Llibres a ull (1: allò que el vent s’endugué)

(Què millor que passar l’estiu parlant no de política o de problemes socials sinó de llibres? Dedicaré els propers apunts a alguns llibres de casa, triats a ull, el primer que em cridi l’atenció, sense gaire criteri)

Ni me’n recordava que el tenia, però l’actualitat m’ha refrescat la memòria. Lo que el viento se llevó, de Margaret Mitchell, és una novel·la més coneguda per la pel·lícula a què va donar lloc. És una edició d’Aymà Editor del 1951, traducció de Julio Gómez de la Serna, el germà de Ramón, el de les greguerías. M’imagino que és herència de la mare, perquè hi ha la dedicatòria d’un tal Francesc, “fervent admirador”. És de tapa dura, folrat de tela. La lletra menuda (no apta per vistes cansades com la meva), atapeeix a doble columna 454 pàgines amb les peripècies d’Escarlet O’Hara, Rett Butler, Ashley Wilkes, Melanie Hamilton, Mammy i companyia a la plantació Tara i altres escenaris durant la guerra de Secessió nord-americana. Il·lustren el llibre, intercalades en el text, fotos d’actors i escenes de la pel·lícula. Són rotogravats, aquella tècnica usada a les portades de La Vanguardia, quan era encara més espanyola que ara. Clou el llibre un apèndix que parla del film, amb més fotos: l’estrena a Atlanta i Clark Gable rebent l’homenatge del públic.

Per força aquesta pel·lícula havia de marcar una època. Tinc entès que fou la primera gran producció en color, premiada amb diversos Oscar i estrenada a l’estat espanyol en plena postguerra: les escenes en aquelles mansions georgianes, els balls, els vestits d’època (tot són miriñaques)… fins i tot l’incendi d’Atlanta, havien de frapar un públic ansiós d’espectacle, distracció i intrigues amoroses, i l’adaptació de la novel·la de Mitchell no devia decebre perquè reunia tots els requisits. Tot era glamour, magnificència i argument despreocupat en aquella cinta, però l’actualitat, amarada de revisionisme i correcció política, l’ha convertida en un producte sospitós. Potser això fa que encara tingui més interès el seu visionat. En tot cas com a pòstum homenatge a Olivia de Havilland, darrera supervivent de Gone with the Wind, desapareguda aquesta setmana. Ella també tenia foto al llibre que corre per casa.

[Imatge: foto de l’autor]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *