El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Reflexions entorn de la música digital + un tastet de Primavera Sound

Deixa un comentari

Dimecres. Quatre de la tarda. Barcelona
Nostrome aterra al lloc on se celebra l’esdeveniment. S?acredita i reb una bonica bossa amb material sobre aquestes jornades dedicades al futur de la indústria musical en el mercat dels continguts digitals. Qui recorda la música enllaunada? Doncs, això.

La sessió volta la gestió dels drets d’autor en el Web 2.0 (= possibilitat de compartir, crear, recrear, marejar i tot això que ara es pot fer des de casa sense massa problemes). D’aquesta sessió, Nostrome en surt amb un sil·logisme i dues alternatives. El sil·logisme diu que:

– Si per accedir als continguts (música, en aquest cas) cal accedir primer al continent (Internet) i

– si l’accés al continent (Internet) és de pagament.

– Llavors, l’usuari paga per accedir al continent els diners que pagaria pels continguts.

Les dues alternatives de futur de la indústria musical que se’n deriven són:

– Diferenciar usuari (el que accedeix als continguts i els consumeix) de client (el que els compra i els paga) i actuar sobre aquests: Les operadores de telecomunicacions que cobren per l’accés al continent, al mercat, a Internet els diners que l’usuari possiblement esmerçaria en els continguts.

– Recolzar, des de la indústria musical, les xarxes ciutadanes on els antics clients i actuals usuaris són propietaris col·lectius dels accessos i, per tant, alliberen recursos per tornar a comprar música. Entrar-hi com un més, però amb contingut a oferir.

Dijous. Quatre de la tarda. Barcelona
Nostrome és de nou al mateix lloc. A la mesa, quatre persones que es guanyen la vida en el sector. Alló que en diuen tenir èxit. Parlen de la manera d’avançar-se als gustos dels consumidors, parlen de màrqueting i promoció, parlen de les seves experiències professionals. Els quatre models, però, sorgeixen al mercat anglo-saxó: Serà l?esperit protestant? Serà un mercat més dinàmic? Serà…? Un del públic els fa la pregunta: ?Tot aixó està molt bé, però és possible des de Barcelona??. La resposta no es fa esperar: ?Everybody can do it. The opportunity, tools, technology, all is out there.? La reflexió és tant ràpida com la resposta del ponent: "Sí, sí, però es pot fer des de Barcelona?" La resposta a la reflexió també és força ràpida: Depen del sector financer català (per posar-hi diners), dels nostres músics (per posar-hi la seva més que notable qualitat musical) i dels coneixements tecnològics que vagin adquirint uns i altres. La oportunitat hi és, les eines hi són, la tecnologia també, però tenim públic disposat a comprar i músics disposats a llançar-se a la piscina digital? Més enllà d?aquesta reflexió n?hi ha una altra: Obrirem els ulls del sector a les
oportunitats d?un entorn on és l?usuari qui crea les estrelles? L?obrirem en un entorn on els prescriptors tradicionals perden força i la qualitat musical (=adequació dels temes als gustos dels oïents) és una oportunitat per música bons, però desconeguts?

Catalunya pot tenir una oportunitat a la xarxa. Cal treure?s la son de les orelles, cal perdre la por a treballar-hi, cal deixar d?invertir en sistemes propietaris i privatius, cal arriscar-se i fer coses noves, cal promocionar i cal decidir entre les dues alternatives plantejades per Nostrome després de la sessió d?ahir. Si es dinamitza el sector, si s?avança sense pors, la música feta a casa nostra té una oportunitat a la xarxa. Hi ha gent bona en molts estils, hi ha jazz de qualitat per exemple, hi
ha escola musical, hi ha oportunitats, hi ha tradició, hi ha…, però cal llançar-se a la piscina sense pors i començar a inventar la indústria musical de demà.

Dijous. Qualsevol hora de la nit. Vora el mar de Barcelona
Nostrome té via lliure a la primera nit del Primavera Sound. Nostrome es mescla entre consumidors de música diversos i és un més del ramat. Però ell té una única fixació al cap: Trobar el consumidor musical i saber que carai vol.

Una polsera taronja al canell, una tarja d’accés. Ja és dins i es deixa porta d’un escenari a un altre. Dels tastets de música que fa es queda amb un nom: Comets on Fire. Però ell, tossut, segueix buscant el consumidor musical i els seus gustos. Somriu davant la paradeta de BCore, el segell dels seus grups d’esbojarrada joventut.

Nostrome mira i remira al seu voltant i es pregunta: Què deu passar per la ment d’aquesta gent que salta, beu i fuma a la cosmopolita millor botiga del món? Després de molt donar-hi voltes es pica el cap amb la mà: Carai, és clar, jo, que treballo en el sector dels continguts, sóc consumidor musical, també. Què carai vull?

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 1 de juny de 2007 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.