En pocs dies, he sabut que tres persones properes a mi volaran a, respectivament, Canadà, Islàndia i Jordània. Com qui diu a la cantonada. Viatjar s’ha convertit en una activitat quasi quotidiana, per als qui s’ho poden permetre (que cada dia són més). Tothom ens ho posa fàcil: vols de baix cost, tràmits per internet, un euro fort… Però no tot són flors i violes. Que els ho preguntin, si no, a aquests pobres periquitos, tirats al Prat, o abans a les víctimes d’Air Madrid i, encara abans, als soferts viatgers que van patir la revolta dels treballadors un malhaurat mes de juliol.
És curiós que ara que viatjar està a l’abast de tanta i tanta gent, apareguin nous obstacles: cues interminables a facturació, controls de documentació, de metalls i de líquids (la incomprensible i ridícula norma sobre les ampolletes de 100 ml), avions claustrofòbics sense menjar, sense suc de taronja, sense diaris, sense res de res (justet et saluden a l’entrar)…
Res no deté els intrèpids viatgers del segle XXI, i si s’ha d’anar a Islàndia com abans s’anava a Montserrat, doncs s’hi va!
Volare, oh, oh!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!