El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

#20n I farem confiança en…

Deixa un comentari

Divendres reflexionava sobre el #20n i plantejava els meus dubtes pel Congrés, un cop destriats els noms del Senat, un indret on les llistes obertes ajuden a espigolar els millors perfils per a fer la segona lectura de les lleis que el Congrés aprova.

Avui, crec que els núvols s’han anat esvaint i que resta un xic de boira sobre els camps, però molt de sol damunt del cap. És a dir, que ja m’he decidit i vaig a espigolar el camí fet.

Abans, però, exerciré el meu dret democràtic en una votació molt més realista que la del dia 20. Serà demà i consisteix en imprimir una d’aquestes paparetes i, en el meu cas, dipositar-la al caixer automàtic d’una entitat financera. La campanya em sembla prou creativa, com per sumar-m’hi i la informació es pot consultar a http://cajeroelectoral.wordpress.com/.

I encara una altra apunt previ al manifest de la meva decisió pel Congrés. Es tracta del retorn dels tecnòcrates, una raça que no passa per les urnes i que, a mi, em porta records d’un període molt concret de la història d’Espanya: la dels plans de desenvolupament i els savis de l’Opus Dei que ens van portar el 600, els crèdits i l’endeutament, i van enviar un tou de gent a donar voltes pel món per guanyar-se la vida.

Eren temps de dictadura i la cultura democràtica era més aviat escassa. Ara, tot això de la crisi i el tripijoc que ens imposen em recorda molt a aquells temps i no m’agrada. No m’agrada, perquè pressuposa que hi ha uns escollits – podríem dir-ne els millors? – que són superiors a la resta de la gent. I no dubto dels seus coneixements, però si en tenen tants, per què no els distribueixen?

I ara si, ens deixem de preàmbuls i entrem als arguments:

1.- L’article esmentat en començar aquest apunt va generar un bon debat tant al meu twitter com en els comentaris del bloc. I aquí ja vaig començar a ensumar que, entre les opcions que em proposava #aritmÈtica20n hi havia molt més de tecnòcrates que no pas de demòcrates: Tant sols un apunt d’un militant de les JERC enfront d’una respectuosa pluja de raonaments per part de pirates, grumets i afins. Això, vulgues o no, ja et fa donar un vot de confiança envers el col·lectiu que et pren en consideració i dialoga amb tu d’igual a igual.

2.- Vaig decidir fer un pas més i vaig entrar a llegir les preguntes freqüents que havien respost els gestors de la proposta. Una en concret em va posar en alerta:

* ¿Qué os pasa con Equo?
A las muchísimas personas votantes de Equo que han escrito para que ese partido estuviese representado les decimos que siempre que las matemáticas lo han recomendado objetivamente lo hemos puesto, pero que los cálculos para los partidos de nuevo cuño son difíciles. Sin duda EQUO entra fuerte.”

Eps! Les matemàtiques no controlen candidatures sense històric electoral! I això em va fer pensar que, potser, el diàleg twittaire entre pirates no anava gaire errat i que es menystenia la llista de Pirates de Catalunya. Fonts ben informades – qui millor per parlar de xifres que els informàtics – asseguren que el primer representant pirata a Barcelona, només en necessita 11.000, mentre que el primer aritmÈtic en necessita poc més de 15.000. Si això és així, el vot pirata no és vot llançat i augmenta el nombre de diputats de diferent candidatura al Congrés i, per tant, el debat, el pacte i la democràcia en seu parlamentària. Ara bé, aquests càlculs són mera política – ficció ja que tot depèn d’una barrera de vots que pot variar segons la participació que hi hagi. A més participació – vots en blanc inclosos -, més vots es necessiten per entrar en el joc dels escons; a menys participació – vots nuls inclosos -, menys vots són necessaris per a tenir lloc al Congrès dels Diputats.

3.- Coincidint amb aquestes reflexions els mateixos Pirates, traduint i publicaven un article de The Economist on parlaven del cas berlinès, em van fer preguntar-me: Per què si va passar allà, no pot passar aquí?

4.- Certament, la capacitat publicitària de Pirates de Catalunya no és la mateixa que la de les llistes d’en Coscubiela o en Bosch i això pot veure migrats el seu impacte sobre l’electorat i, per tant, la possibilitat d’obtenir vots que, en un sistema realment democràtic, els serien propis; però els pirates, com deia abans, supleixen la manca de recursos amb l’atenció directa a qui es manifesta.

5.- El vot pirata no és un vot anti-indepe, ans al contrari: Si com mostren les enquestes hi ha una majoria social sòlida a favor de l’exercici del dret d’autodeterminació, quanta més democràcia hi hagi, més possibilitats d’aconseguir aquesta fita, no?

En conclusió

Potser el meu vot es quedarà en la llarga llista de vots sense representanció, car ensumo que participarà molta gent i això, sinó som molt pirates, ens va a la contra.
Potser serem quatre gats, els que votem pirata, i els nostres vots pujaran el mínim del 3% de participació a partir del qual es compten els vots.
Potser em quedaré en l’exercici teòric de la participació a través de les eines del col·lectiu, i hauré de seguir exercint la ciutadania política des del Carrer i Internet, però…

… el meu vot a Barcelona serà pels Pirates amb la il·lusió, i el convenciment, de veure en Josep Jover i, si pot ser, en Kenneth Peiruza i la Muriel Rovira posant un xic de senderi democràtic a la opacitat del Congrés.

En definitiva, http://www.pirata.cat/ #JoVotaréPirata i tu?

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 16 de novembre de 2011 per Lluís Mauri Sellés

  1. Jo, si voto, votarè Amaiur. Encara que no tinguin llistes electorals per Barcelona (la circunscripció a la qual pertanyo), els puc votar igualment.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.