Fa cent anys, Catalunya pesava molt en la política espanyola. En la transició política posterior al Franquisme, aquell pes havia minvat però l’Estat encara va haver de tractar amb Catalunya, mirar de pactar-hi. Avui, per molt que Catalunya s’esgargamelli, Madrid es pot permetre el luxe de deixar-la de banda. És una situació semblant a la d’Europa al món: Washington es permet el luxe de menystenir-la.
Segons una opinió bastant estesa, l’Estat se’ns rifa perquè els catalans no mantenim posicions unitàries a Madrid. De nou, una tesi semblant a la que sosté que el problema de la UE és la falta d’un portaveu únic en l’àmbit internacional (el famós “telèfon d’Europa”).
Però, en realitat, Europa perd protagonisme al món simplement perquè perd pes econòmic (per la mateixa regla, Xina és ara un actor internacional rellevant). Per això Charlemagne deia l’altre dia, en un dels seus lúcids articles al Economist, que l’únic camí que té la UE per a tornar a comptar al món és el progrés econòmic.
Als catalans, mantenir posicions comunes a Madrid ens farà més bé que mal. Però de pes polític només en tenen els països potents, els capaços d’incidir en els interessos dels altres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
de pes polític només en tenen els països potents, els capaços
d’incidir en els interessos dels altres.
els independents