Les lliçons britàniques

La notícia del dia és, sens dubte, el reconeixement per part del Sinn Fein del cos de policia i del sistema judicial d’Irlanda del Nord. La decisió ja ha estat definida com un autèntic pas del Rubicó per part del partit irlandès, i representa la culminació d’un llarg procés d’acostament entre les parts en conflicte a la regió.

Com no podia ser d’una altra manera, és inevitable la comparació amb el procés de pau a Euskadi, més senzill de solucionar sobre el paper. Però és dolorós comprovar-ne les diferències: allí el lideratge polític està per sobre les accions armades, a Euskadi és just el contrari; lleialtat de l’oposició britànica envers el primer ministre, mentre que a l’estat espanyol… bé, millor no dir res.

Al fil de la notícia, se m’acut plantejar també un paral·lelisme entre altres dues realitats nacionals: Escòcia i Catalunya. Allí, 300 anys després de la unió amb Anglaterra, el partit nacionalista es disposa a fer un molt bon resultat, segons les enquestes, a les eleccions parlamentàries, que pot acabar comportant a curt termini un referèndum per la independència. Aquí… aquí les comparacions no sé si són odioses, però també són doloroses. Tenim un nou estatutet que no convenç ningú, els partits sobiranistes estan més desorientats que mai i la ciutadania comença a reclamar de nou un cop de timó. Aviat també farà 300 anys que vam perdre la sobirania. A què esperem? 

Ja que agrada tant copiar-ho tot dels altres, no estaria malament emmirallar-nos en les lliçons britàniques a l’hora de solucionar conflictes territorials. És clar que allí hi ha una cultura democràtica de segles i això, es nota. I tant si es nota!

3 pensaments a “Les lliçons britàniques

  1. Totalment d’acord. Però copiar dels anglesos i escocesos és cosa de molta gent, i no soalment dels catalans.
    La Corona anglesa, millor dit, britànica, i l’espanyola, d’abans i d’ara.
    Les forces armades del Regne Unit. Sense ficar cullerada, directament o indirecta, en la política del pais.
    Els empresaris, autèntics empresaris, amb  assumpció de riscos i, sobretot, també de responsabilitats. Vaja, com els Cuevas o Martin Villa’s o Rosell’s d’aci i d’allà.

    I si el PP està a anys llum dels Conservadors, no menys lluny està el PSOE del laborisme modernitzat i actualitzat d’en Toni Blair.

    Espanya no es un pais civilitzat, i no es pot esperar comportament civilitzats dels seus polítics i de les seves classes dirigents.  Escòcia, deixant de banda el petroli del Mar del Nord, no ha patit l’expoli fiscal que estem patint a Catalunya, a les Illes i al Pais Valencià. Ni amb laboristes, ni amb conservadors ni, si haguessin governat, amb liberal-democràtes.

    Tinc una manía, potser obsesiva fa temps.  El desllorigador de la modernització política a l’Estat, i a Catalunya, està en el sistema electoral.

    Llistes obertes, i districtes uninominals.   10 anys així, i el canvi es produeix. Gent preparada, gent responsable, gent amb seny, gent dialogant i oberta, i a partir d’ací,  sense sectarismes partidistes, millores generalitzades.

    Però no sóm anglesos ni escocesos. LLàstima.  I els musulmans van estar molts segles per les Espanyes. I ací despreciem, no sé per que, a la gran nació nordamericana, quan són els únics possibles aliats i garants per a una recuperació de les llibertats i per a la independència.

  2. Totalment d’acord. Però copiar dels anglesos i escocesos és cosa de molta gent, i no soalment dels catalans.
    La Corona anglesa, millor dit, britànica, i l’espanyola, d’abans i d’ara.
    Les forces armades del Regne Unit. Sense ficar cullerada, directament o indirecta, en la política del pais.
    Els empresaris, autèntics empresaris, amb  assumpció de riscos i, sobretot, també de responsabilitats. Vaja, com els Cuevas o Martin Villa’s o Rosell’s d’aci i d’allà.

    I si el PP està a anys llum dels Conservadors, no menys lluny està el PSOE del laborisme modernitzat i actualitzat d’en Toni Blair.

    Espanya no es un pais civilitzat, i no es pot esperar comportament civilitzats dels seus polítics i de les seves classes dirigents.  Escòcia, deixant de banda el petroli del Mar del Nord, no ha patit l’expoli fiscal que estem patint a Catalunya, a les Illes i al Pais Valencià. Ni amb laboristes, ni amb conservadors ni, si haguessin governat, amb liberal-democràtes.

    Tinc una manía, potser obsesiva fa temps.  El desllorigador de la modernització política a l’Estat, i a Catalunya, està en el sistema electoral.

    Llistes obertes, i districtes uninominals.   10 anys així, i el canvi es produeix. Gent preparada, gent responsable, gent amb seny, gent dialogant i oberta, i a partir d’ací,  sense sectarismes partidistes, millores generalitzades.

    Però no sóm anglesos ni escocesos. LLàstima.  I els musulmans van estar molts segles per les Espanyes. I ací despreciem, no sé per que, a la gran nació nordamericana, quan són els únics possibles aliats i garants per a una recuperació de les llibertats i per a la independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *