Les aigües turbulentes

El darrer cap de setmana l’he passat a Gran Canària. És una illa que he visitat diverses vegades per raons personals, però que en aquesta ocasió he conegut amb més detall, explorant-ne alguns racons, poc coneguts de Catalunya estant.

Vam passar, venint de Las Palmas, per la població d’Arucas, amb una curiosa església d’estil neogòtic, francament inesperada (a la foto). Vam arribar, per sinuoses carreteres, fins el centre de l’illa, a un lloc conegut com La Cruz de Tejada, indret que en podríem dir "típic", turísticament parlant: un parador, souvenirs, un servei de transport en burro, postals… i unes vistes precioses, això sí. La mica de boira no ens va impedir contemplar el Roque Nublo, el cim més alt de Gran Canària, de peculiar forma, i al seu costat El Fraile, una capriciosa formació geològica.

Vam conèixer, en dos dies, sengles pobles de pescadors: Agaete i San Nicolás. El primer és famós perquè hi ha (hi havia, millor dit) El dedo de Dios, una peculiar escultura natural emergent de l’aigua, erosionada al llarg dels segles i que un temporal es va carregar fa pocs anys. Diuen de refer-lo. Els dos pobles esmentats són nuclis petits però amb nombrosos llocs per dinar, senzills i animats de gent, més del país que turistes, la qual cosa s’agraeix. Hi vam menjar les famoses papas amb mojo picón, acompanyades de peix, és clar. A Agaete, en concret, medregal (no surt al diccionari de la Real Academia, però sí al Google), sota l’atenta mirada de diferents candidats a les properes eleccions, que ens contemplaven des dels fanals d’on penjaven. Cal dir que dinàvem a l’aire lliure, de cara al mar.

Les eleccions a les illes Canàries són més complicades que aquí. Es voten tres llistes a l’hora (ajuntaments, cabildos i parlament autonòmic) i s’estil·la molt fixar fotos dels candidats als fanals i als arbres, de dalt a baix, sense observar cap ordre ni criteri de partits. En canvi, no són habituals les grans tanques publicitàries. Es diria que es practica una campanya més propera al ciutadà, més "humana", cosa que es troba a faltar al nostre país. De tota manera, s’adiu molt al caràcter dels canaris.

També vam passar, en un sol dia, d’un extrem a l’altre en termes paisatgístics: de la varietat més sorprenent de vegetació a zones totalment àrides, de núvols baixos (inhabituals a la zona) a un sol de justícia. A les illes Canàries n’hi diuen el petit continent, perquè tenen tots els paisatges i tots els climes en un reduït espai. Només ens va faltar la neu, però per això calia anar a Tenerife…

En resum, una terra preciosa i poc coneguda. Aneu-hi, val la pena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!