Patates, creïlles, trumfes… i pataques (4a part de la sèrie)

Rebo un nou comentari sobre aquesta sèrie lingüístico-patatera. El signa Clementina, que resulta que és l’anònim d’abans d’ahir. 

Clementina, el desacord amb el què dius es total. La teva argumentació és més política del què et penses. Estàs plantejant que els catalanoparlants ens posem d’acord per parlar un únic estàndard, per tal d’assegurar la unitat de la llengua. Saps que això és impossible, però a més oblides la riquesa que suposen els diferents parlars, dialectes, patuesos, girs… digues-li com vulguis. El català no se salvarà perquè els principatins diguem creïlla o deixem de pronunciar poble amb una doble p (per cert, quin mal hi ha en això?). No, la unitat de la llengua es defensa a uns altres nivells, i aquí la política hi té a veure, per sort o per desgràcia.

Per acabar, pataca sí és sinònim de patata, creïlla o trumfa. Almenys a l’edició electrònica de l’Alcover-Moll. I les quatre formes són normatives, respectables i poden ser usades per qui vulgui, on vulgui i quan vulgui.

Gràcies pel comentari. Cordialment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *