Les aigües turbulentes

El meu viatge d’anada no va tenir cap incidència remarcable, com no sigui el fet de que l’avió de Vueling (companyia guai i enrotllada, amb revistes Rolling Stones) es va enlairar amb més de mitja hora de retard. Explicació oficial: la Guàrdia Civil de l’aeroport del Prat exigia al comandant una targeta d’embarcament (!) que no tenia (?). Comentari del comandant:

– estas cosas sólo pasan en España…

Té raó, senyor comandant de l’aparell. S’entén, doncs, perquè no volem que l’aeroport del Prat depengui d’Espanya?

L’aeroport de Milà es diu, premonitòriament, Malpensa. El primer contacte ja em va confirmar que em trobava en un recinte diferent on, segurament, els avions no es retarden per una trava burocràtica absurda. Efectivament, el recinte de recollida de l’equipatge és espaiós i, mentre esperes que surtin les maletes, uns grans taulers t’informen dels (molts) mitjans de transport de què disposa el viatger per arribar a Milà i a altres poblacions de la contrada. Qualsevol semblança amb Barcelona és, com les pel·lícules de ficció, una pura casualitat.

El primer dia el dedico a conèixer els indrets més interessants de Milà. El Duomo és, com molts altres monuments que he visitat, més petit del que sembla en fotos (com deia l’Empariues d‘Oh, Europa!: me l’imaginava més gran…) i l’estan restaurant, és a dir, la façana està mig tapada per lones publicitàries. La plaça, plena de turistes i venedors ambulants, està presidida per una estàtua eqüestre on el cavall sembla espantat davant la grandesa de l’escenari. El conjunt és troba assetjat per centenars de fastigosos coloms, verdaders protagonistes de la globalització: n’hi ha a tot arreu.

L’entrada al Duomo sembla una prolongació de l’aeroport, amb policies revisant bosses i butxaques i comprovant que vagis vestit segons unes discutibles normes (els mafiosos i assassins en sèrie poden entrar a les esglésies, sempre que no portin samarreta de tirants). L’interior del temple és realment esplèndid, amb uns vitralls enormes amb tot d’escenes, que venen a ser uns equivalents medievals dels còmics d’avui en dia).

Al costat de la plaça del Duomo s’alcen les famoses galeries Vittorio Emmanuele (a la foto), sempre plenes de gent i amb locals caríssims (un cafè, 3 ?). No hi falta (horror!) un McDonald’s, amb una retolació discreta, això sí: tot el conjunt de les galeries està protegit d’impactes visuals, coloraines i neons.

Al centre de les galeries, a terra, un mosaic que representa un brau té la zona dels collons completament gastada. Es tracta d’un costum supersticiós, de manera que qui faci girar el taló per la part més sensible de l’animal tindrà bona sort. És del mateix gènere que les monedes de la Fontana de Trevi o que els cops de cap a l’apòstol Sant Jaume: una tradició per fer-se la foto, sense més importància. No cal dir que tothom s’apunta a la brometa.

Demà continua la visita.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!