La primavera ens ve a l’encontre. Aporta la confirmació d’una promesa que esperàvem, com aquell goig que ens arriba a glops i sempre sembla nou, irrepetible. A la fí arriba, ella. És la vida inscrita al pol·len i a la saba, als àtoms d’hidrògen i d’oxigen combinats dos contra un, el dia equidistant de llum i d’ombra.
Ella ens manté dempeus malgrat els terratremols que ens sacsegen. Ens atorga la constatació de l’esperança en mig dels fems de corrupció i les porres, amb els que ens anorreen i sepulten.
Molta coca, no precisament d’ametla, s’ha confiscat a Balears – un 1000% més de kilos que l’any passat- i molt poc pa ens arriba per conhortar-nos, molt de fem i d’indecència que s’obstina a ofegar l’encàrrec que vam heretar, el valor de ser decents per damunt de tot i d’estimar la vida, l’ofici de viure – que deia en Blai Bonet.
La vida i la poesia són decents, fidels, implacables, fermes en el pròposit.
Avui sóc misteriosament feliç, tal com diria en Joan Margarit. Ho sóc malgrat tot o precisament amb tot, obstinant-me en prendre el fil sota el miratge.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d’ells és la tristesa
que els teus ulls van seguint.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!