Gallardón i altres herbes

Pel que fa a l’affaire Ruiz-Gallardón, més enllà de la qüestió ideològica, d’una importància innegable, tot es redueix al problema de sempre: el poder de les cúpules i dels líders dels partits, i la falta de democràcia interna d’aquests. Perquè, comptat i debatut, que algú m’expliqui qui és el senyor Rajoy (o qui li mogui els fils) per decidir si un destacat militant va o no va a la llista, o que de número dos hi vagi algú que no ho és (rectifico, avui el senyor Pizarro, el de l’apagada elèctrica, ha rebut el carnet de "pepero"). Els militants del PP de Madrid no són ningú? Algú els ha consultat?

És un virus que afecta tots els partits. El senyor Zapatero va decidir, pel seu compte, que Bono presidiria el Congrés, saltant-se la militància del partit, els imprevisibles resultats electorals i la sobirania de la cambra. A ERC, per situar un cas més a prop nostre, també hi ha hagut tripijocs a l’hora de situar els candidats, de tots coneguts. Si a ERC passen aquests coses, imagineu-vos el que passa a la resta de formacions.

S’ha dit moltes vegades, i em temo que haurem de continuar-hi insistint molt: calen canvis profunds en el sistema democràtic (a Catalunya o a l’estat, això és igual). Canvis en els partits, en el seu funcionament intern i en el seu finançament, canvis en la legislació electoral i, en general, canvis en la manera de concebre la política. Si no, seguiran passant coses tant vergonyoses com el repartiment partidista del nou Consell de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, creat per garantir la "independència" d’aitals mitjans. Llegiu-vos l’article d’avui de Vicent Partal a Vilaweb: dóna a la diana, com sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *