Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

15 de setembre de 2007
0 comentaris

Itàlia (i 7): iguals i diferents

Últim dia a Milà. L’avió surt al vespre, per tant tinc moltes hores encara per aprofitar i les aprofito. La jornada em proporcionarà, en la meva dèria de comparar Milà amb Barcelona i Itàlia amb Catalunya, exemples diversos de que som iguals i som diferents.

Començo el programa entrant a l’edifici de la famosa Biblioteca Ambrosiana (a la foto), amb quatre segles d’història, i visitant la Pinacoteca contígua, museu que conserva, per exemple, l’estudi que va fer Rafael del seu mural L’Acadèmia de Plató, el Còdex Atlàntic de Leonardo da Vinci i els guants que va fer servir Napoleó a la batalla de Waterloo.

Torno al Castello Sforzesco i em passejo pels seus jardins. Faig ús dels urinaris portàtils que hi ha instal·lats i em sorprèn el seu estat: nets, amb paper i, naturalment, gratuïts. Com aquí…

Dono un últim volt per les Galeries Vittorio Emmanuele. Hi han instal·lat una exposició informativo-propagandística sobre els projectes urbanístics del "gran Milà", regió de quasi quatre milions d’habitants. L’estrella del pla és el "Metrobosco", una espècie d’anella verda al voltant de la ciutat. Hi ha implicades diverses administracions i intueixo que ben coordinades.

De retorn a l’hotel per agafar l’equipatge, prenc el metro i un usuari despistat em pregunta per una estació. Li soluciono el dubte (domino bastant bé l’art d’interpretar plànols de metro) i llavors em comenta:

questo metro no è prattico…

Assenteixo la seva opinió. És un transport bastant perdedor. Em pregunta d’on sóc, i al dir-li que de Barcelona fa:

ah, spagnolo…

Abans de que jo li digui res, corregeix:

catalano…

Sembla que algunes coses ja comencen a estar clares lluny de Catalunya, i sense donar explicacions. Les explicacions -i les justificacions- cal donar-les aquí.

Agafo l’autobús per arribar a l’aeroport de Malpensa i tarda més d’una hora en fer 45 quilòmetres. L’embús de cada tarda a les sortides de Milà i un peatge (sí, un peatge) en són els culpables. Com aquí, i aquest cop sense ironia.

I amb aquestes dues últimes imatges negatives (metro perdedor i autopista congestionada) m’acomiado d’una ciutat i d’un país envejable en molts sentits que es mereix un arrivederci

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!