Sense iPod
No sabeu el greu que em sap, però encara no he trobat el moment, o els euros, per muntar al carro dels entusiastes de l’iPod. Potser és que m’agrada massa escoltar la ràdio, i això la màquina encara no m’ho fa. En canvi, no m’he resistit gens als encants de l’iTunes. […]
I gràcies a l’iTunes torno a escoltar la música que he escoltat tantes vegades però seguint amb tota facilitat camins ben nous. Per exemple.
Hi he carregat tot el Dylan, tot. I l’escolto ara disc rere disc, ara ordenant-ne els enregistraments per anys, ara triant les peces interpetades amb altres o només per d’altres. Però de totes les combinacions la que més suggerent resulta, sobretot en el cas de Dylan, és escoltar les diverses versions que de moltes cançons ha enregistrat durant els anys.
Quina capacitat de dir, de dir-se, cada vegada com si fos la primera, des de la tessitura única del moment. Qui fos capaç de semblar així de fresc i de directe cada vegada.