L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
AFINITATS
No és difícil descobrir l’afinitat que hi degué haver, entre els dos pols d’una cautelosa llunyania pràcticament insalvable, entre Blai Bonet i Joan Mascaró Fornés. La germanor de l’ànima. Allò que Déu uneix l’home no ho separa.
Basta que la felicitació de Nadal de l’Institut d’Estudis Baleàrics (una imatge d’aquell maldestre indiotet de fang amb la coa estufada com un ventador de fogons o un capell de guàrdia civil, amb un poema d’en Blai Bonet imprès a l’interior) us arribi mentre llegiu el Bhagavad-Gita. El calendari de 2008 de l’Obra Cultural Balear està dedicat a Mascaró Fornés i m’ha fet venir ganes de revisitar aquesta formidable construcció dels esperits orientals que varen ajudar en Ramon Llull a fer-se savi i que amb el pas dels segles foren traduïts del sànscrit i el pali a l’anglès per l’il·lustre professor de Cambridge mallorquí: però a un anglès respectuós amb l’espiritualitat d’aquells escrits, evidentment també traduïts al català amb la mateixa sensibilitat i finor; una sort que la majoria de les traduccions que circulen pel món no coneixen. Algun avantatge hauríem de tenir. La nostra llengua requereix un plus d’amor que l’anglesa no havia de menester (els traductors dels textos orientals a l’anglès anteriors a les d’en Mascaró presenten moltes deficiències), perquè era una llengua que ja no feia passar pena. Així mateix, el professor de sànscrit de Cambridge observà que era de més qualitat l’anglès que parlaven en els temps de Shakespeare, quan els anglòfons només eren 5.000.000; tres vegades menys que els catalanòfons d’ara. Mascaró va insistir moltíssim amb la qualitat, en detriment de la quantitat embafadora de quincalla que ens envaeix de pertot.
“Aleshores l’ànima és com una llàntia de claror reposada perquè crema en un lloc on els vents no hi són.” (6.19), llegesc del Gita.
I tot d’una, a la postal de l’IEB, en Blai s’exclama:
Memòria tenc però no faig memòria.
El record no té fang ni té pedrera
Per fer la casa del pa en la panera
I del llit alt on hom se fa la història.
Recordar és llescar el núvol de la glòria,
Fermar l’ase del cor a la figuera
Gris d’un dibuix on ja no és la que era,
Un dinar a l’ombra d’una espelmatòria.
Tan sols no vull dir cor, si escric de tu.
Amor és viure de les mans i estendre
La terra en terra i el seu bramul bru.
Cordar el record i tot el que n’és membre.
Viure d’amor de l’aigua i del foc cru
De Sant Joan, mai l’onze de setembre…
Blai Bonet (Sonets, 2000)
Un aforisme d’en Mascaró Fornés proclama que “hi ha una gran quantitat d’accions dolentes que la gent té moltes ganes de realitzar amb eficiència”, i és això mateix el que li va passar a un amic meu que té idees de bomber, que moltes vegades són unes idees massa bones perquè la realitat, sovint tan decebedora, es posi al seu abast. Trobant-se aquest amic a Santanyí per coses de la feina i sent un home que ara feia feina aquí i ara en feia aquideçà, una mica com els inspectors d’Hisenda o els representants de perfumeria, va tramar que en Blai Bonet fes el pregó de festes de Santa Margalida sobre en Mascaró Fornés, ell que en sabia un niu. Momentàniament, el meu amic devia ser víctima d’alguna mala connexió d’un cable del cervell amb la reality, i degué veure rutilar en alguna zona fosca del seu enteniment un ruixat d’inesperades, enlluernadores espurnes d’un optimisme temerari que li va fer obviar que en Blai Bonet no podia parlar en públic, com no hi podia parlar en Miquel Bauçà. Per diverses raons: ara no és el moment de conversar d’això. Sembla que en Blai, sense dur cap paper escrit, es va posar davant una vidriera de l’ajuntament de Santa Margalida i no va dir ni pruna. La resta és confusió. No em pregunteu què va passar perquè les coses a Mallorca poden esser molt males d’aclarir. De corredissa n’hi va haver, i molta. El batlle de la Vila cercava el meu amic pertot amb la intenció de ventar-lo. Sort que no el va trobar, aquell dia. No sé si la Beata ja hi estava tan ben instal·lada com ara a la Vila, que hi fessin el pregó, o si l’única santa mallorquina que existeix encara s’havia de repartir el ‘share’ amb sant Jaume o amb la santa titular del patronímic, però això no afecta el cas que coment: no hi va haver pregó, i això que a n’en Blai l’havien duit en taxi i així i tot n’havien parlat no sé quants de mesos d’aquell trasllat, perquè ell no se movia de la camilla per res. Ara, com se’n tornà, qui sap. Supòs que el meu amic el va llevar d’enmig abans que no li fessin les cigarreres, perquè va viure molts anys encara en Blai, devers una trentena.
La culpa no és dels margalidans: jo no hi tenc res en contra. No els dic ‘bosquets’ com fan els murers. El fet que en Mascaró hagués estat un protegit d’en Verga no va ser pres en consideració aquell vespre (en Blai també ho va ser, encara que ho diguin poc). A la Vila no era per això que varen estar a punt d’atupar en Blai i el meu amic. Al contrari: aquell vespre estaven ben decidits a donar un llustre cultural al poble, perquè molta gent començava a adonar-se que no reinvindicar una figura de la categoria d’en Mascaró, que fins i tot The Beatles quan es varen fer budistes anaven a veure’l a casa seva, els deixava a l’alçada del betum. Per això havien cercat el millor escriptor. No pensaren que el millor escriptor pot no ser el millor pregoner.
S’hauria pogut arreglar amb una publicació després de festes, però se coneix que varen voler esborrar aquest pregó de la memòria col·lectiva. I degué ser a partir de llavors que les festes de la Vila varen perdre el carès cultural i es lliuraren en cos i ànima a santa Catalina Tomassa, que no era del poble i s’havia limitada a fer-hi un miracle el segle XIX, quan ja feia 300 anys que era morta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja no cabem dins dos taxis: ara mateix quan he penjat l’apunt he anada a estadístiques i he vist que el bloc ha tingut 10.000 visites; ni una més ni una menys.
No me’n puc avenir. Me’n faig creus. Sempre m’havia pensat que érem pocs i malavinguts.