El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“Crec en la importància de descobrir coses sense proposar-s’ho”

Ja fa uns quants dies que em volta pel cap un divertiment intel·lectual entorn del món de l’excursionisme. Un divertiment que em permeti aplicar, amb la sapiència de l’idi?t?s, els principis dels STS i de les teories de l’entreteniment, la puntuació i la societat xarxa en ciències socials a una activitat que, com l’excursionisme, ha passat de ser fruit de la curiositat científica d’uns quants a esdevenir un producte recreatiu i de lleure a l’abast de molts i en constant progressió. I és que, com més s’accelera el món, més gent elogia la lentitud d’una bona passejada i està disposada a perdre’s pel territori.

Val a dir que l’empenta del trampolí dels voyeurs a la piscina dels opinadors me l’han donat dues puntades blocaires de nivell dins l’Acadèmia dels Cims:

– La primera és la que va iniciar l’apunt Atletisme organitzat per entitats excursionistes del Xiruquero – kumbayà.

– La segona, és la d’un tafaner investigador, en Francesc Roma, i proposa el concepte de l’excursionisme 2.0 i la resposta donada pel sempre interessant Enric Faura.

Però deixem-nos de preàmbuls i entrem en matèria, que el camí se’ns farà llarg…

Per mi l’excursionisme és l’art de caminar o, com diu el diccionari de capçalera que sempre tinc a cop de ratolí, l’activitat consistent en “recórrer una certa extensió de país; viatge breu, generalment de plaer o d’estudi” i, per tant, una activitat en flagrant oposició a l’incursionisme o “entrada hostil en un territori” incloent “l’entrada en un domini que no és el propi.”

Amb aquesta doble definició, en positiu i en negatiu, els esports de muntanya, així com les incursions en el terrós fetes amb mitjans de locomoció aliens a la persona -bicicletes, cavalls, vehicles motoritzats, …- s’allunyarien de l’àmbit estricte de l’excursionisme, en tan en quan, suposen, crec jo, una entrada en un domini que no és el propi dels homes i, per accedir al qual, s’ha hagut de valdre d’enginys aliens a llur naturalesa.

El punt de discussió en aquesta primera anàlisi seria plenament ortegià, és a dir, si considerem l’home com a tal o el considerem amb les “seves circumstàncies” i, dins d’aquestes, hi comptem la capacitat d’aprofitament dels recursos de l’entorn per part d’hom com a part del seu ésser. Si el prenem així, si l’home inclou els seus ginys tecnològics, els seus grampons i el seu piolet en parlar pla, creix el domini de l’espai que li és propi i, en conseqüència, els cims i les parets inabastables del propi país entren al camp de l’excursionisme i, per tant, els Esports de Muntanya -així com l’accés amb bicicletes, cavalls i vehicles motoritzats- són part d’aquesta disciplina.

Ara bé, seguint aquest mateix raonament, el concepte de país també resta petit, en tant en quant les distàncies s’escurcen amb els mitjans de transport actuals -avions, vaixells, trens, …- i el país s’eixampla al planeta sencer, a l’aldea global, per donar-li nom poètic. Una expedició a l’Himalaia o a les Regions Polars també entrarien en el camp del més estricte excursionisme, si fos així.

Ara bé, personalment crec que, malgrat els avenços tecnològics que hem estat capaços d’enginyar, l’home ha evolucionat ben poc -i més aviat per seure al sofà i no per caminar -. D’aquesta manera, l’excursionisme resta circumscrit a l’art de caminar.

Avancem una mica més, però, en l’alquímia de les excursions afegint-hi l’entreteniment.

És difícil de negar que els practicants de l’excursionisme són persones que tenen plat a taula i la panxa plena. És a dir, que la pràctica de l’excursionisme és desconeguda en societats on no s’han cobert les necessitats bàsiques de l’ésser humà. Àmbits on la muntanya o el país són fons de subsistència i no de plaer. La penetració de l’activitat excursionista es va produir en les capes més altes de les societats occidentals per anar impregnant la resta de nivells socials a mesura que s’alliberava temps esmerçat en satisfer necessitats bàsiques per a dedicar-lo a nous estímuls de captació i manteniment de l’atenció personal. L’excursionisme és fill de l’entreteniment i l’entreteniment, en qüestions no bàsiques per a la supervivència, és quelcom propi de les societats desvagades o, com ens agrada anomenar-ho per aquestes terres, desenvolupades.

Seguint el camí proposat, ens endinsem, ara, en la puntuació i, més concretament, en l’espiral de puntuacions que, per captar l’atenció de la persona i mantenir-la, ha de ser cada cop més bèstia i radical, més corprenedora, més …

Als inicis de l’excursionisme, l’aventura es trobava a les portes de casa. Eren els temps en què els barcelonins amb possibles, estiuejaven al Passeig de Gràcia o a les viles que ara formen part del cap i casal. Alguns agosarats descobrien Taradell, Viladrau, Gualba o les meravelles d’un Montseny on es creia que el cim més alt era el Matagalls. Però aquestes expedicions ja eren dignes d’admiració aleshores, donat el perfil baix de les puntuacions que es produïen entre les classes ocioses.

Avui en dia, però, l’excursionisme és una activitat amb molts practicants arreu, un producte de consum més, i forma part d’un mercat d’impactes, de puntuacions constants que ocupen l’atenció de l’individu. Per captar-la cal anar més enllà, i l’atenció només es capta i es reté amb l’impacte produït per gestes increïbles, sobrehumanes!

És aquí on neixen els esports de muntanya, on es valora més l’alt rendiment esportiu o la velocitat de moure’s en enginys mecànics, i l’excursionisme, l’art de caminar, ja no capta l’interès. En les societats actuals, la recerca del superhome i de reptes constants porten la veu cantant i l’excursionisme es dilueix en aquest cafarnaüm que ens permet agermanar l’art de caminar amb la ciència de les activitats sorgides d’aquesta antiga pràctica i que coneixem com a esports de muntanya.

Ara bé, davant de tantes puntuacions, de tants impactes sembla començar a veure’s -d’uns anys ençà- un antídot, el del distanciament. Antídot que s’aplica en allò que els anglesos n’anomenen slow travel i que té en l’art de caminar un dels seus pilars fonamentals.

Ja per acabar, i amb l’objectiu, de proposar un canvi de nomenclatura en la proposta d’en Francesc Roma, introdueixo el concepte de societat xarxa. I l’introdueixo breument per deixar anar una hipòtesi que caldria refutar amb un estudi més aprofundit sobre el present i el futur de l’excursionisme. És la següent:.

No és en l’etiqueta 2.0 on cal focalitzar els esforços de recerca, sinó en l’accés a les comunicacions per part de tothom: Més enllà de l’arbre del 2.0 hi ha el bosc de la societat xarxa. Més enllà de l’excursionisme 2.0 hi ha l’ “excursionisme en xarxa”, un marc de relacions que es retroalimenta amb el tarannà d’una activitat tradicionalment socialitzadora.

Aquesta lectura, aquesta hipòtesi permet un més ampli recorregut que, superant l’ etiqueta d’O’Reilly, permeti endinsar-se també en els efectes que pot arribar a tenir la web semàntica – la que diuen que ha de ser la propera frontera de la xarxa – en les activitats excursionistes i els esports de muntanya i, fins i tot, sortir del marc d’Internet per abastar d’altres xarxes i marcs de relacions que, a la menuda, es van construint amb l’ajut de les tecnologies.

Ufff! Que llarg que m’ha sortit això. Hauria d’estructurar-ho, no? Però ara ja estic força cansat.

Bé. Deixem-ho per un altre dia potser, i mostrem la conclusió personal final que n’extrec d’aquesta reflexió feta en veu alta:

l’excursionisme és el pare, l’entreteniment n’és la mare i els Esports de Muntanya en són la corrua de fills d’una interacció apadrinada per la facilitat de les comunicacions i la necessitat de puntuar amb força per a captar l’atenció individual. Els avis en serien el temps lliure i la voluntat de la humanitat per omplir aquest temps. I el fill pròdig, l’slow travel, el viatge pausat.

Eps! Segur que el caleidoscopi sociològic no s’atura aquí, però, personalment, veig en l’entreteniment, la puntuació i la capacitat de comunicació, les bases d’interacció entre l’excursionisme -amb els Esports de Muntanya – i la societat actual, en una evolució que, per un casteller de base, com també és un servidor, s’assembla força a la que pateix el món dels castells, on l’accent, la puntuació, no es posa en l’activitat com a tal, sinó en el fracàs puntual i el risc inherent que origina aquest possible fracàs.

Us deixo que me’n vaig a fer marxa nòrdica.