Quan s’enlairen els coets…

Quan s’enlairen els coets
tots es posen a badar
i sentint els seus xiulets
acostumen a exclamar: aaaaaaaah!

Així feia un cuplet de principis del segle XX. La setmana que ve, tarragonins i gent forastera (benvinguts tots i totes) tindrem sis nits seguides, sis, per fer aaaaah! Té lloc el 19è Concurs Internacional de Focs Artificials. Enguany voldran lluir-se (i mai millor dit) empreses de Suècia, del País Valencià, d’Alemanya, de Portugal, d’Itàlia i d’Euskadi.

L’esdeveniment té un èxit de públic considerable (és de franc, lògicament). Riuades de gent conflueixen a tots els llocs més o menys privilegiats per contemplar-los: el Balcó, el Passeig de les Palmeres, la platja del Miracle… Hi acudeixen famílies senceres, algunes amb la taula, les cadires, els tuperwares amb la truita de patates, el tintorro i la cocacola: tot molt popular i un punt “cutresalchichero”.

No tots els castells de focs tenen la mateixa qualitat: n’hi ha de francament avorrits, sense ritme, ni tant sols a la traca final. Altres tenen més gràcia i sorprenen el respectable públic amb alguna originalitat. Per passar l’estona i prendre la fresca, però, ja està bé. L’espectacle continua després dels focs, quan la turbamulta intenta fugir del lloc convenientment motoritzada: els embussos que es formen són antològics i no serveixen per dissuadir ningú de que es millor deixar el cotxe a casa.

De les vegades que he contemplat els focs, recordo un dia que vaig pescar al vol aquests curiosos comentaris d’unes noies pijes:

mira, fuegos azules, el color que se lleva este verano…

I l’altre:

desde luego, esos chinos son únicos inventando cosas…

Ja us ho he dit, eren pijes…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *