|
 Els exiliats de la nostra Ilercavònia van tenir una
especial presencia cultural a Mèxic (Joan Cid i Mulet, Artur Bladé, Francesc
Adell, Àlvar Pasqual-Leone) i a França (Roc Llop i Convalia i Trinitari
Fabregat). En altres països llatinoamericans, però, van haver-hi nodrides colònies
catalanes que van crear nuclis culturals de notable interés, com va ser el cas de
Xile, Argentina i Venezuela. En el cas xilè, els tarragonins Domènec Guansé i
Montserrat Abelló van formar part d’un nucli molt potent que encapçalava la
colla de Sabadell, amb el poeta Joan Oliver “Pere quart” i el novel·lista
Francesc Trabal.
L’Albert Manent ha comentat
reiteradament que l’Artur Bladé i Desumvila és un dels grans memorialistes de
les nostres lletres. El seu llibre Benissanet
és probablement el retrat humà més ben aconseguit i emblemàtic que ha escrit
un autor ebrenc. Va ser publicat a Ciutat de Mèxic el 1953, i de seguida va
rebre una sèrie de comentaris molt favorables per part de la crítica catalana
del moment. La riba baixa de l’Ebre prenia força amb un retrat mític d’un
autor exiliat, que parlava des de l’enyor i des de l’amor, i que passava a
ser tot un referent literari. Un dels articles més emotius sobre
aquest llibre de memòries del poble
natal, el va escriure justament un altre autor exiliat, a l’Argentina, en
Josep Cabré i Bru. Prioratí, fill de Gratallops, signava les seves cròniques amb el pseudònim
Jordi Casanovas. Va sortir publicat a la històrica revista Ressorgiment, de Buenos Aires, al
gener de 1954, i posteriorment el va reeditar La Nostra Revista de Ciutat de Mèxic. Les vivències de
Benissanet i de Gratallops s’uneixen d’una manera sorprenent. Els dos
literats no es coneixien personalment
però s’emmirallaven en pensament. És un article molt ben escrit, alliçonador,
que esdevé igualment un magnífic retrat dels sentiments de l’exiliat ebrenc,
prioratí, o català, que recull imatges belles i les converteix en paraules,
perquè la memòria era l’única cosa que el franquisme no els podria prendre. Benissanet comença amb una amena nota
preliminar, que Artur Bladé utilitza per explicar-nos la seua intenció quan
va escriure aquesta obra. Posteriorment passa a parlar de la història de Catalunya,
de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 que va acabar amb la personalitat
pròpia i amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta que varen començar una
inacabable persecució de la nostra llengua. Ens parla de grans escriptors
autòctons com Carles Riba o Antoni Rovira i Virgili. I ens explica la seva
sensació de pertànyer al col·lectiu dels desterrats, una idea que desenvolupa
en tota l’obra. Conté 188 pàgines dividides en 14
capítols. L’escriptor troba
l’excusa per parlar de tot el poble, de les tradicions, la gent, les afeccions,
els conreus, etc.
Litteratus
Aquest emotiu i històric article de
l’escriptor i periodista prioratí agafa tocs mítics i mereix una atenta
lectura i conservar-lo a l’hemeroteca. Ressorgiment va ser la revista de més llarga durada publicada pels col·lectius catalans a l’exili. Una de les capçaleres daurades, que va aplegar al seu redòs les plomes més importants de les nostres lletres. Josep Cabré i Bru hi va escriure durant moltes dècades i és un altre dels grans noms ilercavons que han aportat moltíssim a les lletres catalanes, i que varen fer reviure les sensacions dels nostres pobles.
|