El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“De matinada es fa fàcilment molt de camí. Aquest és un misteri que no entenc, perquè no és cert que tot s’expliqui pel fet de caminar més de pressa. Jo diria que la veritat és que el cervell també camina i que de dia el cervell es fatiga de tant veure coses. Ara, en canvi, el cervell s’està encara tancat, i el pensar i el caminar és lleuger i oblidadís com la melodia d’una caixeta de música!

Són poc més de les deu del matí del dissabte 16 de setembre de 2006 i neguitós, marxo de casa.

– Ostres! Si que em truques d’hora!

Té
tota la raó, vaig dir que sortiria de Taradell cap a les onze i el
truco des de la benzinera de l’Esclat. A les onze ja sóc a Mataró, amb
el diari a les mans i esperant que vingui el company de penes i
fatigues.

La pujada a Coll Formic des de Palautordera és llarga i
pesada. Sembla que el preuat coll on començarem a caminar aquest
vespre, se’ns allunyi evasiu. El cotxe que portem al davant frena en
sec.

– Però què fa? Que no saps que Coll Formic és en direcció a Seva?

L’avanço
i segueixo camí.

Coll Formic a les dotze és un formiguer de gent i de
cotxes. A la una comencen a donar hores de sortida i sembla que n’hi ha
forces que volen començar tant aviat com sigui possible. Aparquem ben
bé al trencant de la Castanyera -un bon tros avall en direció a el
Brull- i, tot xino xano, desfem camí fins la sortida. Alguns
passavolants pregunten que passa.

– És la Matagalls – Montserrat, home!

Fem cua i ens trobem en Xavi, el del Canigó, que finalment s’ha
decidit a fer-la, dinou anys després del seu primer intent. La gent
parla, alguns dels gats vells de la travessa es saluden. A la una i
cinc minuts, ja tenim hora de sortida: tres quarts de sis.
Guai! Un quart abans de les meves previsions!

La baixada p’El
Brull i Seva és més curta i en un no-res som menjant-nos un bon plat de
galets a la taula de casa. Galets i bistec per carregar les bateries
que vuitanta quilòmetres llargs no són per agafar-los de broma.

A
les tres, foto a les portes del Centre Excursionista de Taradell. Els
vint agosarats fem una mica de xerinol·la. Vès a saber si en podrem fer
després.

Un quart de sis de la tarda. El cotxe dels pares
ens deixa a mitja caravana, tot just passat el Restaurant de Coll
Formic. Si al matí hi havia gent, ara és un caos circulatori
impressionant. Els cotxes s’aturen per anar deixant passar els grups de
participants que creuen la carretera.

Dalt, a la sortida, tothom fa
pinya al voltant del rellotge que indica el minut en que es mou el grup
assignat. Són tres quarts de sis. Comencem a caminar, primera marca a
la targeta de pas. Enfilem el senderol i atrapem el grup anterior tot
just abans d’arribar a la carretera. Enfilem amb pas ferm i decidit cap
al Pla de la Calma.

El Pla de la Calma està farcit de falses
dreceres. Així podem comprovar-ho amb el company de marxa en un dels
punts on els participants abandonen la pista per estalviar-se un
revolt. Mala sort! El revolt suavitza el camí i la drecera fa més
pujada. Atrapem als “llestos” tal i com els hem deixat en abandonar el
fals camí. Per cert, quina gràcia té fer dreceres en una prova on la
competició i el repte són amb un mateix?

Passem pel primer
control, poc abans del Tagamanent, amb 3 minuts d’avantatge sobre la
mitjana dels participants de l’edició del 2005. Aquest indicador de
temps serà la nostra guia durant tota la nit.

Just al peu del preuat
santuari montsenyenc iniciem el descens cap a Aiguafreda, un descens
que es converteix en un petit infern de fang i lloses brutes i
relliscoses que no clou fins a prendre una pista ja menys costeruda que
ens deixa a les portes d’Aiguafreda.

Aiguafreda és farcida de
gent que ha decidit perdre la nit per donar el seu suport a
participants amics. Ens els trobarem pràcticament arreu on es pot
arribar en cotxe: Autocaravanes, els avituallaments del CET, dels
Gafarrons d’Aiguafreda i algun altre d’anònim i amagat, un senyor amb
una bandera groga…

Arriba un dels moments més temuts, la pujada al Pla
de la Garga i Can Janot

Decepció. L’esperava molt més dura,
però la pista que es va seguint i va remuntat els Cingles de Bertí
faciliten molt la marxa i ajuden a contemplar un dels espectacles de la
Matagalls: La cuca de llums dels participants que segueixen el camí
petjat pels peus de qui escriu. Una cuca que, en aquest cas, surt dels
mateixos carrers d’Aiguafreda – Sant Martí de Centelles i s’enfila fent
les giragonses de la pista forestal fins al cim d’aquesta pujada.

De
nit, tot és fosc i pocs participants obren la boca. Em dóna la sensació
que n’hi ha que són capaços de caminar i dormir alhora. En aquest
entorn, els avituallaments i els controls actuen d’anelles que et
lliguen a la realitat que t’envolta. Anem bé. Portem un ritme similar,
la compenetració i l’ajuda mútua entre ambdós companys serveixen per
anar avançant i veiem, amb sorpresa, que anem guanyant temps a la
mitjana que ens serveix de referència.

Coll de Poses – Sant
Quirze Safaja. Un brou calent que es posa prou bé. Portem trenta-un
quilòmetres i l’ambulància està treballant a tot drap. L’Òscar i jo
anem com una seda i estem, encara no, deu minutets en aquest punt. Cal descansar, però no es pot deixar refredar la musculatura, em diu l’experimentat fondista.

Una
nova cuca de llum, i una baixada que se’ns fa llarga per la proximitat
de les llums d’un poble que no acaba d’acostar-se mai, ens deixa a Sant
Llorenç Savall. Ostres! Però si ja hem passat l’equador de la prova!

Decidim fer parada llarga (una mitja horeta) i aprofitem per fer
estiraments i menjar. De nou, les ambulàncies treballen, però ara una
mica menys que a Sant Quirze. Suposo que la primera selecció ja està feta. Anant a buscar
un préssec, dono un cop d’ull a l’itinerari:

– Òscar, d’aquí poc, entre els controls 5 i 6 és on van abandonar els 500 de l’any passat.

Inconscientment
baixem una mica el ritme quan tornem a caminar. I ens trobem un terreny
que se’ns fa prou costa amunt: De les Arenes al Coll de la Grua,
flanqueges un terreny pedregós que, de dia, ha de ser al·lucinant. Les
formes de cims rocosos es retallen damunt nostre i el terra és prou
inclinat com per saber que estàs caminant a mitja alçada. La lluna i
els estels il·luminen un camí que gira i que puja i que prova l’estat
de cames i peus.

Quan arribem al control sis veiem que portem els
cinquanta minuts d’avantatge que portàvem al control número cinc i això
ens dóna ànims. Hem passat un mal tràngol i ho hem fet amb nota!

Entrem
en una urbanització de Matadepera i pràcticament no ens aturem a
l’avituallament de Camí Moliner. Eps! Això sí, ens prenem la nostra
ració de donuts i suc, que ja toca esmorzar, encara que sigui tot fosc.

Trobo a faltar un vas de coca-cola, però per això hi ha l’avituallament
del CET a la part de baix de la urbanització, tot just abans de prendre
la llera de la Riera de les Arenes i tornar a pujar de nou.

Mare de Déu
Senyor! Quina sort que he tingut escollint calçat i mitjons! Després de
seixanta-cinc quilòmetres només hi ha una lleu molèstia a l’empenya del
peu esquerra i al soleo de la cama dreta, però res que no sigui
suportable.

– Òstres! Però si això és Montserrat!

Les primeres llums
del dia ens han agafat pujant al Collet del Queixal i a les envistes de
la Casa Nova de l’Obac. Prenem un altre sender que,
en força pendent i sobre terreny relliscós, ens mena al control número
vuit, gaudim de la superba planta d’un Montserrat a l’albada i partida per les
ataronjades llums del que, per als meus ulls, és el Monestir.

L’Òscar s’ha quedat sense aigua i el vuitè control
tan sols té un parell de càntirs. Insuficient per omplir el seu
camelback. Resten poc menys de quatre quilòmetres pel l’avituallament
de Vacarisses i els fa sense ni una gota d’aigua. Quins collons! No
tant sols ha de fer aquest tram de camí sense aigua, sinó que ens
sorprèn una inesperada pujada per un sender fangós travessat d’arbres
caiguts. Algú pot imaginar-se el que costa aixecar les cames per passar
per damunt d’un tronc darrera l’altra i anar salvant desnivell? I la
satisfacció que dóna veure les parets blanques de Vacarisses i la
muntanya màgica de nou al fons?

El primer tram per Vacarisses es
fa força curt. Saps que t’espera un avituallament en algun lloc i el
busques. Finalment, el trobes al costat del cementiri. De fet,
l’experiència de l’Òscar i els intercanvis de correus amb el Manel ja
m’havien indicat aquesta feta que, no per menys esperada, resulta més
luctuosa en una activitat física com aquesta.

La curiositat d’aquest
avituallament rau en l’aigua i és que l’aixeta que permet omplir-nos
els camelbacks per darrera vegada surt de la mateixa paret del
cementiri. Un parell de iogurts líquids i d’entrepans més tard,
comencem la baixada que se’ns fa més llarga i pesada de tot el
recorregut. Creuar Vacarisses és un infern i passar les vies del tren
és més que perillós amb el cansament acumulat i sense haver dormit en tota la nit.

Finalment, Monistrol se’ns presenta sota els nostres peus. El darrer avituallament del Centre em permet veure’m un parell de gots de coca-cola i pica quatre ganyips. La Iolanda, la reportera més ditxaratxera de les Matagalls – Montserrat i muller de l’Òscar, ja ens espera càmera en mà per animar-nos el tram de Monistrol. Un somriure. Ja hi som! Només queden quatre quilòmetres!

Sortint de Monistrol, el sol m’aixafa com a un trist cuc i passo un dels pitjors moments de la marxa. L’Òscar m’anima, s’avança, m’espera, segueix. A les envistes de la Pista de l’Aigua torno a ser jo. Falten tres quilòmetres i portem una horeta d’avantatge sobre la mitjana de l’any anterior. Primer va el peu esquerra, ara va el dret. Graó a graó pujo les escales altes i estretes on la Iolanda ens ha vingut a donar suport de nou amb la seva càmara de fotos.

N’hi ha que estan asseguts, desfets. Intentem animar-los. Sembla ben bé un via crucis. Esbufego. Miro amunt. És el final dels esglaons? Ho és! Tram de sender que m’apropa al camí de la cova.

– “Alé! Alé!” – crido en veure’m dalt. Faig una correguda. Em quedo endarrerit. L’Òscar m’espera. Hem d’arribar junts. Estació del Cremallera. Escales a la plaça. Prenem la cua. Són les onze i vint-i-dos minuts.

En el record que ens donen posarà les onze i vint-i-tres, però que més dóna un minut quan has acabat la Matagalls Montserrat en menys de divuit hores?