Mal de llengües

Així és titula un conegut treball del professor de lingüística Jesús Tusón. El llibre, reeditat múltiples vegades (la meva és la 13a edició), explica molt bé els prejudicis entorn de les llengües i les seves conseqüències en l’organització dels pobles: per exemple, aquesta creença, falsa, de que la pròpia llengua és més fàcil d’aprendre que les altres, o el fet de que una llengua sigui parlada per molts milions d’habitants li dóna uns privilegis o justifica un domini per sobre d’altres menys difoses.

La casualitat ha fet que llegeixi aquesta obra just quan a Telemadrid (la "suya") ha emès el què ha emès. No podria trobar millor il·lustració pel contingut del llibre de Tusón: la llengua dels "tropecientos millones" gaudeix d’una mena de dret de preeminença en tots aquells territoris que en algun moment han estat ocupats per la força armada dels seus parlants, de manera que qualsevol normativa o actuació en favor de la llengua autòctona i minoritzada és percebuda com una agressió contra ells i el seu idioma.

Efectivament, mal de llengües. Fins quan podrem els catalans viure amb aquest mal? Caldrà canviar les medecines per poc efectives? És correcte el diagnòtic? O potser els metges no es posen d’acord entre ells? Vosaltres no sé, però a mi m’agradaria estar sa i bo, lingüísticament parlant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *