Les aigües turbulentes

Ahir vaig assistir a la Jornada sobre el futur de Catalunya, organitzada per Òmnium Cultural en un hotel de Barcelona.

No entraré en el detall del què es va dir, tot i l’abundància de notes que vaig prendre durant tot el dia, perquè ho farà la mateixa entitat organitzadora amb l’edició d’unes conclusions, però sí que m’agradaria esplaiar-me en algunes consideracions i impressions personals.

La primera, posada de manifest durant tot el dia, és el contrast entre les iniciatives de la societat civil i el discurs (o no discurs) dels partits polítics. En l’acte d’ahir es va constatar, de manera ben gràfica, aquest distançament, aquest gap, com dirien els cursis, entre les il·lusions i les expectatives de la gent i els plantejaments estratègics de les formacions polítiques que haurien (haurien) de donar-li forma. En efecte, calia sentir el matí tot un Alfons López Tena amb un discurs clar, contundent i seriós, que es va endur l’ovació del dia, i contrastar-lo amb les intervencions dels quatre representants estríctament polítics convidats a la tarda, que en alguns casos van rebre un gèlid silenci quan no alguna xiulada. Especialment penosa va ser la intervenció d’Isidre Molas al qual, pobre, li va tocar representar un partit català que està sotmès a un altre partit espanyol i que, a més, governa:

– és que vostès tenen una ideologia i jo una altra…

Doncs molt bé. Però el què se li demanava, a ell i als altres tres, és que es definissin sobre l’esgotament del model autonòmic i sobre les alternatives de futur, i ell, en realitat, no en va defensar cap. Ja ho sabem que els socialistes no són independentistes, però hi havia fins a sis fórmules per posicionar-se, si ens cenyim a les explicacions molt entenadores del professor Requejo, que juntament amb Josep Termes ens van fer una aclaridora introducció al tema.

Divertit va ser el moment, recollit a la premsa d’avui, en què Joan Herrera, d’Iniciativa, va preguntar-se retòricament què era més difícil, reformar la Constitució o accedir a la independència. La resposta del públic, absolutament espontània, va donar el to de la jornada.

La fila zero, constituïda per personalitats dels rams associatiu, acadèmic, sindical o comunicatiu, ens va donar intervencions molt interessants. Em van agradar Fèlix Martí, Strubell (el germà del dels papers…), Miquel Sellarès, molt lúcid, i el pluriubic Hèctor López Bofill, amb un horrorós jersei "fosforito" (que malament vesteix aquest noi…). No em van agradar tant, pels seus plantejaments negativistes, la Montserrat Guivernau i l’Agustí Colomines, cada dia més provocador i desconcertant.

Molt bona l’organització, esmorzar inclòs, però cal fer-li notar a Òmnium, per si no ho sap, que l’hotel del Port Olímpic on es va celebrar la jornada no usa el català en la seva web, com sí fa amb altres sis llengües. En fi, esperem que el dia que siguem un estat federat, confederat o independent (prefereixo això darrer) aquestes mancances ja no es produeixin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!