Les aigües turbulentes

Surto de les galeries Vittorio Emmanuele i em topo amb la Scala, de discreta façana, com la del Liceu. L’entrada al museu, ple de quadres i bustos de cantants i compositors, dóna dret a ficar el nas a una llotja i contemplar la sala (a la foto) i l’immens escenari on hi han cantat els més grans belcantistes de la història, Pavarotti inclòs, és clar. Avui, però, qui hi ha són uns quants operaris que treballen en l’escenografia del ballet Don Chisciotte (Don Quixot), de la companyia de Nureyev.

Surto de la Scala i començo un esgotador periple pels principals carrers del centre milanès. Primer, pel Corso Vittorio Emmanuele, ple de botigues de moda, com ara Le Rinascente, una mena de Corte Inglés elegant. Com a culpidor contrast, davant els aparadors amb roba luxosa hi ha (massa) persones demanant caritat.

Després, la Via Torino, amb més botigues. En una d’elles, la FNAC, hi compro dues obres de dos coneguts milanès i bolonyesa, respectivament: la pel·lícula Il Gattopardo, de Visconti, i un CD de la Rafaella Carrà. Ja veieu que els meus gustos culturals són d’allò més eclèctics. Al final de la Via Torino hi ha els arcs de Sant Llorenç, punt de trobada de diferents tribus urbanes – punkis, gòtics, skins-, en aparent bona convivència. Em costa imaginar la mateixa escena a Barcelona.

Enfilo finalment la Via Dante, agradable carrer peatonal, on, després d’observar uns cartells de la secta Falung, denunciant la repressió que pateix per part de les autoritats xineses, uns metres més enllà un acordionista interpreta La Internacional. Definitivament, els carrers milanesos són plens de contrastos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!