Les aigües turbulentes

En ocasió de la tràgica mort del futbolista Puerta hem tingut ocasió de comprovar, una vegada més, les dimensions que està agafant l’esport anomenat "rei". El decés d’aquest noi haurà coincidit amb el de l’escriptor Francisco Umbral. Esport contra cultura. Pàgines i pàgines de diaris contra ressenyes més discretes. Hores i hores de televisió contra menys minutatge. Funeral multitudinari amb crits, aplaudiments, personalitats i circulació tallada contra cerimònia segurament més discreta. El nom de l’esportista, però, no em sonava de res, en canvi el nom de l’escriptor, que no era sant de la meva devoció literària o ideològica m’era molt conegut.

Fa un gra massa aquesta societat amb el futbol? Ja ha trascendit àmpliament els límits estrictes de l’espectacle (que en definitiva és això) per ocupar terrenys polítics, empresarials, culturals… Se l’ha considerat una religió i en certa manera ho és: els fills dels aficionats més incondicionals són fets socis al néixer, com si d’un bateig civil es tractés, hi ha sol·licituds d’escampar les cendres, una vegada morts, per la gespa del camp, etc. No parlem dels diners que mou el tinglado: fitxatges, requalificacions de terrenys, merchandising, drets de televisió (per cert, torna a haver problemes a l’inici d’aquesta temporada)… El futbol condiciona horaris, agendes, esdeveniments socials, és festejat per polítics de tots colors i és l’única realitat social, juntament amb l’economia, que és capaç de ser notícia cada dia de l’any.

Va haver un moment, fa anys, que semblava que anava de baixa. Cras error. Només es prenia un respir per acabar d’ocupar tots els racons del nostre món. Futbol, sempre futbol. Aire, si us plau!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!