Avui 7 de juny és un nou aniversari del Corpus de sang, una data històrica per a la nació catalana que va provocar la revolta dels Segadors el 1640.
L’historiador tarragoní Antoni Rovira i Virgili ha estat un dels autors de fora de les Terres de l’Ebre més motivat per la història de la ciutat de Tortosa, i per analitzar la catalanitat dels seus ciutadans. Ens resulten molt emotius tota una sèrie d’articles que va publicar a l’històric setmanari antifeixista Meridiàl’any 1938, sobre els controvertits fets ocorreguts l’any 1640 a la ciutat durant la Guerra dels Segadors. Al llarg dels segles s’ha anat creant una llegenda sobre la manca de compromís català de la ciutadania tortosina, referint-se precisament al suposat suport que els tortosins varen donar a les tropes reialistes de Felip IV i el Comte duc d’Olivars (de tan funest record), en contra de la Generalitat de Catalunya. A partir del llibre del segle XVII Tortosa fidelísima y ejemplar del’oligarca local Vicent de Miravall, tot un seguit d’historiadors tradicionalistes del segle XIX (Ramon O’Callaghan, Frederic Pastot i Lluís, Joan Foguet) varen fer una anàlisi totalment parcial de la història, a favor d’uns ideals totalment espanyolistes.
Antoni Rovira i Virgili en dóna una visió molt diferent. Val a dir, però, que en els darrers anys s’han publicat estudis molt més seriosos sobre aquest tema per part dels historiadors S. Oliva, J. Hilari Muñoz i Enric Querol, que ens apropen als fets d’una manera menys acalorada. Tot i això, resulta molt curiosa la lectura dels següents articles, ja que foren escrits en un moment tràgic en què la ciutat de Tortosa havia estat destruïda per les bombes de l’exèrcit franquista. A més, des de les pàgines de Meridià, gràcies a les plomes de Rovira i Virgili i de l’intel·lectual jesusenc Joan Cid i Mulet, es publicaren nombrosos articles sobre els quefers de la ciutat de Tortosa, que es convertí en un dels temes habituals de l’històric quinzenal portaveu del col·lectiu d’escriptors antifeixistes.
LA CATALANITAT DE TORTOSA ELS FETS DE L’ANY 1640 I ELS D’ARA
Durant molt de temps hi ha hagut a Catalunya mateix el prejudici que la ciutat de Tortosa se sentia poc catalana. Hom recordava determinats episodis històrics, sobretot els de l’any 1640, i tenia present aquella anècdota segons la qual quan es preguntava als veïns de Tortosa què eren, si catalans o valencians, ells responien: “Nosaltres som tortosins”.
Aquesta creença, ja tradicional, en la poca o nul·la catalanitat de Tortosa, no està justificada. No ho està ni des del punt de mira de la història. És veritat que Tortosa – al menys oficialment -, s’ha posat al costat dels enemics de Catalunya en diverses ocasions. Però, en canvi, en altres s’ha posat al costat dels defensors de la terra, i aquesta actitud s’ha avingut més que l’altra amb
els veritables sentiments del poble tortosí. Cal remarcar encara que les contradiccions que hom pot trobar al llarg dels segles en la conducta de Tortosa, les pot trobar així mateix en la conducte de moltes altres ciutats i viles catalanes.
La clau per a explicar-se aquestes contradiccions – que de vegades no ho són sinó en aparença -, la tenim en l’oposició d’interessos i de classes. Filla de l’oposició d’interessos va ésser la vella rivalitat entre Tortosa i Barcelona. I filla de l’oposició de classes va ésser la conducta aparentment contradictòria de Tortosa l’any 1640.
En aquest darrer punt el que en el present article volem examinar d’una manera serena i documentada. Els qui coneixen la història de Catalunya només damunt per damunt, diuen que, en revoltar-se els catalans l’any 1640, contra el govern de Felip IV, Tortosa va separar-se de la causa catalana i lluità a favor del rei. Però va ésser verament el poble de Tortosa el que va adoptar una tal actitud? No! El poble de Tortosa va adoptar precisament l’actitud contrària. I va adoptar-la amb tanta decisió i tanta energia, que va ocupar pels seus actes enèrgics ,un dels més assenyalats llocs en la justa revolta catalana d’aquell any. Allò que va succeir és que les classes altes de la ciutat eren, com en altres poblacions, partidàries servils de la monarquia espanyola, i valent-se de llur poder van realitzar una mena de contrarevolució.
Explicarem ací aquells fets, en servei de la veritat i com a reivindicació de la catalanitat de Tortosa. El comte d’Olivars, primer ministre de Felip IV, en veure el caient que prenia el conflicte amb Catalunya, per ell provocat deliberadament, va fer astutes gestions per a assegurar-se de la possessió de Tortosa en cas de guerra. A aquest objecte va enviar-hi alguns personatges encarregats de secundar els seus designis: el batlle general de Catalunya Lluís Montsuar, Josep Garau (fill gran del jutge de la Reial Audiència Jeroni Garau, mort mesos després a Barcelona pels revoltats), el qual va ésser nomenat governador del castell de Tortosa, i el veedor general Pedro de Velasco. Tortosa era (i és) una bona porta militar per a endinsar-se a Catalunya. Amb intencions fàcils d’endevinar, hom havia concentrat a la capital del Baix Ebre 1500 soldats reials, que van ésser allotjats al castell, i que no s’estaven de dir que havien de conquerir la ciutat.
Montsuar va voler dur al castell alguns sacs de pólvora, tot dient que eren de farina, i va procurar introduir nombrosos mosquets en cases particulars. El poble tortosí, que era fidel a la causa patriòtica, va comprendre que es tractava de preparatius dels reialistes per apoderar-se de la ciutat, i d’això vingué un gros matí sagnant. El dia 21 de juliol del 1640, les classes populars de Tortosa, imitant el que havien fet les de Barcelona setmanes abans, s’alçaven a crits de “Visca la terra” i “Moriguen los traïdors”. Els amotinats van apoderar-se del castell, i donaren llibertat als soldats que hi havia, els quals procedien de lleves forçoses fetes a Castella. Pedro de Velasco va ésser mort, i no ho foren Montsuar i Garau perquè van poder fugir. Les cases d’alguns tortosins addictes al partit reialista van ésser saquejades i cremades.
El cap principal del motí era Joan Rius, home que en aquell període turbulent va fer-se famós per la seva actuació. Després d’aquesta victòria de la voluntat popular, els vencedors van ésser massa confiats. Les classes altes – noblesa, clerecia, grossa burgesia – conspiraven . El bisbe electe de Tortosa, fra Joan Baptista Campana (un italià) i el prior de la Seu tortosina, doctor Isern, eren a Madrid per tractar amb Olivars del lliurament de la ciutat. Els procuradors – o sigui els regidors – de Tortosa, que eren Francesc Forcadell, Francesc Reüll, i Francesc Blanc, junt amb els sots-veguer Andreu Pinyana, es sumaren als conspiradors reialistes. El moviment de reacció va esclatar el dia 4 de setembre de 1640, a les 8 hores del matí, responent al senyal convingut del toc de campana i trompeta, i al crit de “Visca el rei!”. El poble, desprevingut, no va poder oposar als reialistes una resistència eficaç.
La repressió va ésser cruel. Els qui havien intervingut en el motí del 21 de juliol van ésser empresonats. En vint dies van ésser dictades quinze penes de mort. Joan Rius, que havia pogut lliurar-se de la repressió tortosina, va seguit combatent al costat dels patriotes. Al cap d’alguns mesos va caure presoner en una batussa entre la cavalleria catalana i les forces espanyoles. Condemnat a mort pels reialistes a Tarragona, va ésser executat. El nom de Joan Rius, mereix el record i l’homenatge dels patriotes de tot Catalunya, i dels de Tortosa especialment.
Veiem, doncs, que el cas de Tortosa l’any 1640, va ésser el d’una ciutat catalana que va posar-se al costat de Catalunya en perill, però que, per massa confiança, va ésser dominada per la cinquena columna d’aleshores. Ara Tortosa es manté fidel a Catalunya i ala República. Mig enderrocada pels terribles bombardeigs, continua essent catalana i republicana. I si l’any 1640, Tortosa va servir a l’enemic per a passar l’Ebre, avui munta la guàrdia, segura i forta, a la vora esquerra del riu.
Antoni Rovira i Virgili
Meridià, 20-V-1938, n. 19.
Corpus de sang a Tortosa, 1640
Poema de l’intel·lectual catalanista Francesc Mestre i Noé, dedicat als màrtirs de 1640, durant la guerra dels Segadors a Tortosa. Va ser publicat a principis del segle XX a la premsa local tortosina.
Als herois fills de Tortosa
Si bé roden los segles la història no us oblida,
Los vostres fets heroics seran sempre immortals,
Donàreu per la pàtria lo cor, l’alè, la vida,
Vosaltres sou los únics que heu tancat la ferida
Que obriren a Tortosa perduts fills deslleials.
Darrera la cobdícia, buscant honres estranyes,
Deixaren les de casa superbs aduladors,
Homes sens fe ni pàtria, sens cor, passió, ni entranyes,
Besaven mans odioses cegats en ses hassanyes
Pel brill de l’or que encisa herència de traïdors!
Vosaltres despreciàreu l’honor estrany, riquesa;
La fe de vostres avis al Juny no va esclatar,
I al crit de Déu i pàtria! La flama fou encesa,
Més ai! Aquesta flama fou aviat sotmesa,
Per l’ardit mercenari del repugnant tirà!
La sang que vessàreu en nostre cor no corre,
Encara sentim migrança, encara no us oblidem,
Mentre la pàtria ens cridi i l’orbe no s’ensorri,
Vostre record heroic no penseu que s’esborri,
Al crit de Via fora!
Germans vos venjarem.
Incloem un nou article de l’historiador Antoni Rovia i Virgili sobre els fets que succeïren a Tortosa el 1640 durant la guerra dels Segadors, pocs dies després d’un nou aniversari de l’històric Corpus de sang del 7 de juny de 1640.
ELS MÀRTIRS DE 1640
En un dels darrers números de MERIDIÀ, el nostre amic Joan Cid i Mulet ha parlat dels màrtirs que l’any 1640 va tenir a la ciutat de Tortosa la causa de Catalunya. Aquells màrtirs de Catalunya són recordats d’alguns anys ençà pel rètol d’un carrer tortosí: ”Carrer dels màrtirs del 1640”.
I és verament emocionant, per a un català, de guaitar el rètol que es manté al seu lloc enmig de les runes de la ciutat del Baix Ebre. Just és que aquells catalans que tres-cents anys enrera, van sucumbir en defensa de la pàtria catalana, siguin honorats per aquests d’una manera permanent. El cas dels tortosins executats l’any 1640 demostra no sols el patriotisme d’aquells homes, ans encara el patriotisme del poble de Tortosa, que en la seva gran majoria estava al costat de Catalunya. Té raó, doncs, Cid i Mulet en demanar que sigui recordada amb tots els honors, la gesta tortosina del 1640 i que siguin honorats degudament els màrtirs d’aquell tràgic any. Però nosaltres creiem que el record de caràcter general català que ell proposa per als tortosins executats aleshores, ha d’ésser no solament per als màrtirs de Tortosa, sinó per als de les diverses poblacions de Catalunya que van tenir així mateix llurs màrtirs. La gesta tortosina de l’estiu de 1640, que restava gairebé coberta per la boira de l’oblit i de les confusions històriques, és ben digna d’ésser coneguda i admirada, sobretot en els nostres dies. L’exèrcit de Franco va voler seguir, mesos enrera, el mateix camí. I de la invasió de Catalunya que va seguir l’any 1640 l’exèrcit comandat pel marquès de Los Vélez. Ara, però, els invasors no han trobat a Tortosa els traïdors que, fa prop de tres-cents anys, van obrir-los les portes de la ciutat i van donar-los resolt d’aquesta manera el difícil problema militat del pas de l’Ebre.
Amb les dades històriques conegudes avui, hom pot reconstituir-se els fets de Tortosa en llurs línies generals, que són aquestes: concentració de nombrosos soldats castellans (trets de llurs cases per lleves forçoses) al castell a o fortalesa de la ciutat; intent de les autoritats reials per proveir aquells soldats d’armes i municions i per donar un cop que els permetés d’apoderar-se de la població, on predominaven els partidaris de la causa catalana; alçament victoriós del poble tortosí el dia 21 de juliol de 1640; tractes de les classes altres i de la clerecia de Tortosa amb el comte d’Olivars; cop de força dels reialistes el dia 4 de setembre següent i cruel repressió dirigida contra els qui més es distingiren en el moviment popular, quinze dels quals van ser condemnats a mort.
És una llàstima que no hagi pogut publicar-se encara el llibre que sobre els fets de Tortosa durant l’any 1640 té compost el nostre vell amic Ferran de Sagarra, que ha aplegat un considerable nombre de documents inèdits, els quals completen el que va publicar anys ha Celestí Pujol i Camps. Mereixen d’ésser honorats els màrtirs catalans del 1640. I mereixen d’ésser vituperats els traïdors que aleshores hi va haver. Entre aquests van figurar els tres procuradors de Tortosa, és a dir, els tres consellers que formaven el govern municipal. La repugnant fesomia moral d’aquests homes es mostra en la lletra que van adreçar el dia 6 de setembre a la Generalitat. És un breu document regalimós d’hipocresia i de crueltat sarcàstica. Heus ací la lletra al·ludida:
Los excessos que han comès los pertorbadors de la quietud d’esta ciutat han arribat a l’últim del desvergonyiment, i no s’han obligat a tots els ciutadans a prendre les armes y ab lo nom del Rey Nostre Senyor alçant sometent, capturat divuit o vint dels més culpables, hanse’ls fulminat en aquestes, u vui dematí se han donat garrots a sis d’ells, y per a escarment públich se han tret penjats de una finestra de la sala de la procuradoria d’esta ciutat. Ab què resta la justícia ab malta aucthoritat y ab la reputació convenient, y lo Rey Nostre Senyor servit comés just. Donant_ne rahó a vostres senyories estam segurs los ha de cabre molt gran part de gust vehent-nos lliures de la oppresió que patia la justícia.
La contesta de la Generalitat va ésser l’acord que, setmanes després prenia la Junta de Braços Generals (veritable Parlament de Catalunya) declarant traïdors aquells mals tortosins i molts catalans i expulsant-los de la comunitat legal del Principat. Al cap de tres segles, l’eterna Catalunya ha reivindicat el poble i els màrtirs de Tortosa amb una làpida d’honor i ha fet d’aquella ciutat una de les pilastres de la resistència a l’invasor. I estem segurs que és ja pròxim el dia de la glorificació conjunta dels màrtirs i els herois catalans de l’any 1640.
Antoni Rovira i Virgili
Meridià, Juliol de 1938.
