Les aigües turbulentes

No sóc gens amic d’aquest tipus de gent de tarannà pessimista o derrotista en matèria de llengua (catalana, òbviament), que sembla que en el fons trobin un mòrbid plaer en constatar que a la nostra manera de parlar li queda ben poc per criar malves. Però faig una excepció amb la persona de Carme Junyent, la lingüista professora de la Universitat de Barcelona i directora de la GELA (grup d’estudis de llengües amenaçades). Ella, que podríem classificar-la dins d’aquest grup del mal averany, és en realitat una dona que des de fa anys es preocupa d’alçar la veu i dir unes quantes veritats encara que facin mal de sentir, una de les quals és que la immersió lingüística de fa temps que no assoleix cap dels objectius que es marcà des d’un primer moment una voluntariosa classe política quan tot estava per fer i tot era possible. S’agraeix la sinceritat, el bany de realitat i el dir les coses tal com són que pregona la Junyent, enmig del silenci d’una part de la professió (em fa l’afecte que més d’un no li té gens de simpatia) i de la mirada cap a una altra banda dels actuals administradors de les polítiques lingüístiques.

La Carme Junyent ha estat avui a Tarragona presentant el seu llibre El català depèn de tu (un títol que remet a aquella política lingüística primerenca de les recordades Aina Moll i la Norma). L’acte ha estat el primer al qual he assistit des de l’inici de la pandèmia, observant totes les cauteles sanitàries, que no cal repetir de sabudes. La lingüista ha desgranat el seu ja conegut discurs crític amb l’actual normalització lingüística, els punts flacs de la llengua (bàsicament el jovent) i els motius d’esperança (el no prou conegut i assumit multilingüisme de la societat, que hauria de ser la taula de salvació). La Marina Messeguer, investigadora d’aquest darrer tema, ha estat la contrapart d’un acte plantejat en forma de diàleg entre elles dues, fugint de la clàssica xerrada.

A la inevitable pregunta de, si el català depèn de nosaltres, què hem de fer?, la resposta segueix sent la mateixa de sempre, ben simple: parlar-lo sempre. Altra cosa és si s’és prou conscient de si això és tan fàcil sempre i en tot lloc i en totes les circumstàncies, però la conscienciació hi ha de ser. Els que fa anys que, crec que sincerament, ens considerem uns conscienciats (no goso dir uns activistes) de la llengua, no podem estar prou satisfets dels resultats fins avui. Pors, precaucions, imposicions legals, limitacions fàctiques… podríem trobar mil excuses que justifiquen o no que no som cent per cent fidels a l’ús de la nostra llengua. Potser ens ajudarà molt el llibre de Junyent: la imatge que il·lustra la portada, un pobre peixet nostrat intentant sobreviure en una peixera mig buida, ens hauria de fer posar les piles de nou per evitar que el català s’afegeixi a la llista dels mils d’idiomes destinats a desaparèixer de la faç de la terra al segle XXI, segons la UNESCO. Una verdadera desgràcia. Una més.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!