Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

8 d'abril de 2017
1 comentari

Josep-Lluís Carod-Rovira: “Un matí a Baiona”

Avui mateix, Josep-Lluís Carod-Rovira ha publicat un article al digital El Món titulat “Un matí a Baiona” que reprodueixo tot seguit amb alguns afegitons de collita pròpia:

En primer lloc, el desarmament d’ETA és un pas trascendental i imprescindible per tal que prosperi la causa nacional basca. En “Cebrià” (nom de guerra del Josep-Lluís) ho explica molt bé en aqueix article, tal com els vam expressar en llargues converses als dirigents d’ETA fa anys.

En segon lloc, l’actitud del govern de Madrid (socialment majoritària a Espanya) és de menysteniment i immobilisme no solament perquè es nega, ara, a tota entesa amb ETA (ni que sigui pel desarmament) sinó perquè adreça un missatge a la societat basca consistent en tancar-se a tota negociació política (i en termes democràtics) sobre el dret d’autodeterminació del poble basc, tan i fa que hi hagi violència, com no.

En tercer lloc, és també un missatge, l’espanyol, adreçat al poble català: no hi ha res a negociar sobre el referèndum, un estadi al qual hem arribat per procediments escrupulosament democràtics i que hores d’ara representa un anhel majoritari entre la ciutadania. Que el poder estatal hagi de reacionar a la defensiva, amenaçant amb l’ús de la força, contra les reivindicacions nacionals de Catalunya és un èxit de l’independentisme que ens situa en condicions d’assolir una victòria històrica a mig termini. El desarmement d’ETA d’avui és també un reconeixement a aqueixa realitat.

En quart lloc, haver contribuït -modestament però dignament- a arribar a aqueixa conjuntura és una de les experiències cabdals de la meva vida militant i haver-la compartit amb Josep-Lluís, Carles Garcia Solé i Jaume Nogueroles un privilegi emocionant. Aqueix matí, quan en Cebrià m’ha trucat -tal com explica a l’article- m’ha agafat feinejant al jardí (sóc un admirador de “la caseta i l’hortet” de Francesc Macià), però ho he deixat per connectar als mitjans de comunicació bascos que informaven dels actes de Baiona. He sentit un barreja d’alegria, tristor i enyorança pensant en totes les víctimes d’aqueix conflicte i els familiars que conec (des de germans d’un guardia civil mort a pares de presos d’ETA) i m’ha vingt a la memòria l’exemple moral que va deixar escrit el sacerdot antifranquista Albert de Onaíndia des del seu exili parisenc.

Tot plegat m’ha refermat en la convicció que cal anar a l’arrel dels conflictes amb dispossició per resoldre’ls, això és entenent també les raons de l’adversari, només des d’aqueixa actitud és possible ensortir-se’n. Actuar altrament, des de la perpetuació de la dominació és només perllongar-los, fins i tot emprarnt la força: el franquisme ha estat la màxima expressió de la violència contra el poble català i avui, vuitanta anys després del començament d’aquella agressió infame, som com a poble més forts que mai. ETA tenia capacitat de foc, però no tenia capacitat política. Ho ha acabat reconeixent. El poder espanyol encara no, però no per això és més fort. Ans al contrari, no té ni projecte, ni credibilitat entre la població basca i catalana. A les institucions catalanes pertoca actuar amb patriotisme, intel·ligència i coratge i als ciutadans que apostem per la catalanitat, la llibertat i la prosperitat fer-los-hi costat.

Finalment, agraeixo de tot cor, al meu estimat amic, company i mestre autor d’aqueix article les referències personals que hi fa:

“En qualsevol lloc del món, la notícia que una organització armada, que ha practicat la violència durant mig segle, anuncia el lliurament del seu armament és una bona notícia. A qualsevol lloc, llevat d’Espanya. Aquest estat sempre ha posat dificultats a tots i cadascun dels passos que han acabat conduint, finalment, al desarmament definitiu d’ETA, passant així de ser una organització armada a unes sigles desarmades. Sembla talment com si no ho volguessin, com si estiguessin en contra del lliurament de les armes i preferissin que aquesta continués existint per tal de criminalitzar així tota posició independentista. A tot arreu on s’han produït esdeveniments semblants, l’estat en qüestió ha rebut la notícia de bon grat i ha posat totes les facilitats perquè l’anunci esdevingui realitat i així s’acabi per sempre el malson de tenir, en el seu interior, un grup armat. Ara, però, les armes no s’han lliurat a cap institució estatal, sinó a la societat civil basca, al nord del seu país, atesa la negativa absoluta del govern espanyol a participar en aquest esdeveniment i ser-ne receptor del material lliurat. El fet que faci ja vuit anys que no s’hagi produït cap atemptat, ni cap extorsió a empresaris mitjançant l’anomenat impost revolucionari, ni que aquelles persones que abans havien de dur escorta ara ja vagin sense protecció pel carrer, tot plegat no sembla tenir cap importància per a la Moncloa. Sí, tanmateix, per al govern francès que ha tingut un paper no obstaculitzador d’aquest final i que ha deixat fer.

El comportament de Rajoy no és, però, en aquest tema, gaire diferent del d’Aznar, malgrat que aquest qualificà el grup armat d’”organització basca d’alliberament nacional”. És tan clara la voluntat de posar obstacles a qualsevol avenç cap a la superació de la violència que poc dies després d’haver-se reunit a Zuric, el 19 de maig de 1999, una representació d’ETA amb representants del govern espanyol, els interlocutors de l’organització basca van ser detinguts i delatat, públicament, el bisbe Juan María Uriarte que havia fet de mitjancer i moderador de la trobada. És impensable que això s’hagués produït en cap escenari semblant, en altres indrets, ja que cremar el nom del mediador i capturar l’altra part negociadora només significa que no es vol que la gestió arribi a bon port i, doncs, que la violència deixi d’existir. Les maneres de la dreta espanyola no són, ni en aquest terreny ni en d’altres, gens homologables a les de la dreta britànica en el cas de l’IRA i l’erradicació de la violència. De fet, existeix un tret originari prou diferencial. Mentre la dreta del Regne Unit procedeix d’una tradició democràtica i va combatre el nazisme i el feixisme, amb el conservador Winston Churchill al capdavant, la dreta espanyola estava situada just en el bàndol contrari. També la dreta nacional basca és de cultura democràtica i va arribar a crear un exèrcit basc per combatre el franquisme. Als parlaments de Vitòria i de Pamplona, el PP ha estat l’única força que no ha volgut signar l’acord unitari d’aquelles cambres en relació a l’esdeveniment d’ahir. I continuaran dient, segur, que ara el que han de fer és dissoldre’s. I si un dia ho fan -l’IRA mai no ho ha fet- llavors trobaran un altre pretext per a continuar mantenint viu l’espantall d’ETA i relacionar així amb la violència qualsevol reivindicació independentista, per pacífica i democràtica que aquesta sigui, ja que és més fàcil de combatre’n la idea, associant-la a terrorisme.

Després de les armes, però, quedaran els presos. Aquests hauran de decidir si accepten el canvi de grau penitenciari que permet la legalitat en vigor i planificar així les etapes posteriors fins a l’excarceració definitiva. El desarmament hauria de tenir conseqüències jurídiques i polítiques, de manera que un govern seriós hauria de ser generós amb els presos malalts i acostar-los a presons properes a les famílies, per estalviar-los llargues i incòmodes expedicions cada mes, sobretot ara que pertanyeran a una organització desarmada. El govern espanyol va ser generós amb els terroristes dels GAL, tant que, avui, ja no n’hi ha cap a la presó. També quedaran les víctimes, de les quals l’organització basca no fa cap esment en el seu darrer comunicat, però que sí que hauria de fer-lo en un futur text, més clarament en un proper document polític que hauria d’arribar i no com ha passat ara en el comunicat d’emergència de divendres. Durant la dictadura franquista, com acostuma a passar en tota dictadura, hi hagué oposició armada a la violència del franquisme, la qual va ser encapçalada per ETA, inqüestionablement, amb una orientació socialista i d’alliberament nacional i que comptà tant amb silencis de complicitat com amb col·laboracions concretes molt àmplies que, ja després del 1977, van deixar de produir-se amb el pas a la democràcia actual, justament el període on la violència etarra va ser més contundent i amb víctimes al marge de conflicte, com a Hipercor. Sigui com sigui, totes les morts són lamentables. I si bé ETA, almenys en un comunicat ja es referí al dolor causat a les víctimes, com en més d’una ocasió ho ha fet també l’esquerra abertzale, ajudaria a enfortir la credibilitat de la nova etapa una declaració més solemne i clara en aquest sentit. Hi ajudaria encara que mai no ho hagin fet ni els GAL, ni el Batallón Vasco-Españolo, ni…

A les 8:10h d’ahir, a l’ajuntament de Baiona i en un acte presidit pel batlle centrista J.R.Etchegaray, es produïa el lliurament de les vuit ubicacions on està emmagatzemat l’armament, en territori basc del nord, a una comissió internacional que, anteriorment, ja ha intervingut en conflictes similars a Irlanda del Nord, Sudàfrica, Sri Lanka, Kosovo, Tanzània, Iraq i el Nepal. I, al costat d’aquesta comissió, no és difícil de veure-hi la mà eficaç i discreta del govern basc i del navarrès, simbòlicament completada amb la mancomunitat de municipis d’Iparralde. De l’absència de violència s’ha passat al desarmament definitiu, que hauria de ser també la superació de l’odi i el reconeixement del mal ocasionat, l’impuls de venjança o el record de tortures, en un oceà de sentiments contraposats. El darrer conflicte armat a l’Europa occidental s’ha acabat. Ara és l’hora de la pau i de la convivència. Però els conflictes nacionals pendents d’una solució democràtica i política, a la mateixa Europa, persisteixen, entre ells el nostre. Finalment s’ha tancat una etapa dolorosa de la història. I tothom que hi hagi tingut alguna cosa a veure, d’una o altra manera, ha de reflexionar, necessàriament, sobre tot aquest llarg període que començà un llunyà 1959, sobre el sentit, la legitimitat i la utilitat de la lluita armada, sobretot la mateixa ETA.

A quarts de deu del matí li he trucat: “Hola, Xango, que ho veuràs?’”. “Ostres, m’enxampes mig fent de jardiner, ara, a casa… Ostres, hem de fer un soparet per celebrar-ho, recordar, parlar”… He estat tot el matí enganxat a l’ordinador, mirant el programa especial de la televisió basca sobre el desarmament. A les 14h han vingut a Tarragona a fer-m’hi una entrevista en directe. I jo també he recordat, apressadament, imatges i moments que s’hi relacionen, en particular el linxament que vaig patir per haver parlat de pau amb ETA, el que vaig sentir-me dir per part d’algun polític català: “Vostè qui s’ha pensat que és, per a parlar amb ETA?”. Doncs, com el Xango, el Charles i el Jaume, un independentista català que va defensar davant d’ells que els conflictes polítics han de resoldre’s políticament. Desconec, però, què van fer per la pau aquells que amb tanta violència institucional van assetjar-me. Ara que el pitjor s’ha acabat, no em penedeixo en absolut d’haver contribuït, ni que sigui amb un sol granet de sorra en el desert que ha dut a aquest final, que no hi hagi més víctimes i que la idea legítima de la independència nacional sigui defensada, només, de manera política. La causa del poble basc continua viva. La nostra, més que mai.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!