Sempre que en tinc ocasió llegeixo els articles del senyor Andrés de Blas Guerrero, catedràtic de Teoria de l’Estat de la UNED. Avui El País, el seu diari, en publica un de ben estimulant. […]
El titula, i no enganya ningú, “Nación y nacionalidad” i exposa les seves raons a favor de no tocar la Constitució espanyola del 1978 en aquell punt en què defineix el Regne d’Espanya com una nació integrada per nacionalitats i regions. Les seves raons són raonables, certament. Si no fos que trobo que omet dos petits detalls. Jo no hi entenc gens, en teoria política, i menys encara d’una cosa tan elevada com ho és l’Estat, així amb majúscula. No hi entenc gens, però em sobten aquestes omissions. Una, perquè no és sinó una qüestió de context històric i de memòria personal, que dubto que pugui oblidar cap dels que hi eren, vull dir els que vam viure el moment més de prop o de peu pla estant. L’altra, perquè és una qüestió no sé si dir-ne de sensibilitat o d’ordre lògic que, si no s’és capaç de reconèixer-la per endavant, segur que inhabilita tota discussió.
Sobre el diguem-ne context, De Blas escriu:
I jo em pregunto: es podia fer una altra cosa, l’any 1978, sense sortir-ne escaldats? L’home parla com si la Constitució hagués estat redactada en un context d’estabilitat política, d’absència de violència (i de violència n’hi havia, recordem-ho, hi havia terrorismes diversos, com ara de separatistes, revolucionaris, d’ultradreta, d’estat), com si hagués estat el fruit d’un pacte lliure entre, no sé com n’hem de dir, constituents o subjectes polítics o tots plegats. No, el context va condicionar el resultat. Prou perquè un quart de segle després siguem molts, almenys dins bona part de “Galeuzca” -ves si no deu ser sigificatiu-, els que reclamem un decidit pas endavant.
Deprés, la cosa d’ordre lògic, o històric, o sensible. Diu De Blas:
Mira per on: una nació espanyola preexistent i nacionalitats i regions sorgides dins seu. Home, potser bascos i catalans, si més no, ens sentim una mica seculars, també, i preexistents, no ja a la Constitució, només faltaria, sinó a la nació espanyola que, segons la construcció lògica de De Blas, implícitament ens engloba i ens acull (?). Citem-lo, encara:
No l’afavoreix o sí, depèn. Depèn de l’esquema de convivència, per dir-ho amb els seus termes, que substitueixi aquest anterior, insuficient, ja envellit. Jo no faria fàstics a un esquema confederal que suporti sota un mateix nom, en diguem Espanya o les Espanyes o Unió de Regnes Ibèrics o com en vulgueu dir, diverses nacions preexistents, com ara la catalana i la basca i, posem-hi -si no se’ls acut altra manera de dir-ne- l’espanyola, al seu torn aquesta articulada com bonament decideixin les regions que la integrin. No hi faria fàstics i em sembla que seria una de les poques maneres sensates de fer veritablement compatibles les realitats nacionals sobre les quals discorre De Blas.
Realitats nacionals que hi són, que hi eren en el moment que es va aprovar la Constitució i que aquesta no modifica. ¿O és que De Blas insinua que hem de sotmetre la realitat a la lletra dels textos, en aquest cas la literalitat dels textos jurídics, com si els noms creessin les coses per art de màgia i al marge de les coses?