El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Brussel·les és una ciutat per tornar-hi.

Una mica com París o Nova York. Ciutats on el poder i la ideologia conviuen en constant lluita creativa.

Barcelona és ciutat d’ideologia, però no de poder i aixó fa de Barcelona una ciutat coixa. Madrid és ciutat de poder, però sense ideologia i aixó la fa envejosa de la Barcelona de les idees. Barcelona i Madrid són ciutats que es retroalimenten, que es necessiten per lluitar i per crear. Barcelona és el got ideològic que nodreix l’assedegada Madrid i amb ella tot el seu rerepaís.

És interessant ser en una ciutat forana escrivint en català amb una cerveseta sobre la taula, taula compartida amb una “família” de neohippies, grunges, altermundialitzadors o com se’ls vulgui dir. M’agrada estar rodejat de la dolçor del francés. M’agradaria tenir un vocabulari més ric per poder dibuixar l’ambient de la plaça on sóc, però la tecnologia ens ha près els mots, la televisió en ha robat les paraules i ara és més fàcil fotografiar un paisatge que escriure’l. Escriure demana temps i avui en dia sembla que el temps fugi. Correm com la llebre de l’Alícia al país de les Meravelles.

Els belgues són gent afable, s’aixequen quan una persona d’edat avançada entra al metro o al TRAM. Els belgues són gent confiada. Una fina línia vermella a l’entrada del metro és la única indicació que entres en zona on es necessita validar el bitllet.

Per ser nòrdics (realment ho són?), són expressius i xerraires. La immigració de la “capital de l’Europe” és magribina, centraafricana i hi ha algún paquistanés, però no gaires. Es veuen molts shadors, moltes rastes, moltes salutacions a l’americana (cops entre punys closos i coses d’aquestes que surten a les pel·lícules dels suburbis de les grans ciutats ianquis).

A Brussel·les, hi ha GAUCHE amb majúscules i aixó sempre et fa sentir en família. Una GAUCHE en lluita. Enguany, contra la privatització dels serveis públics. Si aquest matí n’hi havia que parlaven de reunificació; aquesta tarda, n’hi ha que parlen de DRETS SOCIALS. Aquest matí estava rodejat de polítics neoliberals europeus; aquesta tarda, d’idealistes internacionals i internacionalistes.

Per cert, per ser internacional, és imprescindible tenir una nació. En cas contrari, pots esdevenir globalista o neoliberal, és a dir que pots ser una persona que vol que la llibertat estigui a la butxaca i no al cor.

Sóc d’esquerres -ja sé que ara no és porta aixó, la crisi de les ideologies, la Nova Cultura Política, la…-, però mon pare era mecànic, el meu avi matern manyà i el meu avi patern, masover i, mira, les coses queden i al món encara hi ha gent que passa gana-, soc català -és delicte voler ser com la resta de pobles i tenir un Estat propi?-i he begut de les fonts de l’anarquisme i de la democràcia directa -Ui, ui, ui, que aquestes filiacions son perilloses-. Soc així, no hi puc fer res. Podria amagar-ho, potser seria el millor. Diuen que les xarxes estan vigilades, però com deia un company meu d’Universitat: “Si algún poder vol saber-ho tot de tu, ho sap. Per tant, no cal que t’amaguis. Si et volen trobar et trobaran. Lluita”.

És fumut tenir conviccions i voler defensar-les. És millor seguir el consell d’un vell i cansat Generalisimo d’un país oblidat que deia: “Haz como yo, no te metas en política”.

Ara com ara, és el consell de moda al món. Quin fàstic!