Parlem?

Avui he rebut una carta del president d’una caixa de pensions (no diré quina, però sapigueu que s’anuncia amb una estrella mironiana). Per dir-me què? Després d’anunciar-me, com de passada, que ha ascendit al nou càrrec, s’extén llargament per parlar-me de l’obra social de l’entitat i que enguany destinaran 400 milions d’euros a "donar resposta a les principals preocupacions dels ciutadans" (sic). Entendridor.

Hi ha coses que, amb el pas dels anys, sembla que haguem oblidat. Per exemple, la naturalesa de les caixes d’estalvis. Aquestes institucions van néixer, i ho segueixen essent, com entitats amb finalitat social, sense ànim de lucre. Per tant, quan tot un president d’una caixa (amb el sou que deu cobrar, molt "social") ens fa saber, com una gran cosa, que han destinat diners a finalitats socials, ens està explicant una perogrullada. El que realment ens interessaria saber, com a impositors, és en què destinen tots els altres milions d’euros de benefici anual.

Benefici obtingut, entre moltes altres procedències, amb els 80 cèntims d’euro que abono mensualment i religiosament per tenir els meus calerons en una llibreta. Sempre he sostingut que la nostra relació amb les caixes (i també amb els bancs) és bidireccional: és a dir, ells també són clients nostres, des del moment que els prestem uns diners perquè en facin no vulguis saber què. Per tant, no és just que el nostre client ens faci pagar una comissió pels serveis que ens dóna (custòdia i administració d’una quantitat); si vol fer negoci amb nosaltres, cosa legítima, que ens ofereixi un interès menor, però que no ens carregui mes rera mes una quantitat que, per cert, apuja per sobre de l’IPC i sense comunicar-nos-ho.

Les caixes d’estalvis ja no són aquelles entitats familiars, properes i entranyables, com "de casa". S’han integrat, sense cap mena de pudor, al joc del capitalisme més competitiu i globalitzador. El director de cada sucursal ja no és aquella mena de pàrroc en qui confiàvem una mica a cegues; al contrari, quan la seva publicitat ens ofereix la imatge d’un directiu que, amb un mig somriure, ens vol oferir algun producte (parlem?), una extranya i inquietant sensació ens recorre l’espinada.

2 pensaments a “Parlem?

  1. Ja sé que al final tots acabem parlant una mena de patuès i això comença des de dalt i la prova n’es La Caixa, però, no per això, hem d’anar repetint els esquemes per erronis que siguin.

    PARLEM-NE serà tota la vida PARLEM-NE.  I parlem és només HABLEMOS.

    Vet aquí la clau del  problema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *