Rafel Santapau

Professor de literatura i teatre / Pintor, escriptor, músic i artista en general / Independentista radical./ Ateòleg / Absolutament cremat (ara no tant)

7 de març de 2013
Sense categoria
4 comentaris

Raons necessàries (75) El pastís d’Ikea, rai

Van passant els dies i el pastís es va fent cada vegda més gros. Els d’Ikea suposo que ho solucionaran amb una oferta 3×1 o alguna cosa del gènere. Aquí no sé com s’ho faran. Suposo que tot acabarà en mans del Ruiz-Gallardón. No ho sé.

Dijous 7 de març de 2013

Avui, com cada dijous, fent cas omís del temps excel·lent que fa, i amb l’empenta que em caracteritza m’he dit: calla que farem l’article de la setmana, i m’hi he posat  al tema.

De material en tenia un munt: el Bàrcenas, que ja té al PP contra la paret, i més ara que ha posat una querella al P.P. perquè diu que l’han robat i el maltractaven, (hahahaha)  i la seva estimada esposa que no ha treballat en la vida i tenia a un banc al costat de casa un compte amb 11 milions d’euracos.

El Rajoy que ha imposat la llei del silenci i diu que no té res a dir. El Montoro que, pobre, sí que diu i sap que la culpa de tot, a banda del catalans, la tenen els actors, els tertulians, i les senyores de la neteja.

La Groucho Cospedal que, sortosament, no ha acabat d’explicar la tesi del pagament en diferit d’un contracte que no existia.

Dos d’ Unió  que diu que faran cap a la presó, el Duran Lleida que diu que els coneixia de referències d’un dia que van anar a un míting però que ell no sap res de res.

La Sànchez-Camacho i una d’espies digna de Mortadelo i Filemón.

Les cintes originals del cas Gürtel, que s’han perdut, i ,segons com, potser no hi haurà ni cas Gürtel. Una prova més de la mítica eficiència de la justícia espanyola. (les cintes les deu tenir l’Anacleto, agente secreto, suggereixo, gratis)

Ruiz-Gallardon redactant uns indults que de moment té sense nom, per segons com vagin anant les coses.

Fet i debatut,  que no sé de què fer l’article. 

El volia fer sobre el pastís d’Ikea, però total.

  1. hi va haver un temps que pensava que s’arribaria a un punt d’indignació col·lectiva tal, que s’obligaria a refundar la res publica, ara en començo a dubtar. No se que pensar, de debò, un neguit que em va en augment gota a gota m’adverteix del perill que puguem prendre per costum rebolcar-nos alegrement per la merda com els porcs.

    ai la llaga!
      

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!