Emigdi Subirats i Sebastià

La figura de Josep Frank (1830-1900) va entrar amb força en els ambients literaris catalanistes com a impulsor de la primera renaixença algueresa durant el darrer quart del segle XIX. Personatge polifacètic i políglota, amb prestigi intel·lectual a la Barceloneta sarda, era professor de grec, de matemàtiques i de sard al liceu de la seua ciutat natal. A la vegada, va ser bibliotecari del col·legi on treballava des del 1856 al 1860, i director de l’Institut Real de Bosa. El fet de conèixer el cònsol reusenc a Sardenya, Eduard Toda i Güell, amb qui va intercanviar una interessant correspondència de caire cultural, va donar el tret d’eixida a la recuperació dels contactes entre l’Alguer i Catalunya.

Com a poeta, es va donar a conèixer al públic català per mitjà de l’edició de diversos poemes a  revistes de la catalanitat tan significatives com: Lo Gay Saber i La Il·lustració catalana, des de les pàgines de les quals es va difondre amb entusiasme aquesta “curiositat” catalana que es preservava a Sardenya, el gran descobriment que els va permetre reviure l’ideari de la grandesa catalana d’antany de primera mà. Tanmateix, ens trobem davant d’un versador amateur, que composava des del voluntarisme, i usava les estructures mètriques de l’italià.

El primer poema que va donar a conèixer va ser Una vella al Camp Sant sobre la tomba de ma filla, que va veure la llum l’1 de maig de 1869 a la revista Lo Gay Saber. En l’històric número 29 es van incloure un article de Manuel Milà i Fontanals sobre la llengua catalana a Sardenya, la famosa llegenda en vers titulada Cobles de la conquista dels francesos, i el seu poema. L’esmentat influent escriptor de la Renaixença  va fer la següent referència en el seu article on feia cinc cèntims de la seua relació amb  Toda (hem conservat la grafia original):

Per medi d’aquest senyor n’ habem poguda fer ab En Josep”Frank, professor al Gimnas d’ Alguer, estudiós de varias lenguas, en especial de la grega antiga y moderna y de la sarda que considera com un «museo de antiguitals»,  y autor de la tendre poesía mes avall estampada…De lo que ‘s veu en la poesía del honorable senyor Frank y de al tres indicis se infereix que ‘I catalá que allí ‘s parla ( barrejat com es natural, ab una mica d’ italiá ) no es lo de Valencia ni lo de Lleyda, sino lo de las nostras parts orientals de Catalunya.

La poesia, de caire amorós,  a què feien referència també es va incloure a una revista en francès que va fer una gran tasca de difusió de la llengua catalana i de la catalanitat, Revue Catalane  (n.24, desembre de 1908). Era l’organ de la Société d’Études catalanes i va introduir-la com a exemple de poesia lírica de la següent manera:

La poésie lyrique dialectale est également cultivée par des poètes, et ce m’est un plaisir de pouvoir vous en offrir quelques essais. Parmi les poésies lyriques du professeur Joseph Frank, poète catalan d’Alguer et précurseur de la renaissance littéraire de la ville catalane, je cite cette romance 

Volant per las ayras/ En núvols de rosa./ Mes bella que l’alba/ No surt del maiti,/ Posantsa llutjera/ devant de mun llit./ Ab dolsa paraula/ “ Je t’am “ me digui./ Canso de amor — alors enton :/ Ma un tou bas — lo cant am romp,/ Estench las mans pe t’embrassar./ La sombra vana — ab la son part.

Les cartes que enviava el mestre alguerès a Milà i Fontanals van aportar  notables informacions filològiques i folklòriques. Seguidament en veurem un exemple ideal, en què fa una interessant anàl·lisi sobre la llengua parlada a l’Alguer, explica que vol continuar estudiant el dialecte de la ciutat, i fa referència a les cançonetes populars que tant han ajudat a preservar la llengua en territoris allunyats de la resta del domini lingüístic com és la seua ciutat :

  1.^o Cansons. No conservem més ninguna cansó antiga que recordi ni la nostra primera pàtria y origen, ni tampoc ningunas que remuntin a ‘ls temps primers de la colònia. Ara se canta en llengua sarda, de la cual possehim tots los dialectes, o en italià. La mamma, que després de demà cumpli 74 anys, y que encara canta ab bella veu, recorda alguna romansa castillana y un fragment de cansó, que yo crech catalana pura, essent ella sòlita mesclar lo català a ‘l castillà. Yo, que coneix bé lo francès, lo castillà y ‘l portuguès, tent sempre de corrigirla. En cuant després a las cansons que vustè ma diu, ningú de Alguer recorda de haguerlas entesas. Tendria molt player de las tendra.

 2.^o Llengua. En lo infinitiu, parlant diem amà, diura (y no dir) — lus antichs dievan di —, coneixer, suplí, vení, patí. Cuant però encontra una vocal, al·lora pronunciem ‘l r. No na vull saber arrés, amar a Déu, suplir un altra; y ‘l pòpul talvolta pronuncia suplí un altra. Adverteixi que los infinitius plans, és a saber, que tenan l’accent sobra la penúltima síl·laba, tots sa pronuncian am la r: conèixer, parèixer, etc. Lus truncats sens r (amà, deixà, bruixà, cremà) encuntrant vocal, sa pronuncia : cremar a foc ardent, bruixar a foc lentu; ma ‘l r és tan dolsa y rodona!  La i de vaig, bruix, pareix, deix, etc., non sa fa més entendra, y és menester conèixer l’ortographia antiga per saber escriura tals paraulas. Los altrus, com veura, caura, rebra, treura (lo traure actual de vosaltras), los pronunciam com són escrits.  Los presents de ‘ls verbos yo dong, estim, vaig, preng, teng, enceng, crem, rob, cog (de coura), pronunciem yo donch, estim, vatx, prench, etc. Cuant tendré més temps y més espaci li vuldré enviar tota entera una conjugació en alguerès. ¿Esistin en Barcelona gramàticas catalanas? Emvíguiman una per la posta, ma no per commissió, que al·lora ‘s paga massa.

Amb tot, el patrici reusenc  va convertir-se en el seu gran avalador, el va introduir al cercle literari i el va donar a conèixer arreu, tal com podem veure en el següent comentari a la revista L’arc de sant Marti (n. 290, 29 de setembre de 1887):

—Don Eduart Toda, cónsul de Cagliari en la isla de Cerdenya, ha enviat a La Renaixensa, que ho ha publicat en lo folletí repartit ans d’ahir, un petit article del poeta català d’Alguer. En dit article fa menció d’ un cultivador de la nostra llengua en aquellas apartadas térras, lo profesor .loseph Frank, conegut ja dels catalanistas antichs per haver publicat en Lo Gay Saber, alguna de sas inspiradas poesías. Te lo senyor Toda en Cerdenya, en nostre simpátich Frank, son colaborador mes actiu; puix desde Alguer, regirant los arxius per compte de nostre amich, li trasmet quantas noticias li demana y li recull las fullas escampadas del arbre de nostra llengua…

Seguint pel mateix camí, la descripció més acurada de l’homenot de lletres alguerès la trobem de la mà del propi Eduard Toda, a La Il·lustració catalana (n.192, 15 de juliol de 1888):

En los temps presents, un distingit professor alguerès ha pulsat ab cert èxit la lira catalana en sa nadiva terra: es ja conegut en Catalunya, puix aquí molts saben lo nom de Joseph Frank. Feu sa descoberta D. Manel Milà y Fontanals, que seguí ab ell alguna correspondencia y trasmeté algunas de sas composicions A la revista Lo Gay Saber, mes sens dupte la distancia, la falta de expansió que tenen relacions seguidas sens coneixensa personal, y algunas altras causas, contribuhiren á que Frank sospengués sas comunicacions ab Catalunya, fins lo dia en que vaig anar á visitarlo personalment en lo Alguer. Y Deu sab bé quant me plau aquella relació, puix he trobat á n’en Frank lo primer colaborador pera una obra de revelació de la Sardenya catalana, y  tinch com ferma esperansa de renaixement literari de nostra llengua, en sa terra.

Josep Frank va traspassar al tombar del nou segle, el 14 d’abril de 1900. Una sentida remembrança d’aquest fet luctuós ens la facilita el poeta Antoni Ciuffo, un dels més entusiastes catalanistes de la ciutat i deixebre seu a la publicació “La Sardenya catalana”:

Recordem com avuy, lo dia que l’acompanyàvam al campsant, portant dels nostres brassos la caixa que guardava los restos d’aquell que havia sigut lo nostre mestre. Y al entorn de nosaltres se sentia com un buyt, un buit y que no sabiam com omplirlo.

Com a resum final, ens quedem amb la següent frase que retrata la feina realitzada per aquest precursor de la catalanitat a l’Alguer i els bons fruits que es van recollir anys a venir. Com ens feia saber l’escriptor Beppe Secchi (a Conchiglie sotto un ramo di Corallo, el 1987), Frank es podia quedar amb: La soddisfaziones di aver dato l’avvio al rinascimento della lingua catalana nella sua patria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!