Allons, enfants de la Patrie!

Diumenge es vota l’únic dels tres caps d’estat dels Països Catalans que ho és per elecció democràtica. Uns centenars de mils de catalans tindran l’oportunitat de participar en els comicis presidencials francesos. Ens interessa el procés, per tant. Entre els candidats, un amb possibilitats, l’occità François Bayrou, que s’ha compromès, si guanya, a ratificar la Carta de les Llengües Regionals i Minoritàries, document que tot i la seva limitada eficàcia encara és un autèntic horresco referens per l’estat francès. També la candidata socialista Segolène Royal s’hi ha compromès, però d’aquesta no m’en fiaria gaire (li diuen "la Zapatera" o sigui que…).

La situació del català a Catalunya Nord és, com se sap, molt precària. Les tímides mesures des d’alguns ajuntaments, unides a la més que meritòria tasca de voluntaris i associacions en els camps educatiu, comunicatiu i cultural, s’han d’enfrontar a una tradició de tres segles i mig de menyspreu quan no de persecució pura i dura, impropis d’un estat que es diu democràtic i que proclama com a valors suprems la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Confio doncs que Bayrou, el mal menor, s’acabi instal·lant a l’Eliseu i contribueixi a que l’estat gal sigui una mica menys centralista i una mica més favorable a les (moltes) minories lingüístiques. Poquet a poquet ho aconseguirem o, com diuen ells, petit a petit, l’oiseau fait son nid

2 pensaments a “Allons, enfants de la Patrie!

  1. Dues puntualitzacions:
    1a) El nostre país està dividit entre quatre estats, i no pas tres: com que sens dubte tens ben present l’únic Estat nostre, Andorra, segurament el que oblides és l’italià, que ocupa l’Alguer.
    2a) Dius que  de tots aqueixos estats el francès és l’únic en què el cap d’Estat és elegit democràticament. Això és tècnicament i políticament innexacte: identifiques democràcia amb elecció popular directa, i això és abusiu. I, en aquest cas, és també contraproduent, per due sraons. La primera és que l’elecció directa de president de la República té bastant més de plebiscit populista que no de comici democràtic. La segona és que l’elecció popular directa de president de la República comporta necessàriament un règim presidencialista, amb molt de poder per part del cap de l’Estat, o sigui, allò característic dels EUA i de la Cinquena República. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *