El Cau de l'Ós Bru de Taradell

És diumenge al matí. Arribo a casa i me’n vaig de dret a la bàscula …

¿Com pot ser que pesi exactament el mateix que ahir?
¿Com pot ser, si ahir vaig dinar un tou de macarrons i carn de la perola?

I, encara més,

¿com pot ser que pesi el mateix després dels 84 quilòmetres caminats la darrera nit?

Em recordo a Coll Formic carregat de nervis i neguit compartit amb la gent del Centre. El Centre, en aquest cas i situació, és el Centre Excursionista de Taradell. Un club que s’estima la Matagalls – Montserrat com si fos fill propi i que, enguany, hi portava 37 participants.

Em recordo fent el comte enrere a la sortida. La marca al full i les primeres passes amb un ritme constant, regular i segur.

Em recordo aplaudit i animat al pas per una Aiguafreda de capvespre. Un capvespre que s’ha tenyit de blau fosc prenyat d’estels, al capdamunt de la pista que em deixava a l’ample Pla de la Garga.

Em recordo seguint el futbol en les ràdios dels controls i els cotxes aparcats en les carreteres.

Em recordo demanant el resultat del partit al control del coll de Matafaluga. 4 a 1, guanya el Barça.

Em recordo sorprès per un estel fugaç que, en bíblica senyal, queia del cel en direcció a Ca la Montse.

Em recordo perdent la cobertura en una trucada que, en volguer-la recuperar, gairebé em fa esgarriar el camí, poc abans de començar a baixar cap a Sant Llorenç Savall.

Em recordo navegant dins una riera seca a la caça i captura d’uns senyals escadussers, però amb un final evident en un troc ben posat a terra.

Em recordo trescant com un cabirol per un corriol.

Em recordo flanquejant un roquissar damunt d’un Vallès prenyat de lluminària taronja sota un cel farcit de lluminosos estels.

Em recordo saltant de roca en roca per una baixada impossible.

Em recordo traginyolejant un got de coca-cola abans de remuntar el camí de les Pedritxes a les quatre de la matinada.

Em recordo enfredorit per l’aire glaçat i potent que havia reclòs a la gent del control del coll del Queixal dins una barraca de plàstic i tela.

Em recordo sigsagejant arbres per un sinuós sender en un bosc encara fosc.

Em recordo il·lusionat en sorprendre Montserrat mudant-se de diürn taronja, passada l’Estació de Vacarisses.

Em recordo afamat en arribar a Monsitrol i aturar-me vuit minuts per a fer el got i menjar un plàtan en el darrer avituallament del Centre.

Em recordo extasiat en guanyar les amples escales que em menen a Montserrat.

Em recordo molt content en arribar al final sense fer cua, vuit minuts després de les 9 del matí.

Després, he pres gots de llimonada –dos o tres, si no algun més- i he xuclat el suc d’una taronja i he tornat a menjar, seguint la pauta de la regularitat de la nit passada.

Seguidament, he entrat a Ca la Montse per donar-li, de bell nou, les gràcies d’haver-me permès realitzar una gesta tan absurda com la d’anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada i m’ha tornat a semblar que em mirava amb cert aire mig rialler mig compassiu com dient-me: “Que Déu vos faci bons”.

Ja dins la banyera, he assaborit els records d’una travessa i m’he adonat d’un fet que m’esparvera:

L’he feta caminant (a excepció d’algun tram de la baixada de l’Alzina de la Calma a Aiguafreda) en poc més de 15 hores. Una mitjana, doncs, de 5,6 quilòmetres/hora, que, comptant les aturades en controls i avituallaments i la disminució de velocitat en algun tram un xic perdedor de la caminada, suposa una mitjana de 6 quilòmetres/hora reals.

De cop, un dubte:

> Seré capaç de rebaixar aquest temps?

I, encara, una pregunta:

> Què necessitaria per a fer-ho possible sense córre gens ni mica?

> Què necessitaria per anar més lluny?