Ahir Vicent Partal ja avançava en el seu anàlisi editorial a Vilaweb la irrupció de la via Colau en vistes a les eleccions espanyoles del 20-D vinent i avui mateix Barcelona en Comú ha confirmat les seves previsions tot anunciant la voluntat d’integrar-se en una candidatura d’esquerres el més unitària possible, substituint la fórmula fallida de Catalunya sí que es pot al proppassat 27-S.
Els seus previsibles socis seran, probablement, una ICV en declivi i un Podemos en crisi, a Catalunya i arreu, però en essència hom aspira a configurar un espai electoral que desdibuixi el conflicte entre l’ordre estatal espanyol i el moviment català -cívic i polític- independentista a base de prioritzar una abstracta contraposició esquerra/dreta sense projecte concret. Obviant, entre altres coses que el PSOE-PP i Ciudadanos constitueixen de facto un front nacionalista espanyol i que CDC colidera amb ERC l’independentisme transversal.
De fet, la plataforma d’Ada Colau apuntalarà amb la seva proposta d’un referèndum acordat amb l’Estat sobre el futur de Catalunya, (sabent que els partits espanyols no s’hi avindran), la tercera via que propugna Duran Lleida des de la dreta, ambdós coincideixen en restar suports a l’independentisme (per molt que l’alcaldessa de Barcelona ahir hagi donat suport a Artur Mas davant el TSJC).
Ada Colau és la darrera expressió del progressisme català abstracte i banal (anticapitalisme, antisionisme són els seus referents ideològics) incapaç d’assumir que el conflicte social real s’articula mitjançant dos projecte nacionals contraposats: l’espanyolisme , com a ordre dominant que garantitza l’espoli econòmic del nostre país i l’independentisme, com a reconstrucció social de la nació catalana renaixent.
Cal recordar que el padrí d’Ada Colau és Jordi Borja, col·lega de Jordi Solé-Tura, el teoritzador de la impostura històrica i ideològica segons la qual el catalanisme és una creació burgesa mentre que el reformisme espanyol és el veritable interès de les classes populars de tots els pobles de l’Estat. Aqueix antic dirigent de Bandera Roja i PSUC, incrustat des del 1979 a l’administració municipal del Cap i Casal o en entitats subvencionades per aquesta, va afirmar en una entrevista aqueix estiu: “Només pots arribar a la independència amb una insurrecció que no es donarà o comptant amb l’estat” (que tampoc es donarà, afegeixo de collita pròpia).
Allavòrens, què hem de fer ? Segons el discurs d’aqueix cap pensant del tardocomunisme, descartar la insurrecció democrática i fer com el pujolisme que tan menyspreava, “narinant” fins que l’Estat amablement s’avingui a fer un referèndum, com han anat dient Coscubiela i Franco Rabell durant la campanya de Catalunya sí que (no) pot. I mentrestant juguen a revolucionaris preparant l’assalt a l’altre costat de la Plaça de Sant Jaume per desallotjar-hi Artur Mas, un objectiu més a l’abast i sense els riscos d’enfrontar-te al pode estatal.
Davant d’aqueixa renovada expressió de la tercera via cal que les candidatures independentistes, Junts pel Sí i CUP, acordin també en el full de ruta cap a l’Estat català que s’han compromès a bastir la participació a les eleccions espanyoles del 20-D amb l’objectiu de revalidar, com a mínim, els resultats del 27-S. Una opció a considerar seria que el mateix Artur Mas liderés la candidatura independentista a Madrid per evidenciar la voluntat de plantar cara a l’Estat (actitud que Ada Colau no està hores d’ara en condicions d’assumir) i projectar internacionalment el cas català. En certa manera seria repetir la jugada que va fer Josep Lluís Carod Rovira encapçalant la candidatura d’ERC a Madrid al març del 2004 després de cessar com a vice-president de la Generalitat arran de l’entrevista “de Perpinyà” i que va suposar el millor resultat assolit mai per Esquerra.
Post Scriptum, 22 de setembre del 2016.
El pregó de la Mercè d’enguany clarifica els espais polítics reals: d’una banda, el progressisme abstracte i banal (PSC-CUP-En Comú) arrenglerant-se amb Pérez Andújar, de l’altre l’independentisme cívic (políticament representat per PDC i ERC). La tercera via d’Ada Colau no existeix, banalitzant el franquisme, desnaturalitzant el Born, venent fum en lloc de gestionar, essent còmplice de la deslegitimació de l’independentisme menada pel poder espanyol. Tot plegat, mala virosta.
Post Scriptum, 12 de juny del 2017.
Estic sorprès, positivament, en escoltar les paraules de Jordi Borja a l’acte pro-referèndum d’ahir a Barcelona, ben diferents de les que fa dos anys expressava i vaig criticar en aqueix mateix apunt. El seu gest pot ser el preludi d’un tombant pro independentista dins el món dels Comuns com sembla apuntar Vicent Partal a Vilaweb ?
Post Scriptum, 10 d’agost del 2017.
Trobo encertat del tot l’article de Nerea Rodríguez, “La puta, la Ramoneta i la Colau“, publicat ahir al digital El Món.
Post Scriptum, 9 d’octubre del 2017.
Aqueix vespre Ada Colau ha comparegut públicament per demanar al president de la Generalitat que claudiqui davant la repressió estatal espanyola oferint-se com a mitjancera en vistes a una hipotètica negociació, obviant que només serà possible amb posterioritat a la declaració d’independència que deriva del resultat del referèndum del proppassat dia 1. La seva falsa equidistància és compartida també per l’alcaldessa de L’Hospitalet, Núria Marín (PSC) que s’ha pronunciat en el mateix sentit.
Post Scriptum, 7 de setembre del 2018.
Ada Colau accentua el seu espanyolisme anunciant que no assistirà a la manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany en vistes a disputar el vot amb el candidat de Ciudadanos, Manuel Valls, alhora que la fugida d’estudi de Xavier Domènech al capdavant dels Comuns afebleix encara més el seu espai polític.
Post Scriptum, 7 de juny del 2019.
Ada Colau és l’opció preferida pels poders fàctics per tal d’evitar que Barcelona actui com a cap i casal de Catalunya en detriment de la causa independendentista. El PSC no vol pactar amb ERC perquè la seva estratègia és doblegar l’independentisme no pactar-hi, per tant, l’alternativa de Colau és sumar-se al bloc del 155 CE via pacte amb Valls o atraure ERC a un pacte d’esquerres abstracte i banal com li demanen els figurants del progressisme contra-independentista.
Post Scriptum, 6 de maig del 2020.
La intervenció de Jaume Asens al Congreso de los Diputados en nom de Podemos ha deixat clar l’arrenglerament dels Comuns amb l’integrisme espanyol i l’acabament de la comèdia de la tercera via respecte de l’independentisme.
Post Scriptum, 16 d’octubre del 2020.
L’apunt de Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria del proppassat 13 d’aqueix mes és clarificador pel que fa a les realitats nacionals en conflicte catalana i espanyola, un fet que els Comuns miren d’obviar perquè desacredita la falsa tercera via que pretenen, quan diàriament fant costat a l’integrisme espanyol: “Quan una “Encuesta Monarquía” el que acaba fent és el retrat de dos països (CAT-ESP) totalment diferents”.
Post Scriptum, 25 d’abril del 2021.
Francesc Abad fa un seguiment exhaustiu de la gestió (per dir-ho d’alguna manera) d’Ada Colau, tant en l’àmbit municipal com en el nacional, (una actitud que no manté pas Junts com seria d’esperar), i ahir va publicar aqueix punyent apunt al seu bloc que comparteixo plenament: La gravetat de l’amenaça destructiva de Colau sobre Barcelona: fins Colau mai ningú no havia unit objectivitat i subjectivitat destructives sobre BCN.
Post Scriptum, 30 de març del 2022.
Brillant anàlisi d’Ot Bou avui a Vilaweb: “Si l’autonomisme ha consistit a regalar la Generalitat a Madrid, ara ve l’espoliació, que consistirà a lliurar-li Barcelona”.
Post Scriptum, 18 de maig del 2022.
Punyent article de Joan Puig abans d’ahir a La República.cat: “Ada Colau, l’alcaldessa del CNI”.
Post Scriptum, 27 de febrer del 2023.
No comparteixo el sentit global de l’editorial de Vicent Partal fa set dies a Vilaweb, però sí aqueix paràgraf: “Fa molts anys que seguesc amb atenció la política francesa, i en això que passa a Catalunya veig –per mi, per desgràcia– massa ecos de tot el que va causar en el seu moment l’enfonsament de l’esquerra parisenca. El possible èxit electoral de Xavier Trias seria una prova d’això mateix, atès que a Barcelona Ada Colau representa l’extrem més evident i enfilat, caricaturesc i tot, d’aquesta esquerra embogida ideològicament, frívola, cínicament despietada, desenganxada de la població i els seus interessos, arrogant i interessada que en el cas francès ha aconseguit catapultar la dreta i, horror!, l’extrema dreta, a uns nivells que ningú no es podia ni imaginar fa pocs anys”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!