La batalla diària per la llengua (7)

Dues situacions viscudes avui amb mitja hora de diferència. No hi ha hagut cap “batalla” per la meva part, només he estat diligent notari dels fets.

Primer escenari, una carpa instal·lada pel Ministeri espanyol de Sanitat per explicar els riscos de les malalties cardiovasculars i com prevenir-les. La guia de l’exposició parla dels beneficis de dur una vida saludable (ja sabeu: no fumar, fer exercici, fruites i verdures, etc.) i ho fa en castellà a un públic majoritàriament molt jove, fins que, en un moment donat, s’adreça específicament a dues senyores grans, i llavors ho fa en català.

Segon escenari, una caixa de l’Eroski. La caixera m’atén tota l’estona en català (sense saber que sóc catalanoparlant) i al senyor que ve al darrera se li adreça en castellà.

Dues situacions lingüístiques que m’han cridat l’atenció. Abans, aquest ús alternatiu de les dues llengües més parlades a Catalunya obeïa a la situació de cada moment (el que es coneix com a diglòssia): la gent es comportava, lingüísticament parlant, d’una manera o una altra depenent si estava en família, en una botiga de tota la vida, a la discoteca, a la comissaria… Ara, pel que he vist avui, ja no: ara hi intervenen factors com l’edat, el sexe, potser la manera de vestir o l’aspecte general. O cap d’aquests: un sisè sentit impel·liria a triar inconscientment una llengua determinada.

La sociolingüística i la psicologia tenen tot un camp per recórrer.

 

3 pensaments a “La batalla diària per la llengua (7)

  1. Llàstima que hom necessite un sisè sentit per triar una o altra llengua. Hauríem de tenir prou amb un sentit (el sentit comú) per triar sempre la mateixa llengua, la del nostre país. Si nosaltres mateixos no estem conscienciats i ens comportem de manera diglòssica, què esperem que facen els que vénen de fora, integrar-se lingüísticament per art de màgia?
    I ací, al País Valencià, encara és pitjor. Segurament la caixera de l’hipermercat s’adreçaria sistemàticament en castellà a tothom, i només si el client li contestara en català, i ella fos capaç de parlar-lo, canviaria de llengua.
    El camí de la normalització lingüística és llarg i tortuós. De vegades em fa l’efecte que no avancem gaire, però no vull que em guanye la desesperança, hem de continuar caminant.

  2. Des de fa bastant de temps, faig l’esforç d’adreçar-me a la gent sempre en Català, ja que tincla inèrcia de fer-ho només segons l’aspecte de la persona. Algunes vegades caic i m’adreço en Castellà, i la veritat es que m’he emportat m’es d’una sorpresa, i vergonya per mi, ja que m’han contestat en Català. Per això, hem d’adreçar-nos a la gent sempre en Català, i després la conversa ja ens derivarà cap a on sigui.

  3. Completament d’acord amb els dos comentaris. Moltes gràcies.
    Efectivament, els primers a donar exemple hauríem de ser els més conscienciats, però no sempre és possible, a vegades hi ha interferències de tipus psicològic. És un tema estudiat i les possibles solucions també poden venir d’aquesta especialitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *