una mena de prejubilat forçós?

[Imatge: todocoleccion.net]

Històries des de casa (18: quan aixequin la persiana)

D’entre les moltes iniciatives que la sempre inquieta societat catalana ha llançat els darrers dies, n’hi ha una pensada tant per parar el cop d’un sector econòmic estructuralment problemàtic com per facilitar a cada catalanet la possibilitat de contribuir-hi còmodament des de casa, ara que ens sobren hores. Em refereixo a Llibreries Obertes. Sota el lema “Perquè tornin a aixecar la persiana, demana els teus llibres ara!”, la web proposa ajudar les llibreries del nostre país. És molt senzill: es tracta de comprar (i avançar el pagament, clar) de forma virtual un o més llibres a les nostres llibreries de referència, amb l’expectativa de poder-los recollir ben aviat a les botigues. Un compromís poc costós que serà de gran ajuda al món editorial i llibreter, que continua tenint un paper decisiu en l’àmbit cultural, però que arrossega problemes estructurals derivats de les noves maneres de comunicar-se i de consumir productes culturals. Doncs ara tenim l’oportunitat de que les llibreries tornin en certa manera la pilota: serà precisament el món digital, amb els seus innegables avantatges, el medi amb què ajudarem a l’altre món, l’analògic de tota la vida: el llibre que es pot llegir, però també tocar, acariciar i col·locar en una prestatgeria, enlloc d’un text que apareix en una pantalla insulsa, permanentment llardosa de tant passar-li el dit.

Jo ja m’he firat, i he encarregat el llibre d’Artur Mas, el del cor calent i el cap fred, que podria haver adquirit al quiosc on segueixo recollint la premsa cada dia, però que prefereixo fer-ho als amics de La Capona tarragonina. No el podré obtenir, probablement, fins després de Sant Jordi, festa del llibre que enguany, com casi tot, es farà però a destemps. A cada problema, una solució.

[Imatge: colpublirp.com]