L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

15 d'octubre de 2008
Sense categoria
0 comentaris

ARA VE QUAN ELS JOVES S’ADONEN QUE HAN ESTAT ENGANYATS

Els caixers automàtics que l’obstinada, destructiva fúria consumista per una banda, i la voracitat d’aquests que són tan doblerers per una altra, varen escampar per tota la geografia, ja han acabat de deglutir les precioses primeres (últimes?) targes de la life de tota una generació de joves que varen contribuir d’una manera activa i resolta a demolir la institució que els havia duits al món: un enderroc que es va poder culminar perquè es feia seguint les instruccions que els pautaven els poderosos aliats que, just de mirar-los un sol instant, ja es fregaven les mans. Presa fàcil dels que no tenen la responsabilitat de mirar per ells ni l’escrúpol de no perjudicar l’altri, els que posen qualsevol endèria de moda només per lucrar-se, els que els venen els bramuls més desafinats per música, els que els diuen quina marca de pizza han de devorar, quina cheeseburguer s’adapta millor al seu paladar crebantat de ‘braquets’ i els asseguren que hi ha drogues que no enganxen, estan missing. Sembla que no hagin existit mai. Aquests mateixos, els han deixat penjats i convertits en carn de divan. En el millor dels casos. Els casos més dramàtics no duen carn ni per a una rahola, sinó que duen el ca tan magre que pareix que les moltes puces arreplegades els acabaran derrotant.
          Una nova reality, força més obscena, acaba d’aportar els seus ullalls a la piconadora que els havia fet trencar prematurament la closca de l’ou: perquè el picadís culmini la labor de totes les arnes que es dediquen a rosegar els nostres cors. L’estructura que els havia sostinguts ja no s’aguanta; ni ells mateixos no haurien somiat que l’equilibri que mantenia les parets de casa seva en l’aire, que tant els reprimia i tant els molestava, fos tan precari. Ara mateix encara posa en òrbita gràcils levitacions teresianes, a la guisa d’un montgolfier suspès entre el cel i la mala maror; però ja es veu claríssim que se la fotrà. El darrer que apagui el llum, de tots els qui sien desnonats de la llar familiar. Prec a la santa patrona dels escriptors de Paña, ella que fou una dona tan decidida i tan resolta, setjada per la Inquisició i per tota mena d’injúries, i aprofitant que demà n’és l’onomàstic, que faci que la bambolla que hem estufat caigui damunt l’onatge i trobi blan, quan s’esclat
          Com va ser que pogueren desencaminar tant els nostres infants? Com ho varen poder engirgolar? Hi ha tota una gernació de jovenalla mallorquina (40%) hipotecada, a banda d’amb la Visa, amb el fracàs escolar. S’escoltaren la tele, s’escoltaren la veïna i s’escoltaren el primer que passava. I sobretot, s’escoltaren l’enemic, aquest que ens vol a tots desesperats. Un darrera de l’altre, tots els joves de Mallorca es varen rebotar.
          Els aconsellaren que enviassin la seva pròpia mare a la puta merda i a la puta rue, atès que ja eren majors d’edat, i els oferiren de començar a fer feina ara mateix a l’empresa que acabava de muntar, amb el contingut d’una llauna de Cola-cao amb la funció de caixa de cabals enterrada al jardí, una màscara que pul·lulava per aquests encontorns i que aviat faria bancarrota, perquè els fantasmes no es caracteritzen per la estabilitat i les fantasmades cal que es resolguin, amb una mica de sort, en un jutjat de primera instància. Un cop pública la sentència, hom procedeix a despatxar els quatre nàufrags que sovint han de menester per posar tapadores de doblers negres que no saben on col·locar però que basta el baf de l’olla, vegades, per delatar-les. Les desgràcies del jovent pareix que totes estan fetes amb el mateix motlle; segurament hi estan, com la roba que duen, la seva manera de conversar, les seves il·lusions i la música que els agrada. Igualment, tots frisaven de tornar grans. Ara mateix era el primer de maig, quan va començar la temporada. Llavors mateix, idò, el curs a l’institut encara no havia acabat. 
          Les característiques d’una indústria que es basa en el lleure, en les vacances, en el descans, en estirar-se en una chaise-longue a la platja, en els concerts a l’aire lliure, etc., no ajuden a crear un clima favorable a l’estudi i a la concentració intel·lectual en una biblioteca. Amb una pressió social i ambiental, a més a més, que menysprea, ridiculitza i persegueix els intel·lectuals, i més si no han triomfat. Als futbolistes que no triomfen no els molesten tant.
           Caldrà resistir amb serenitat i calma les cuejades del caos i mantenir les instal·lacions operatives fins que el món s’assossegui i puguin reaccionar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!