La proposta electoral del PSOE d’Andalusia de programar classes de català, basc i gallec a les escoles d’aquella comunitat és, en principi, una bona notícia. La barroera reacció del públic en un mítin del PP, quan van preguntar-ne l’opinió a Rajoy, confirma aquesta impressió de que la idea socialista no va mal encaminada. Malhauradament, el senyor Chaves fa tard. L’època dels esforços per aconseguir un estat plurinacional i plurilingüístic i, per tant, un encaix acceptable de Catalunya, es va esgotar amb l’entrada en vigor de l’esquifit Estatut d’Autonomia. Ara ja no cal que facin res: ho farem nosaltres.
Durant anys, des d’aquí tot han estat propostes i predisposicions per aconseguir aquest objectiu. Fem la llista? Consens constitucional, Estatut del 1979 aprovat majoritàriament, pragmatisme pujolista, operació Roca, cooperació a la governabilitat de l’estat, propostes maragallianes, Estatut del 30 de setembre… Què hem rebut a canvi? La llista també és llarga, i va des de la LOAPA fins al ribot de Guerra. La proposta de Chaves, que està per veure, és benintencionada però arriba vint-i-cinc anys tard. Com diuen ells, a buenas horas, mangas verdes.
Aquesta notícia lingüístico-electoral coincideix en el temps amb una molt més important i positiva per al català: el reconeixement que se n’ha fet a la Catalunya Nord. Demà en parlarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!