El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diumenge hi ha noves eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions que, amb l’impuls d’una manifestació que el temps ens dirà si fou històrica, han pres volada nacional. I és que la independència ha entrat en campanya amb una força que, fins fa poc més d’un any, semblava impossible.

L’11 de setembre de 2012 és una ordenada mostra que el món gira cap a una banda i els que el dirigeixen van cap a una altra. El menysteniment de la jornada només és equiparable al menyspreu polític que reberen les protestes ciutadanes per un sistema econòmic i d’organització diferent a aquest que tenim i que, perdent tota humanitat, ha construït una presó de desigualtats que ens retornen a temps que ens semblaven superats. Alguns, ja parlen del pas del capitalisme al deudisme.

Podria fer com molts del meu veïnat i, ultrapassat per la macropolítica i la macroeconomia, restar a casa i deixar d’anar a votar. Oi més quan, com deia fa uns dies el gran Xose Manuel, aquest sistema no el canviaran les urnes, sinó els votants, les persones.

Desencisat de les estructures partidistes, que vaig conèixer personalment dins l’Esquerra d’en Carod, estic fermament temptat al tantmenfotisme perquè és tot lligat i la gent no hi tenim lloc. Però… no em dóna la gana!

No me’n dóna, perquè crec fermament que “la política o la fas, o te la fan”, i que em perdoni Joan Fuster, si la cita no és del tot correcte.

Per això, en les darreres eleccions – les estatals del #20N – vaig deixar les grans estructures partidistes i vaig votar el Partit Pirata, el del nom més infantil, però els principis més ferms del panorama electoral actual. A saber, democràcia directa, transparència total, i cultura lliure.

En aquestes eleccions, els Pirates, dels quals en sóc “participant” (= votant i proposant a l’eina digital i oberta que tenen per a decidir), eren en l’agenda d’opcions a considerar.

Ells, com les Candidatures d’Unitat Popular – l’altra opció a la balança –, no s’hipotequen en campanya electoral, sinó que utilitzen sistemes de microdonacions per a finançar-se tan lluny com puguin del deudisme imperant (donacions a les CUP i donacions a Pirates).

Però aquest cop, em deixaré engalipar per les enquestes i les percepcions mediàtiques que m’arriben, i seré possibilista altra vegada. Per això, entre les dues propostes, em decidiré per votar les CUP.

I és que les CUP sembla que són més ben posicionades per l’assalt al Parc de la Ciutadella que no pas els pirates. Certament, el salt autonomista va en contra dels principis municipalistes del col·lectiu i el fet de tenir compte a Catalunya Caixa enlloc de tenir-lo al Triodos Bank o la inundació de cartells i pancartes que hi ha pels carrers de Barcelona, no m’acaben d’agradar, però potser caldrà ser possibilista altra vegada.

Oi més quan em prometen aire fresc al resclosit Parlament; m’anuncien una sacsejada en la manera de fer d’uns senyors que ens han ben adormit per allunyar-nos d’allò que és nostre (la presa de les decisions que ens afecten) i actuen com a savis governants tot i anar tant perduts com la resta dels humans en aquests temps d’incertesa.

Aquest cop, votaré CUP i els votaré perquè són la opció més factible per apropar-nos un xic més a la democràcia directa, la transparència total, i la cultura lliure, els tres eixos bàsics que mouen el món, que el fan més humà i que permeten que progressem com a espècie. Si més no pel sol fet de permetre l’aprofitament de tot el talent de les persones que vivim en aquest món d’emocions i de raons.