Viatge a Madrid (3: turisme al quilòmetre zero)

Surto per la boca del metro de la Puerta del Sol i el primer que em crida l’atenció és el punt que assenyala el quilòmetre zero de les carreteres de l’estat. Es tracta d’un mapa de la península al terra, just a sota del rellotge de les campanades. Juraria que la part corresponent a Catalunya està més desgastada, o potser ja deliro. Pujo pel carrer de Montera, ple de pilinguis com sempre, fins arribar al famós gratacel de la Telefónica, a la Gran Via. No puc evitar sentir el comentari de dues vianants mentre esperem que el semàfor es posi verd:

seguro que los pisos más altos se los han reservado los directivos…

Que no en fa d’anys, senyora! Passada la Gran Via, entro al barri de Chueca, tranquil i tolerant com sempre. Ja no criden l’atenció les banderes irisades o les parelles agafades de la mà de bon matí i això és bo. Prenc de nou el metro (que no falti mai) i em planto a la zona del Palau Reial, moment en què comença a guspirejar. Afortunadament, el paraigües que fins ara em feia nosa comença a fer-me servei. La plaça del Palau Reial (la famosa “de Oriente”, que està a occident, on el règim congregava els fans del dictador) és avui un animat indret ple de turistes però també amb elements autòctons i castissos, ja que fa dos dies va ser Sant Isidre: nens vestits de chulapón i unes figures típicament madrilenyes: els barquilleros (a la foto).

La pluja moderada es transforma de sobte en torrencial i em refugio al primer edifici que trobo. Es tracta de la catedral de l’Almudena, d’estil pseudogòtic, equivalent de la Sagrada Família per les dècades que va costar acabar-la. L’interior de les naus ofereix algunes emocions estètiques: pintures de sants (mediocres, les pintures, no els sants), vitralls de coloraines pintats pel fundador d’una cosa que es diu “Los Kikos” (horrorosos, els vitralls vull dir) i una estatua d’Escribá de Balaguer (sense comentaris). Estan dient missa i preguen per la “auténtica familia”, el “amor puro entre los jóvenes” i la “unidad de España”, entre altres. Déu n’hi do.

Continuarà la crònica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *