Les aigües turbulentes

La pel·lícula del vespre d’avui ha estat Os declaro marido y marido (I now pronounce you Chuck and Larry) i va de dos bombers heteros que s’aparellen (a Nova York) i es casen (al Canadà) com a "triquiñuela" per solucionar la situació familiar d’un d’ells. El fet de que hagin de semblar gais, davant dels inspectors primer i de tota la societat després, origina la previsible tirallonga de tòpics i equívocs a què ens té acostumats la filmografia nord-americana en els darrers anys quan es tracta d’abordar determinats temes. La pel·lícula pot recordar, en el seu plantejament, Salir del armario, però amb un guió molt més pobre que el film francès.

Correcció política a dojo: la pel·lícula és una verdadera filigrana per no ferir susceptibilitats d’orientacions sexuals, races, professions i aparences físiques. Un rerafons conservador, però, domina la comèdia: els gais ja són respectats, però continuen sent aquell col·lectiu que viu en un món propi i a part (a destacar l’escena del supermercat, on els protagonistes compren productes que els semblen gais; per la seva part, un inspector de l’administració troba que la brossa de la casa on viu la parella és poc "homosexual"). Per tranquilitzar la societat benpensant, cal dir que els dos protagonistes, que en cap moment es fan ni un simple petó, són respectivament un casanova col·leccionista de ties bones i un vidu que idolatra la seva difunta esposa. Tot en ordre, doncs.

Opinió del crític: si us poseu la protecció anti-ianqui, us pot arribar a fer riure (sobretot el japonès canadenc que casa els nostres dos masclets novaiorquesos).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!