Fer país, fer política

Coincideixen a la meva tauleta de nit dos llibres: les Memòries (1930-1980) de Jordi Pujol i La veu del PSUC, biografia de Josep Solé Barberà preparada per Andreu Mayayo. Dues figures importants de Catalunya i de l’antifranquisme. La primera obra és, com se sap, una memòria bastant sintètica del qui fou president de la Generalitat durant molts anys i acaba, precisament, en el moment d’accedir a aquest càrrec. El treball de Mayayo és una molt més elaborada biografia d’un polític que ja tardava. Més enllà dels detalls de l’odissea dels dos personatges (units per una guerra, una oposició antifranquista, una presó i un protagonisme en els dies esperançadors de la transició), m’ha interessat molt la trajectòria d’ambdós, basada en fortes conviccions personals: Pujol, fent país; Solé, fent política. El primer, dotant el país d’infraestructures econòmiques i culturals; el segon, defensant processats i desenvolupant una intensa activitat de partit, poc agraïda i sempre perillosa en un context repressiu. 

Em pregunto si la trajectòria dels seus successors naturals (posem Montilla i Saura, però poden ser altres) és equiparable pel que fa a conviccions, esforç i dedicació. Qui fa avui país? Qui fa avui política, en el sentit noble de la paraula?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *