Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 de febrer de 2020
2 comentaris

Cazabaret conversa amb Xavier Diez

Entrevista que em fa el Portal Cazabaret, a propòsit del meu llibre “Una història crítica de les esquerres

Cazarabet conversa amb Xavier Diez:

-Amic Xavier, què t’ha fer escriure aquest llibre? Què és el que t´ha abocat a analitzar  a les esquerres des de la “crítica”…

-Diverses coses. La primera, la constatació de la crisi -podríem dir naufragi- ideològic de les esquerres occidentals actuals, amb una desorientació general com no havíem vist fins ara en plena era de globalització. La segona, fruit de les classes que durant diversos anys vaig fer sobre la globalització a alumnes de Relacions Internacionals, acabes fent-te algunes preguntes, aplegant alguns materials i obligant-te a establir una ordenació del que ja sabies: que els problemes actuals tenen antecedents pròxims i remots. La tercera, la necessitat que tenia d’escriure un llibre tant d’assaig i reflexió, com també d’història en el sentit de l’evolució de les idees del que convencionalment denominem com a esquerres (sembla que des de la dècada dels vuitanta-noranta, i en el món anglosaxó, no s’escrivia un llibre similar), amb la voluntat d’exposar per escrit coneixements acumulats al llarg de molts anys. La quarta, la lectura, fa poc, del llibre de Karl Polanyi La gran transformació, un volum impressionant que hauria de ser de lectura obligada a qualsevol persona interessada a saber com funciona el món, i que em va inspirar per assumir el repte d’interpretar el món actual en virtut dels antecedents històrics. I cinquè, potser el més important, perquè al final escric aquells llibres que m’agradaria llegir, i escric com a manera de poder plantejar-me i respondre’m preguntes transcendents.

És evident que la part “crítica” té a veure amb el que, al meu parer, representen lectures esbiaixades o condicionades per ideologies monolítiques sobre les idees de les esquerres. I quan em refereixo a “crítica” no es tracta d’una manera d’atacar les seves carències, sinó de fer una reflexió amb el mínim de prejudicis possibles i amb un rigor analític desapassionat.

No hi ha millora si no hi ha “crítica” o reflexió…però allò que penso és que només fem vertadera crítica, ( la que comporta l’autocrítica), “des de les esquerres” ….Què ens  pots dir?

-Més que crítica, diria que una anàlisi desprejudiciada. Sovint em faig la pregunta, Per què les esquerres sempre perden, especialment quan guanyen? Això implica indagar sobre les seves incongruències i febleses, amb la voluntat constructiva d’evitar caure en els errors. L’autocrítica és un exercici necessari, encara que sovint des de les esquerres, amb una mena de purisme ideològic estètic, es tendeix a una deriva autodestructiva que comporta una mena de moral de la derrota que no porta enlloc. A les esquerres li cal més seguretat ideològica, que no hem de confondre amb cert dogmatisme que no va enlloc.

L´esquerra fracassa sense haver d’esclatar en vots a les urnes?…..el fracàs va abans, tot i que no es vegi fins el recompte final del dia de les eleccions?. Per què?.

-Penso que existeix un error profund en creure que, guanyant unes eleccions, un moviment polític pot transformar la realitat o aplicar el seu programa . Si votar serveix per transformar la realitat, per trencar amb un statu quo injust, es prohibeix. Això ho hem pogut constatar en el màster accelerat de teoria política que hem cursat a Catalunya amb l’1 d’Octubre i la repressió otomana que ha exercit la monarquia espanyola, on ha governat més la suposada esquerra, i per contra, s’han pres les decisions rellevants des del búnquer franquista. El fracàs és anterior en base a no saber llegir prou la realitat, en no tractar de fer una revolució en la psicologia col·lectiva (canviar el marc mental de la gent) i no oferir un full de ruta prou pragmàtic i definit per soscavar les relacions de poder injustes i tots els paranys que construeix el poder real. A tall d’exemple, si l’esquerra pretén controlar el preu de l’habitatge, trobarà que la legislació està plagada de mecanismes que ho impossibiliten, i hi ha un munt d’organismes, gent i pressions indescriptibles que impediran gaudir d’un dret reconegut per una constitució buidada de contingut. Potser cal generar un marc mental que faci que les persones decideixin què és un preu just, i que s’hagi creat un clima tan hostil als especuladors i als seus servents que finalment prefereixin ser raonables a ésser objecte de la ira popular.

-En quina pedra sempre cau l’esquerra per fracassar-hi?

-Si només fos una….! Hi ha una part del llibre on faig un símil entre els pecats capitals que assenyala la doctrina catòlica i els set pecats capitals que comet, en bona mesura, l’esquerra.  Els he anomenat així: els excessos de l’estètica (amb gent més preocupada per semblar d’esquerres que de ser coherent); la supèrbia o la superioritat moral; la incomoditat respecte a unes classes populars, que en realitat sovint són més reaccionàries del que podríem admetre; l’absència d’un relat coherent (és això de la dissonància entre les paraules i els fets); l’ intrusisme en la privacitat de la gent (i certa obsessió pel control social); la ingenuïtat o l’excés d’ideologització, la baixa autoestima i manca d’autoconfiança. Tot plegat representen problemes greus a l’hora de plantejar-se dibuixar una societat d’acord amb els seus valors.

-Totes les crisis venen per a l’esquerra perquè tendeix a cedir més?….i cedeix per que no li queda altra cosa….perquè la precarietat està a peu del carrer i vol i valora més amarrar certes coses abans que pretendre renunciar-hi a elles per dignitat i per a optar-hi a tot un farcell de peticions envers el treball i les demandes socials?

-No existeixen les crisis econòmiques, sinó que existeix un repartiment asimètric dels béns materials i immaterials. Tolstoi explicava que no hi havia condició humana, per miserable que fos, a la qual es pogués acostumar l’individu a condició que tots els seus semblants estiguessin en una situació similar. L’esquerra hauria de tenir clar al seu ADN que el vèrtex fonamental de la seva ideologia és la igualtat. Qualsevol cessió davant la injustícia és una renúncia moral que la inhabilita per poder liderar la societat. El PIB pot enfilar-se o davallar, tanmateix, qualsevol decisió que no vagi en la direcció a repartir equitativament la riquesa i els riscos és una traïció. Polítiques intel·ligents van produir-se a Finlàndia durant la dècada dels noranta quan, en enfonsar-se la URSS (el seu principal mercat), el seu PIB va caure més d’un 10% i el govern (conservador, per cert) va decidir apostar clarament pel sistema educatiu, amb ingents inversions, i per tant, en un pilar del benestar i anivellador, per evitar una crisi social. Se’n van sortir prou bé. Els islandesos van decidir no rescatar els seus bancs i van salvar les seves institucions del benestar. No cal ser d’esquerres per entendre això.

-Però és de suposar que en el món actual amb la retallada de les llibertats queda molt malmesa la manera d’assumir i de fer una reflexió crítica de les esquerres?

-La deriva involutiva actual, pel que fa als triangle republicà de “llibertat, igualtat i fraternitat” es deu a una ideologia tòxica, el neoliberalisme, una mena de feixisme sense creus gammades; i alhora per la incapacitat de les esquerres de fer entendre socialment que estem vivint una situació d’injustícia intolerable contra la qual ens hi hauríem de revoltar.

-En el llibre queden retractats els diferents moviments socials i les diferents maneres que es té d’entendre la idea política des de l’esquerra, oi?,

-Bé, el que faig, especialment a la tercera part, és un inventari de diferents branques dels moviments socials especialitzats en alguna mena de causa justa: l’antiracisme, l’ecologisme, el feminisme, la llibertat sexual, el decreixement,… Totes aquestes són inapel·lablement morals i tracten de treballar per a un món més just. Tanmateix, la meva crítica és que sovint hi ha una clamorosa absència d’un relat comú que tingui capacitat de dissenyar una alternativa global assumible per la majoria social. I també, que sovint aquestes causes justes han assumit el principi neoliberal de la competitivitat per tractar de fer creure al món que la seva petita parecel·la és més essencial que la resta, que s’estableix una mena de competició per presentar-se com a el més oprimit de tots, cosa que genera una desorientació profunda i resistències entre el públic potencial. Ja al segle XIX un gran historiador llibertari, l’austriac Max Nettlau, ens alertava sobre una preocupant “dispersió de tendències” que abocava el moviment a certa esterilitat.

-Tot i això fent un recorregut històric…és la història el fil conductor del llibre?

-Bé. La meva “Història critica de les esquerres” és, en realitat, tres llibres: una part històrica -la més extensa-, una anàlisi de la situació actual, i una mena de manifest final en què faig un seguit de propostes, un programa del que, al meu entendre, haurien d’assumir les esquerrees.  La primera respon al meu vessant d’historiador en la qual faig una proposta d’anàlisi històrica alternativa a les interpretacions marxistes o conservadores que vaig estudiar en el seu moment, i que al meu parer, no resulten prou satisfactòries per entendre la naturalesa d’aquesta ideologia política. I, de fet, faig un repàs, potser no massa exhaustiu, a les diferents formes que aquestes van adoptar, des del luddisme, el republicanisme, el marxisme, els anarquismes, el comunisme, i aquesta creixent dispersió de tendències a les quals em referia. Aquesta és la part més convencionalment historiogràfica, en la qual, a banda d’una lectura actualitzada de tots aquests moviments, tracto d’analitzar quines eren les seves propostes, els seus encerts, i les seves inconsistències. I en aquest sentit, més que crític, provo de ser pedagògic.

-Quins punts o quines característiques influeixen en la crisi sistèmica de les esquerres?

-Tinc la impressió que el capitalisme sap llegir més bé la condició humana. I això fa que el neoliberalisme, especialment a partir de les noves subjectivitats en els termes que expliquen Christian Laval i Pierre Dardot, hagi esdevingut hegemònic i tingui la capacitat d’imposar els marcs mentals. Això vol dir ser més pragmàtic, parlar de problemes i interessos tangibles, i tenir, per tant, major capacitat d’influir en la manera de pensar i actuar dels individus. És el que passa amb la ultradreta, capaç de manipular els baixos instints de la gent i oferir solucions simples (i falses) a problemes complexos (i autèntics). Un exemple que es pot entendre molt bé és com el malestar i la por al desclassament de la majoria social es recondueix vers el racisme atribuint tots els mals a les persones migrades, i ser capaç de reconduir els sentiments vers una xenofòbia que no soluciona res, encara que permet disposar del clàssic recurs al boc expiatori, és a dir, a canalitzar el sentiment d’impotència i frustració d’una part substancial de la societat. Per contra, les esquerres tendeixen a intel·lectualitzar els problemes, a ser massa abstracta en els plantejaments i les categories, i a no oferir solucions raonables (i sovint la radicalitat és el més raonable). Les identitats nacionals o religioses, vinculades al naixement o a sentiments molt primaris, són molt més fàcils de construir que conceptes com “classe social”, que requereixen un esforç de comprensió i que no són exemptes de múltiples contradiccions.

No s’han sabut adaptar les esquerres als nous reptes d’un món que tendeix a esdevenir cap a la deshumanització? -Per què?

-Un dels greus errors de les esquerres de matriu marxista ha estat el propi concepte de materialisme i la negació de la condició espiritual de les persones. És cert que el benestar material és important, i que la distribució asimètrica del poder i la riquesa és essencial a l’hora d’explicar els antagonismes de classe. Tanmateix, la gent es mou també per causes intangibles, per sentiments de justícia social que van més enllà del poder adquisitiu o de les relacions de producció. Si es nega la dimensió espiritual de les persones, es renuncia a establir un relat unificador, a sentir-se partícips d’una causa determinada. En el món actual, i en el món antic, les religions han tingut més capacitat mobilitzadora i integradora que el sindicalisme. De fet, durant les revoltes socials premodernes, la religió esdevenia un factor unificador impressionant, perquè precisament té un component d’humanització molt potent. Pocs saben que el laborisme britànic va sorgir entre les parròquies metodistes del Regne Unit, o que existia un anarquisme cristià tolstoià, o que molts llibertaris catalans practicaven l’espiritisme, o que la Revolució Nord-Americana no s’entén sense les diverses sectes protestants procedents de la dissidència religiosa anglesa,… La naturalesa humana és complexa i contradictòria, i les esquerres han d’assumir-ho.

Les raons profundes són, si fa o no fa, –tenint en compte la evolució—les mateixes ara que dins o des de la Revolució Francesa?

-Efectivament. La Revolució Francesa és una reacció popular contra l’absolutisme i la creixent bretxa social que es va generar durant el segle XVIII. D’aquí va sortir la trilogia republicana, la necessitat d’un nou ordre fonamentat en la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat.

-Parlant dels valors republicans ,tan coneguts des de la Revolució Francesa: fraternitat, llibertat e igualtat….jo sempre recordo que aquests valors la pròpia França els va tirar per la claveguera—amb excepcions, és clar…—pel govern que va tindre en Camps de Concentració als espanyols exiliats i perseguits per la dictadura militar franquista…Què ens  pots dir?

-Que, més enllà de la retòrica, els antagonismes socials persistien, i que les diverses forces socials combatien per imposar els interessos d’uns grups socials per damunt d’uns altres. Per molt que facis una revolució, no significa que hagin desaparegut les diferències de classe en què uns col·lectius tracten de blindar-se davant la majoria social. La burgesia, més que reemplaçar, va fusionar-se amb l’antiga noblesa per evitar fer realitat el projecte republicà. Només cal llegir Balzac, Víctor Hugo o Zola per adonar-se del que succeïa. A més, França ha estat tradicionalment una societat dividida que sovint s’expressa violentament (com va passar amb l’affaire Dreyfuss), amb un sector molt reaccionari que, com a Espanya, ha mantingut molt de poder i influència política i social. Hi ha un component monàrquic dins la litúrgia de  la República Francesa, ara, amb Macron, i fa cent anys. I això explica una hostilitat contra les classes populars. A França, l’hostilitat contra els republicans espanyols no era més que la por a una revolució igualitarista com la que es va produir aquí l’any 36 (existia encara el fantasma de la Comuna de París de 1871), i que es va expressar amb tota contundència durant l’ocupació alemanya i el govern de Vichy.

-Fets com aquest fa trontollar a l’arrel vital dels valors esquerrans tan agermanats amb els republicans?

-És que aquí hi havia una altra dimensió molt poderosa. França reemplaça l’absolutisme de la monarquia i l’hegemonia de la religió catòlica per una mena de religió nacional. És quan es crea França com a una nació compacta que implica que, més enllà de la por a la revolució, es mobilitza contra la por a l’estranger i el diferent, que als anys trenta podrien ser republicans espanyols, i que ara poden ser els migrants africans. És el que deia, les identitats primàries (com ara la nacionalitat) poden arribar a ser més poderoses que les identitats intel·lectualitzades com la classe social. I, de fet, el gran paper que van tenir els republicans espanyols en l’alliberament de França va ser minimitzat durant dècades per reforçar el mite de la Resistència per tractar d’autorepresentar França com un poble compacte i destinat a la llibertat. En realitat, tot plegat era un discurs religiós que entenia França com el seu propi Déu. De fet, el famós “laïcisme” francès que persegueix el vel islàmic amb fervor inquisitorial, es pot considera com a una mena de religió dogmàtica.

Les esquerres amb valors com els que parlaven…amb els discursos socials, del poble i per al poble….tenen molts colors dins del mateix color que van del comunisme a l’anarquisme passant pel socialisme, no?

-No existeix l’esquerra, sinó moltes i variades esquerres, com bé assenyales, i com bé tracto de reflectir en aquest llibre. Ara bé, jo entenc l’esquerra, més que com a un conjunt incoherent de projectes politics, com a un espai coherents de valors morals. Almenys aquesta tracta de ser la meva tesi.

-Està preparada, en l’actualitat, l’esquerra per a fer front a la crisi social que ha trencat i ha transformat la societat i l’ha polaritzat entre pobres i rics—cada vegada més rics–…amb la tendència a que la classe mitjana pugui desaparèixer?. Què es pot fer i al teu parèixer com haurien de reaccionar les esquerres?

No està preparada en absolut. Ni ideològicament, ni organitzativament, ni narrativament, ni psicològicament. Li convindria “radicalitat”. Quan parlo de radicalitat no m’estic referint de cap manera a anar a les barricades, cremar autobusos o fer discursos tremendistes, ans al contrari, sinó “anar a les arrels”, concentrar-se en elements essencials (especialment centrar-se a repartir el treball i la riquesa, crear espais d’alta cultura i alta educació per competir amb les elits, recuperar l’ambició perduda, socialitzar empreses, portar la democràcia als llocs de treball) i desprendre’s d’elements accessoris o de lectures esbiaixades de qüestions secundàries. Això vol dir fer servir una mena de pragmatisme revolucionari, és a dir, per posar un exemple: regular preus i ingressos, optar per crear ingressos mínims i màxims, establir rendes garantides i treballs garantits. I deixar de banda debats ridículs sobre si els lavabos han de tenir gènere, una polèmica amb un punt de ridícul que brandat com a bandera per Hillary Clinton a les presidencials de 2016 va permetre, als Estats Units, regalar la presidència a Donald Trump.

-Postures socials enclavades dins les esquerres  com el feminisme, l’ecologisme, els animalistes…com van aconseguir fer-se un lloc dins algunes de les famílies de les esquerres….no els haurà degut de ser gens fàcil, no?

-Qüestions com el feminisme o l’antiracisme són una qüestió de dignitat i moralitat elementals que no hauria de discutir ningú. Ara bé, centrar el discurs en aquests elements i assenyalar com a culpable de tots els mals del món a l’home blanc heterosexual és ofensiu, estúpid i injust. Ofensiu perquè, per posar un exemple, jo mateix, que procedeix de classe treballadora i que, com molts altres, hem viscut discriminacions socials i no hem tractat d’aprofitar-nos de la nostra situació, ens sentim tractats injustament. I aquesta mena de diatribes contra persones “per ser”, i no “per fer”, empeny molta gent als rengles del reaccionarisme. No s’explica l’auge de la ultradreta sense discursos superficials amb un punt de ridícul. I és estúpid, perquè aquesta mena de narrativa fa que aquells que afirmen representar al 90% estan aconseguir esdevenir 9.000 grupuscles del 0,1%. Respecte a l’ecologisme, sóc molt fan del catedràtic Joan Martínez Alier, que defensa un ecologisme social vinculat a la màxima igualtat social i contra la pobresa, en el sentit que propicia una revolta contra els mecanismes capitalistes i de propietat privada de la terra i la natura. Tanmateix, el catastrofisme mil·lenarista que es deriva del “Rebellion or Extinction” al més pur estil “morirem tots!” acaba tenint un efecte paralitzador que no permet, realment, establir unes alternatives acceptables per la majoria. I el risc és que tot plegat acabi com les polítiques d’Ada Colau: com no s’atreveix a combatre les elits locals (que col·laboren amb ella per evitar un ajuntament independentista i republicà) acaba desenvolupant una ofensiva contra els pobres que no poden tenir un cotxe vell per contaminant, mentre que paral·lelament no fa res en contra del turisme de creuers. L’ecologisme institucional és una bona idea que empedra l’infern a còpia d’estètica i decisions estúpides.

-Amic mentre escrivies aquest llibre amb quin públic lector pensaves?

-Per a un públic molt transversal, on no sigui tan important la formació política o historiogràfica, com les inquietuds per comprendre un món caòtic. De tota manera, esclar, també penso amb alguns col·legues i persones en concret.

-Com ha esdevingut, amic, el procés de documentació e investigació?

-La veritat és que aquest ha estat un llibre on he fet servir sobretot fonts secundàries, tant antigues lectures, com l’actualització en diversos camps de la historiografia o el pensament polític en els darrers anys. En bona mesura, la visió del món que havia elaborat la meva generació al voltant de categories velles, era necessari revisar-les a fons a partir de nous punts de vista, menys escolàstics, que aportaven autors com Zygmunt Bauman, Michael Hardt, Antonio Negri, Ulrich Bech, Naomi Klein, Joseph Stiglitz o tants altres. O també els darrers llibres de l’ historiador Josep Fontana, els més brillants i reflexius de la seva trajectòria. També he fet servir algunes estadístiques, o alguns articles acadèmics a l’hora de tractar de coses específiques.

-I després ,com li fiques ordre a tot plegat?.Com és la  metodologia de treball que has utilitzat?

-Jo sóc molt cartesià en l’elaboració dels meus llibres. Abans de posar-me a escriure, passo per un procés de reflexió el màxim de profund i perllongat possible, i arriba un dia en què tracto d’organitzar allò que vull explicar en un esquema general (que en aquest cas va ser d’unes tres-quatre planes) amb tot el que volia explicar. Després, a mesura que avanço en la redacció, vaig concretant subíndexs més detallats que ajuden a articular la narrativa. En aquest sentit em considero prou racionalista i deductiu, tot i que alhora m’agrada incloure anècdotes històriques, referències a la literatura o a la cultura popular, i fer servir alguns efectes “pirotècnics” (metàfores, anàfores, comparacions,…) que puguin fer més atractiva la lectura.

-Les esquerres a països com els Estats Units o el Regne Unit són semblants des de l’arrel a l’hora de fer front a les seves crisi i a les presents crisis socials?

-En aquesta pregunta, com he recordat diverses vegades al llibre, reivindico el paper fonamental de la tradició. Cada societat, en funció de les seves herències històriques, es relaciona amb el món i amb si mateixa de manera singular. En el cas del món anglosaxó, molt condicionat pel seu passat, diria que existeix una lletra similar encara que amb una música clarament diferent. La britànica és una societat classista i tradicional, econòmicament molt victoriana i darwinista, encara que amb unes classes treballadores molt vinculades als sindicats i a una determinada cultura obrera en la línia del que descrivia l’ historiador Edward P. Thompson. Per la seva banda, la societat nord-americana és molt més dinàmica, menys arrelada a les tradicions, més individualista i atomitzada (i amb una diversitat racial que ha suposat un obstacle a l’hora d’articular un moviment obrer compacte), i amb un punt d’ingenuïtat que explica la feblesa (i fins a cert punt, el folklorisme) de les esquerres.

-Amic, com ha estat la col·laboració amb la editorial El Jonc?

-Bé. És el segon llibre que publico amb ells. És un segell que té un catàleg molt interessant, amb obres que tenen molta rellevància intel·lectual, i que em fa sentir còmode. L’editor, en Ferran Dalmau, ha fet suggeriments valuosos al llarg de tot el procés, donant, a més, un nivell il·limitat de llibertat (cosa d’agrair, tenint en compte que és una obra extensa, de més de 450 planes). Potser el problema principal és que hagués agradat més atenció respecte dels mitjans de comunicació, potser massa concentrats a sobreviure en un mercat literari sobre assaig que tendeix perillosament a la banalitat. No se n’ha parlat massa, malgrat que entenc que és el típic llibre capaç de generar polèmiques.

-Xavier, ens pots fer cinc cèntims d’allò en què estàs treballant ara?

-Fa un temps que estic reflexionant sobre la qüestió de la identitat. Podria semblar que es tracta d’una qüestió vinculada a la situació peculiar d’una Catalunya que està demanant hora per signar el divorci amb Espanya, i alhora per quedar amb el psicoanalista. Tanmateix, és un tema transversal i global. De fet, la globalització ha propiciat un sentit de desarrelament global, de subvertir els lligams entre persones, i, davant una sensació creixent de desarrelament, assistim a una reinvenció de la identitat. Avui, com dèiem, la classe social cotitza cap avall, mentre que altres com la nacional, la religiosa, la sexual tracten d’esdevenir àncores davant un món incert. M’agradaria fer alguna mena d’assaig on es pogués combinar l’evolució històrica de les identitats en el passat i analitzar uns temps actuals on sovint veiem un retorn a arrels reinventades com a reacció a certa angoixa existencial.

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 – Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 – 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!