El pèndol de petites oscil·lacions

El bloc de Maria Victòria Secall

8 d'abril de 2008
16 comentaris

Quan les paraules es fan carn i habiten entre nosaltres

Quan les paraules es fan carn i habiten entre nosaltres és un plaer diví.

Els déus no tenen temps,
ni espai.
L’amor és un còdol,
ben destra.
Estén onades de goig
fins l’infinit,
amb un tremolor de llavi.

S’omple la pell de boques
i la mar de lligams,
lliures i elàstics.

Parla el vent
i “ancor non m’abbandona”

43 hores – menys unes quantes, poques, de dormir – 4 blocaires, dones, i els seus companys. Aquest és el relat.

Els que rebiem, tot pensat i sentit per acollir, els que arribaven, tot  a les mans per fer ponts i donar-se.

El propòsit : un dinar que va començar virtual i ben bé podria arribar a ser real. I som-hi!

El despropòsit: Quan les paraules es fan carn i habiten entre nosaltres és un plaer diví.

S’omple la pell de boques i la mar de lligams i enyors.

  1. feta de paraules és el miracle de la nova modernitat … i la calidesa dels mots la constructora de nous i forts lligams. Quin món el nostre tan extraordinari!. Una abraçada. 

  2. Ho escrigué Teresa d’Âvila, i això que no havia pogut llegir que la pell s’omple de boques i la mar de lligams lliures i elàstics. És curiós que per a mi emplenar la pell de boques seria besar o ser besada, però mai enyorar. I bé la m’he mirada jo a la mar, per l’endret i l’inrevés, sense trobar-hi mai res que m’hi subjectés d’una manera absolutament corporal.

    Gràcies per enriquir els meus pobres ulls amb una mirada tan fragant.

    Mai no oblidaré aquests dies, o aquestes hores, que les paraules (mongolfier, bambolla o ampolla) ens acostaren banda amunt de la mar fins a la teva mà, que trucaria l’onatge en un massatge. No hi ha res com una bona tunda per reaccionar.

    I si fos massoca, una servidora?

  3. Ho hem fet nosaltres tot, el verb i la carn.
    Ens hem encarnat, com els déus i les deeses, aquells que volien un cos humà per poder estimar i estar al món.
    I ens hem habitat i ens habitem.
    No hem trobat un tresor, l’hem fet.

  4. El propòsit va ser una menjada ictiològica virtual. El despropòsit convertir un món irreal en una veritat immensa. I ho vam fer, amb les mans, els somriures, les mirades, en llibertat i amb joia.

    Bell poema per unes 43 hores viscudes intensament.
    Bona nit i a somiar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!