Aquests dies em ve al cap sovint la senyora Rosa Parks, la senyora que un dia de 1955 es va negar a cedir el seient de l’autobús a un blanc, i les persones com ella, que un dia van decidir que no cedien més, que ja n’hi havia prou.
Espere que tantes persones que han lluitat pels drets civils dels negres als Estats Units puguen gaudir demà d’una jornada esplèndida de joia i rescabalament. Ho espere de debò.
Sempre he pensat que les grans revolucions comencen amb gestos ferms i sense violència com el de la Rosa Parks.